En la meva última publicació del 14 de desembre, anunciava que aquell dia estàvem descansant i preparant l'equipatge per continuar viatge cap a un altre lloc patagònic ...
Efectivament el dia 15 de desembre, de bon matí ens van passar a recollir pel nostre Hostel, i ens van traslladar a l'aeroport de Trelew. A les 10.30 hores puntualment vam emprendre vol amb Aerolíneas Argentinas i vam aparèixer a Ushuaia dues hores més tard. Vam prendre la decisió d'anar amb avió a Ushuaia doncs econòmica i saludablement ens beneficiava, ja que era més econòmic viatjar en avió, que amb els tres autobusos que havíem d'agafar. Alhora ens estalviàvem un viatge de més de 36 hores, que haguéssim hagut de efectuar-lo en dues o tres etapes. Doncs encara que sembli impossible per 89,49 € trobem tots 5, bitllets d'avió, contra més de 120,00 € que ens costaven els bitllets dels busos. I per suposat la comoditat de desplaçar-te en dues hores còmodament assegut en un avió, no té res a veure amb viatjar en un autobús semi llit o llit durant més de trenta-sis hores. Total que no hi havia color i en avió que ens vam anar.
A Argentina passen coses curioses, a les que jo no estic acostumat a Europa. En arribar a Ushuaia, un control de policia abans de poder recollir l'equipatge facturat, et fa passar el teu equipatge de mà per un escàner per detectar si portes algun menjar, líquid o pertinença que ells consideren inadequada per poder-la entrar a la Patagònia, com ara: Carns vermelles, Embotits, Productes carnis, artesanals o casolans i fruites i hortalisses. Diuen que és per protecció sanitària ..., nosaltres els vam colar l'ampolla d'oli d'oliva i el nostre pernil de pota negra que portem per celebrar el Nadal. I si bé és cert que em van detectar l'ampolla d'oli que portava jo a la meva motxilla, es van equivocar de motxilla i van pagar justs per pecadors, li va tocar al pobre Norberto, que no sabia perquè li registraven la seva i li demanaven una ampolla. Total que el policia es va confondre de motxilla i Norberto li va dir que el sol portava unes sabatilles. Jo ja m'havia fugat de l'indret per si de cas es repensava, però no va ser així. De moment tenim pernil de pota negra, i l'oli ja ens ho hem consumit en aquests dies.
Ushuaia és la ciutat més al sud d'Argentina, i capital de la província de Terra de Foc, Antàrtida i Illes de l'Atlántic Sud. Va ser fundada el 12 d'octubre de 1884 per August Lasserre en el Fort Ushuaia sobre el solar del Convent de Sant Uriel Arcàngel dels Gloriosos Vents Australs. La ciutat està ubicada a les costes de la Illa Gran de Terra del Foc que donen a la badia d'Ushuaia i al Canal de Beagle, està envoltada per la cadena muntanyenca del Martial, i està considerada com la ciutat més austral del món, sent la única ciutat argentina que es troba al costat occidental dels Andes. El gentilici Ushuaia és derivat de la llengua Yámana, que significa "Badia que penetra cap al ponent" o "Badia penetrant al ponent" o "port interior cap al ponent".
Doncs bé, vam arribar i allà ens esperaven dos taxis que ens van traslladar a la nostra CabañaKaupen, prèviament contractada per Internet, i que durant cinc dies serà la nostra casa aquí. Situada al barri alt de Kaupen, amb excel·lents vistes al mar i muntanya, ens va rebre la seva propietària Analia que amablement ens va donar indicacions d'on anar, com moure'ns, quines excursions fer, i es va preocupar de reservar-nos el tour en vaixell que tres de nosaltres vam fer pel Canal de Beagle, i ens va acompanyar al supermercat de la seva confiança perquè poguéssim fer el nostre avituallament. Ens tenia la cabana calenta amb la calefacció de gas al màxim, doncs aquí tot i que comença l'estiu el proper dia 21 de desembre, fa un fred i vent espectaculars, la temperatura oscil·la entre els 14 i 3 graus, i fins i tot ens va nevar algun dia. Segons els vilatans aquests és normal, estem en la Fi del Món.
Diumenge dia 16, previ lloguer d'un cotxe per tres dies, i per cert a molt bon preu, recomanació de l'Analia, propietària de la Cabana Kaupen, vam iniciar la nostra primera visita al Parc Nacional de la Terra del Foc, on durant tot el dia vam recórrer tots els senders que hi estan marcats. Durant el dia, ens va ploure, ens va nevar, va fer sol, el vent ens va acompanyar durant gairebé tot el dia, però realment vam descobrir un paratge impressionant amb vistes i indrets del nostre interès. Cansats vam tornar a casa a descansar i a preparar per a l'endemà.
