|
|
En Jose i en Norberto en el bus, a punt de marxa...
|
Ens havíem pres el dia de descans, però a l'anar a comprar bitllets d'autobús per anar-nos cap al nord per la Carretera Austral, ens van dir que podíem sortir aquest mateix dia a les 15:00 hores en direcció a Puyuhuapi, uns 270 km al nord de Coyhaique, i unes quatre hores i mitja de viatge.
El recorregut a aquesta hora per carretera i sense haver d'estar pendent del que condueix, és fantàstic. Els paisatges de la Patagònia xilena, no em cansaré de dir-ho, són realment excepcionals, per a mi superen tot el que jo coneixia d'altres parts. Realment assegut a la meva plaça de l'autobús, no sabia on mirar i que fotografiar. Les fotos que vaig realitzar durant el trajecte, en ser fetes a través del vidre del vehicle, surten amb reflexos i brutícia, però no parava de fotografiar i fotografiar. Teniu a l'arxiu fotogràfic del blog bona mostra d'això.
 |
| Sense paraules... |
El xofer del bus viatjava amb la seva família, el que va fer que hagués de fer una parada per sorpresa en un lloc anomenat La Confluència, doncs el seu fill tenia necessitat d'utilitzar els banys, i amb aquesta excusa vam poder tots baixar a estirar les cames. En aquest lloc es paren normalment altres autobusos, de manera que a la nostra arribada ja hi havia preparada la venda ambulant. Aquí a Xile, ara que estem més al nord, i no és tan exclusiu com la part de la Patagonia sud, la gent es busca la vida, i et venen a la carretera, o quan et pares amb el cotxe qualsevol cosa. He vist fins i tot, a un senyor venent unes barbacoes solars a peu de carretera. I les empanades, les vens en qualsevol lloc. La gent busca com guanyar-se la vida, ja que a ells també els resulta car el seu país. En aquesta parada facultativa per necessitat del fill del conductor, com no podia ser menys, en baixar ens trobem a unes senyores que ens van vendre per 1.000 PCL, el que són 1,29 €, un quilo pesat de cireres acabades d'agafar de l'arbre , i que eren boníssimes. Gairebé en el trajecte entre foto i foto me les vaig menjar totes, i les que van quedar al dia següent havien desaparegut. Que bones que estaven ...
 |
| Sense paraules. dues... |
A la poca estona, 10 minuts aproximadament, vam emprendre de nou la ruta. Tanta bellesa paisatgista junta és difícil de retenir en la memòria, sort que tenim les càmeres digitals que em graven els millors moments d'aquest viatge irrepetible. Com us deia, l'autobús seguia cap a Puyuhuapi, i el que anava veient em presagiava un bon i amè viatge. La pel·lícula que passava per davant meu no em deixava temps a distreure'm. És una meravella¡¡
 |
Sense paraules, tres...
|
Ens anàvem acostant al Parc Nacional Queulat, i els paisatges eren increïbles. L'autobús va fer una parada a Puerto Cisnes, on alguns passatgers van baixar del mateix. Fins aquest moment tot el viatge havia transcorregut per una carretera asfaltada, normal com les que coneixem nosaltres, però la Carretera Austral nº 7, no està totalment asfaltada. Ja us vaig comentar que quan anavem amb el nostre cotxe de lloguer, la totalitat del recorregut efectuat durant cinc dies, va ser per carreteres de ripio. Només uns quilòmetres abans de Coyhaique, la carretera està asfaltada i sortint de Coyhaique en direcció nord, aquesta també ho està, excepte en algun petit tram. A partir de l'encreuament amb Puerto Cisnes la carretera s'endinsa al Parc Nacional Queulat, que és de propietat privada, ja que l'estat xilè li va vendre a preu de saldo a un senyor estranger que no recordo el seu nom, i que no permet que per les seves terres la carretera sigui asfaltada. Això és el comentari que m'han fet diverses persones d'aquests llocs i que pateixen el problema de la carretera per poder-se desplaçar.
 |
| Arribant a Puyuhuapi després de passar por el Queulat |
Realment el recorregut per dins del Parc Nacional Queulat és excepcional, no per les seves vistes, que també, però és realment excepcional el poder conduir un autobús de passatgers de les dimensions del nostre i que a cada corba hagi de fer maniobres perquè no gira, i tot el Parc és una corba constant. És una "paella" darrere d'una altra "paella", vaja com la Rabassada de Barcelona, però molt més bonic. La carretera de vegades s'estreny tant que no passen dos cotxes a la vegada, i en una d'aquestes corbes, gairebé ens xoca altre mini bus que venia embalat, i de sorpresa es va trobar amb el nostre fent la maniobra per girar. Vam trigar més d'una hora, llarga a fer el recorregut de baixada, ja que en direcció nord, al Parc Nacional es baixa, i jo em pregunto, com serà la pujada amb uns d'aquests bestioles? Jo no ho experimentaré, doncs l'entrada del Parc Nacional Queulat, està a la part baixa, al costat del Fiord Queulat, que és on també desemboca el Riu Uspallante, i altres, doncs de rius i salts d'aigua no en falten. La Carretera Austral nº 7, voreja tot el fiord del Queulat, i el fiord acaba creant una badia on es troba Puyuhuapi.
 |
| La platja que es forma a la Badia de Puyuhuapi |
Allà vam arribar passada la bona tarda, però encara amb sol. Vam anar a trobar el nostre allotjament que estava a tocar de la parada del bus i del centre del poble, ja que tot és centre, de petit que és el poble, i un cop aposentats al Hostalatge Ventisquero, vam sortir a fer un volt hi ha prendre una cerveseta. Passejant pel port, vam veure una bella noia sola, asseguda en un banc, i el nostre expert en aquestes arts, el Sr. Norberto, es va apropar a ella a donar-li conversa, i vam trobar a Pamela, una mestra xilena de pre-escolar, i psicòloga que viatja sola i que vol conèixer el sud del seu país, i que ens confessà que hi ha una gran quantitat de xilens que mai estaran aquí, perquè tot val el doble que al nord. Ens vam fer unes gracioses foto, doncs ella ens va demanar repetir unes que anteriorment li havien fet i que no li agradaven al tauler de Puyuhuapi. No seria simpàtic el fotògraf anterior, i per ens això va escollir a nosaltres per deixar la instantània per a la posterioritat, i vam acabar els quatre al bar del poble prenent cervesa i pisco saur, i menjant fins a mitjanit, explicant-nos històries de la vida i experiències del nostre viatge i del seu, i rient-nos a riallada solta. Potser ens van fer efecte les begudes que vam prendre, jo no me'n recordo ...
 |
| Pamela i els xicots.... |
L'endemà teníem tots preparada una excursió d'alt nivell, i calia anar a dormir, ja que ens esperava la pujada al Ventisquero Colgante del Parc Nacional Queulat, més de dues hores de dura pujada per arribar al Mirador del Ventisquero, una glacera penjada d'alt d'una muntanya, però això ja us ho explicaré en un altre estona.
 |
| Benvinguda de Puyuhuapi |
Continuarà...
 |
| El sol se'n va a Puyuhuapi |
