DES DEL SUR, VIL.LA O'HIGGINS, CAP AL NORD PUERTO GUADAL, QUARTA ETAPA...

Cap a Puerto Río Bravo

Ja reposats i tranquils, havent lliurat la clau de la nostra Cabanya, i havent arribat al més al sud que es podia per la Carretera Austral a Xile, aquesta era la nostra meta, ens disposàvem a desfer el camí que havíem fet de baixada per poder de nou continuar viatge cap al nord.

Vam sortir d'hora ja que havíem d'agafar el transbordador del Fiord Mitchell, que ens havia de portar novament de Puerto Rio Bravo a Puerto Yungay. Aquest sortia a les onze del matí puntualment i sabíem de la dificultat que s'afegeix que en el vaixell només hi caben 12 cotxes.

l'exercit xilè fent la cua per embarcar

Teníem per davant més d'una hora i mitja de viatge per arribar a Puerto Rio Bravo, i per la Carretera Austral el trànsit no existeix, encara que vam ser avançats per diversos camions de l'exèrcit xilè que feien la mateixa ruta que nosaltres, i pensem entre nosaltres,  que si han de carregar-los abans per arribar primer que nosaltres, i més a més,  el que s'haurien quedat del viatge anterior, ens podíem quedar per al viatge de la tarda, i això complicaria i molt el nostra lliurament del cotxe de lloguer pactada per al divendres.

Arribem gairebé una hora abans a la cua embarcament, i com presumíem, havien més cotxes que els que ens van avançar i fins a una màquina agrícola a cua, que sumats a l'exèrcit, estava clar que ens quedàvem.

Vaques i bous no en falten mai pel cami...

Però, va semblar que les nostres oracions van ser escoltades, i al moment d'embarcar vam entrar els penúltims, ja que es van quedar per a l'altre viatge la maquinaria agrícola i els tres camions de l'exèrcit. Que va passar? La curiositat em va fer pujar al pont on de nou saludo al capità de la nau, i li pregunto: Com és què s'han quedat els camions i la maquinària? Resposta: Aquí sempre tenen preferència els cotxes que porten passatgers, els vehicles grans i màquines han de cedir el seu torn. Això funciona així aquí. Vaig pensar que si això m'hagués passat a la meva terra, veuríem si l'exèrcit s'hagués quedat esperant quatre hores fins a les tres de la tarda, i el xofer de la màquina hagués fet el mateix? Bé la realitat va ser que nosaltres passem el tall i continuem "del tiro", com diuen aquí, en direcció nord. Anàvem més ràpids que de baixada, no en va el camí l'havíem fet i ja no ens paràvem per fer fotos, o contemplar els paisatges, encara que tampoc venia de gust doncs per variar, plovia i feia fred.

Això  passa per corre on no es pot...

No es podia córrer, la carretera és de terra, "ripio" per als locals, i així va ser que en sortir d'un revolt, ens trobem de cara amb un cotxe d'aquests que aquí n'hi han tants, un Toyota "pikcup" de color vermell que havia sortit de la carretera i estava clavat de morro dins d'un forat lateral de la carretera. No hi havia ningú a dins, però semblava que acabava de passar. Ens vam parar per primera vegada en el dia, vam veure, fotografiem, i vam marxar.

Rayito de Sol, el nostre restaurant preferid...

De nou arribem a Cochrane per a l'hora de dinar, i de nou vam visitar el nostre restaurant preferit, el del Menjar a Pas, el Rayito de Sol, on una altra vegada la senyora propietària ens va delectar amb un menú de la casa fantàstic, amb la seva sopa calenteta, i un rostit de carn per llepar-se els dits. Volíem menjar salmó, d'aquell que ens va ensenyar l'altra vegada que vam estar-hi, aquell salmó gegant amb el qual em vaig fer una foto però ja no quedava ni l'espina ens va dir ...

De nou a la ruta, deixem enrere Cochrane, i ens trobem  amb la confluència dels rius Baker i Neff, ens parem ja que la visió del lloc era diferent que a la vegada anterior. Tres minuts, quatre fotos i de nou volant cap a Puerto Guadal. Vam tornar a veure el Llac Negre, el desguàs del Llac General Carrera, el Llac Bertrand, i ens vam donar de front amb el desviament a Puerto Guadal.

L'embarcador de Puerto Guadal

No teníem l'allotjament reservat, i en arribar vam donar una volta per prendre presa de contacte amb la realitat del poble, i vam preguntar en dos o tres llocs, uns estaven ocupats, uns altres eren cars, i per allò de tenir sort, de sobte en un carrer sense sortida, i al final d'ell, trobem l'Hostería Huemules, on una senyora amable i simpàtica ens va obrir la porta i ens preguntà si buscàvem on dormir, i lògic la resposta va ser SI, i ens va dir, Benvinguts, seran vostès els nostres únics hostes avui, no esperem a ningú més, estaran sols. Davant de tal oferiment, regatejant el preu, i ens hi quedem.

Per aquesta porta, apareix la LarisaViviana

Quina sort vam tenir, ja que com estàvem sols, la senyora es va dedicar a mimar-nos. Jo anava una mica refredat, i em va preparar un te calent. Als meus companys Jose i Norberto, els va portar un plat de cireres boníssimes, ens va preparar uns pastissets i els va servir unes cerveses. La senyora en qüestió es deia Larisa Vibiana, i ens va explicar la història que el local on han instal·lat l'Hostería era del seu sogre, i que feia 15 anys que estava tancat. Han mantingut l'estructura i l'han decorat amb pintures murals fetes pels seus fills que són tots mig artistes, i que fan que el local tingui el seu encant. Les habitacions les han adaptat al nostre temps, i també decorades amb les parets pintades de colors forts, però molt ben combinats, i en els banys, han folrat les parets amb paper de revistes antigues que han protegit amb una pintura transparent plàstica. Total que jo els vaig definir que tenien una Hostería amb molt encant i vintage.

L'esmorzar que ens va prepara la Rosa

A l'estona va aparèixer una altra senyora, i ens la presentà, com la que més mana, i es diu Rosa. Era la seva germana, i parlant amb ella, va resultar dir-nos també que el local era del seu sogre, i no ho enteníem. Com pot ser del seu sogre, si Larisa també ens va dir que era del seu sogre? Doncs va resultar fàcil, dues germanes, casades amb dos germans, per tant compartien sogre.

Al matí següent, la senyora Rosa ens va preparar l'esmorzar, fantàstic esmorzar per cert, i ens acomiadem d'ella, la seva germana té als matins un altre treball, i els desitgem el millor a les dues, ja que ens havien atès com reis. De nou vam agafar el cotxe i vam sortir cap a un altre lloc, que us l'explicaré en una altra ocasió.

I per avui fins aquí, continuarà .......