L'endemà, dilluns 17, i per no ser menys, ens vam marcar un trekking a la Llacuna Esmeralda. En el camí, vam haver de travessar boscos d'arbres, per un sender en molts trams enfangat i relliscós. En una altra part del recorregut es passava per una pista d'esquí de fons en precàries condicions, ja que no fa tant que el desglaç va acabar aquí. Per rematar el camí els humerals i el rierol, ens van delectar amb la seva presència, encara sort que estàvem envoltats pels imponents pics dels turons.
Considerada una ruta de dificultat mitjana, i amb un recorregut de 10 km., Entre anada i tornada, en el qual al llarg de tot ella has de seguir unes marques blaves, tenies d'estar atent, doncs et podies trobar en dificultats, com així va ser en el seu tram final, sent tot un humeral, i passant per sobre de troncs per no enfonsar-te en ell, les indicacions brillaven per la seva absència, i vam arribar després de més de 2 hores de caminada. Arribem a les ribes de Llacuna Esmeralda. Una fabulosa llacuna de color verd, lliurant un estrany espectacle natural. Un vent tempestuós ens va rebre per donar-nos la benvinguda. Refugiats al bosc, entre arbres, contemplem el cercle muntanyós que l'envolta i el glacial Ojo del Albino, ens vam menjar el nostre pícnic habitual. A la poca estona vam iniciar el descens, i el cotxe ens esperava per anar a veure els miradors del Pas Garibaldi, i contemplar el Llac Escondido i el Llac Fagnano, i de nou tornada a casa a descansar.
I va arribar el dimarts 18, i Norberto, Jose i jo, ens vam apuntar al tour que fa la travessia del Canal de Beagle amb final a l'Estada Harberton, les noies es van quedar a casa a descansar. Són vuit hores d'excursió, entre anada per mar, i tornada en bus. Sortim puntualment a les 9 hores del matí del Port d'Ushuaia, previ pagament de 20,00 ARS per poder agafar el catamarà. Una altra d'aquestes coses curioses a la qual no estic acostumat. Tu compres un tour turístic, ho pagues, però resulta que com l'embarcació surt del port, cal pagar entrada al port per poder agafar-lo. Curiós no? Quina manera de treure diners als turistes, doncs penseu els que cada dia fan una excursió de les moltes que hi ha, el que recapten. Imagineu-vos que per anar a Mallorca, a part de pagar el teu corresponent passatge, per entrar al port de Barcelona a embarcar, haguessis de pagar entrada, ja que això és el que passa aquí. No donem idees que igual si s'assabenten els del Port de Barcelona, ens l'apliquen ...
Com us deia vam sortir a les 9 hores puntualment, i ràpidament naveguem pel Canal de Beagle, visitant l'Illa de Llops marins, l'Illa dels Ocells i el Far Les Eclaireurs. Després continuem a veure una colònia de pingüins de magallànics de l'Illa Martell, i una petita colònia de pingüins reals. Un cop vist tot aquests, el catamarà es va dirigir cap a la primera Estancia fundada en Terra del Foc a l'any 1886, en la casa encara avui viuen i treballen els descendents del fundador. Així mateix en l'Estancia hi ha el Museu Acatushún, dedicat a l'estudi de les aus i dels mamífers marins australs, amb una gran representació d'esquelets dels mateixos, el vam visitar i vam tenir una explicació exhaustiva per part de la directora del mateix. Vam poder anar a la casa dels ossos, un annex al museu on vam veure a quatre becaris treballant en la neteja d'ossos d'animals morts, i que després passen a ser material d'estudi per a científics i biòlegs. Un cop finalitzada la visita, ens vam pujar al bus i de nou tornem a Ushuaia, on vam passejar tranquil·lament, i ens vam marcar un sopar de peix en un restaurant de cuina especialitat xilena.
Avui dia en què estic escrivint aquesta publicació, els quatre companys de viatge s'han anat de nou de trekking a la Llacuna dels Tèmpanos i Glacera Vinciguerra, Jo he decidit quedar-me a casa, ja que el "avi" està lesionat a la part posterior de la cama dreta, els anys no perdonen, però que es vagin preparant, perquè un cop recuperat els donaré de nou guerra.
Demà d'hora ens anem cap a un altre destí, ara anem a sopar una pizzes a domicili, i com sempre,
CONTINUARÀ .....
No hay comentarios:
Publicar un comentario