 |
| Parque Natural Queulat i el seu Ventisquero colgante... |
Com havia escrit al final de la meva última crònica, teníem un dia especialment dur, havíem planejat anar a pujar al Mirador del Ventisquero Colgante al Parc Nacional del Queulat. Sortim molt d'hora des del nostre Hostel Ventisquero, ja que el xofer del micro bus que ens va portar fins a l'entrada del Parc Natural era alhora el propietari d'on ens allotjàvem, el que ens va fer ser dels primers a arribar al Parc Natural.
Paguem la corresponent entrada de rigor, 5000 PCL, o el que és el mateix 6,50 €, i després d'escoltar els consells dels guarda parcs, creuem el pont penjant que ens donava accés per començar la caminada, i vam començar a pujar sense parar contínuament.
 |
| La caiguda del gel al buit... |
La pujada se les portava, no en va, ja avisaven de la duresa del traçat a l'inici del mateix, i en alguns casos el complicat del terreny, ja que entre fangars, arbres caiguts, i rierols, la pujada era de nivell alt.
Després de més de tres hores de patiment, arribem al Mirador, i l'espectacle era impressionant. Ens recuperem de l'esforç i ens vam quedar contemplant la Glacera, quan de sobte i sense avisar, ens va sorprendre amb un despreniment, efectuant una espectacular explosió a l'impactar el gel a la part inferior, aixecant una polseguera blanca que ens va deixar a tots sense paraules. No em va donar temps a poder filmar el complet desenvolupament de la caiguda del gel desprès, no estava preparat, però si vaig poder deixar constància del núvol i encara del so de l'explosió a l'impactar amb el terra. Podeu veure els vídeos en l'apartat de vídeos del viatge d'aquest bloc. A l'estona d'estar nosaltres al Mirador, va arribar la nostra amiga del dia anterior, Pamela que també ens havia dit que tenia programat el mateix que nosaltres, però amb un altre tipus de transport al parc, amb el que només coincidim en mirador per poc temps.
 |
| El Ventisquero Colgante des del Lago de los Témpanos |
A l'estona vam iniciar el descens, anàvem justs de temps, quedava encara anar a veure el Llac dels Témpanos, i des d'allà poder contemplar una altra visió del Ventisquero Colgante, i al seu temps, el naixement del Riu Ventisquero que es forma al peu de la vall pel desguàs del Llac dels Témpanos que rep les aigües de la glacera.
A les 14:30 hores, ens esperava de nou el micro bus per portar-nos de tornada a Puyuhuapi. Molt cansant vaig tornar al Hostel Congesta, hi ha la tarda em vaig dedicar a fer la migdiada i descansar. Entrada la tarda / nit, de nou tornem els tres al nostre bar preferit, i allí vam poder assaborir una especialitat de la casa, el Pisco Sour amb gust de fruites de Calafate. Vam sopar i ja teníem organitzat amb el xofer del micro bus, on aniríem l'endemà. No era un altre lloc que a les Termes Congesta ..., ens les havíem guanyat...¡¡
 |
| Termas el Ventisquero |
L'endemà i d'acord al pla traçat, ens vam anar a passar el dia de relax, reflexió i tranquil·litat a les Termes, per recuperar les forces que deixarem en el camí al Mirador del Ventisquero Colgante.
Vam gaudir d'un esplèndid dia de sol, i ens vam banyar en les quatre diferents gorgs d'aigua termal, que estaven situades estratègicament perquè comencés un a remullar-se en 31º, després passar a 34º, i una altra a 37º, per acabar cuinant en aigua a 40º .
Cada vegada que sorties de l'aigua calenta, tenies la possibilitat de banyar-te en les aigües del Fiord Queulat, que tenien una temperatura de 12º. Jo em vaig banyar repetidament al Fiord, crec que m'he banyat més al mar, que en estar freda estava exquisida. Les gorgues eren un suplici, l'aigua estava calenta i costava aguantar-la, i en la de 40º, havia d'estar preparat mentalment per aguantar la temperatura de l'aigua. No es podia estar molta estona dins de l'aigua calenta, recomanaven estar uns 10 minuts màxim perquè no hi hagués risc per a la teva salut.
 |
| El bany en el Fiord Queulat a 12º de temperatura |
Vermell com una gamba, ja que el sol picava de valent, tornem a mitja tarda a l'Hostel. En les Termes tenien un petit restaurant amb especialitats de cuina italiana, "només pasta", i allà vam menjar.
El sopar del dia el vam aconseguir al nostre bar preferit, on també vam degustar el Pisco Sour tradicional per poder decidir quin dels dos era el millor. Per unanimitat es va decidir que el millor Pisco Sour era el de fruites de Calafate. L'endemà havíem d'estar a les 10:00 hores a la parada de l'autobús per continuar viatge, però no disposàvem de bitllet, i era dimarts l'únic dia en què passava entre les 10:00 i les 12:00 hores. No hi havia horari fix doncs venia de lluny i a la Carretera Austral hi ha moltes sorpreses e imprevists que no garanteixen horaris fixos.
 |
Esperant el bus que mai va passar...
|
Però va ser divertit, nosaltres i altres dotze persones esperàvem des de les 10:00 hores l'arribada d'aquest autobús setmanal per dirigir-nos a Chaiten. Van passar les dues hores, i al cap d'altres 45 minuts ens vam decidir per veure que passava. Vam anar a la policia del poble a informar-nos, i sorpresa¡¡, ens van dir que efectivament l'autobús havia passat per la carretera, però que no s'havia aturat al poble, per no se sap quina raó, amb el que allà ens vam quedar tirats i vam tenir de tornar de nou al Hostel i quedar-nos un dia més.
Aquest cop, vam comprar bitllet per al dia següent, amb molta sort, ja que només havien quatre a la venda i nosaltres érem tres. El bus sortia puntualment de Puyuhuapi a les 6 del matí, encara de nit i allà estaríem per continuar el nostre viatge ...
Continuarà ...
