 |
| Caleta Tortel |
Amb el nostre cotxe de lloguer que es comportava com un valent, i suportava tots les irregularitats de la carretera, que no cal explicar com està una carretera totalment de ripio, vam sortir raus i veloços des Caleta Tortel, cap a Puerto Yungay pas previ per poder arribar a Villa O'Hiiggins. A Puerto Yungay calia agafar el transbordador que sortia a les 11:00 hores del matí, perquè ja se'ns havia escapat per no aixecar-nos abans el de les 09:00 hores. Aquest dia al contrari d'altres, se'ns van enganxar els llençols, i entre llevar-se tard, i prendre el bufet d'esmorzar que ens va preparar la Sra. Mary, corríem el risc de quedar-nos en terra. El transbordador és de mida reduïda, i només en ell hi caben 12 cotxes, i únicament durant el dia només hi ha 3 trajectes d'anada i tornada.
 |
| Cafetería "El Peregrino-" |
Per la carretera, no ens van avançar cotxes, però en arribar a la fila, vam veure que no tindríem problema, no hi havia ningú, hi ha l'estona va arribar una moto, i posteriorment alguns cotxes. Arribarem amb una hora d'antelació, i això em va permetre entrar al bar del port, en el qual un cartell deia: 'BIENVENIDOS¡ CAFETERIA "El Pelegrino." Atendidos por sus propios dueños. Puerto Yungay. Ruta 7. Patagònia Xilena.
 |
| Puerto Yungay |
La descripció del cartellet, em va cridar l'atenció i vaig entrar-hi a demanar-nos amb Norberto una xocolata calenta, ja que en l'espera, a fora feia una seriosa "rasca" a la vora del Fiord Mitchell. Em vaig trobar amb un bar especial, tenia de tot, fins i tot artesania popular feta per la Sra. Ines, així em va dir que es deia ella i es va presentar com la propietària i que feia 27 anys que s'havien desplaçat allà per comprar les seves terres. Vaig entaular-hi conversa amb ella, encara que la senyora moltes ganes de parlar no tenia. Em preguntà d'on venia, i lògicament coneixia Espanya, i també Barcelona, però mantenia certa distància, potser el fet de ser l'única pobladora de Port Yungay, segons ella m'explicà, li va canviar l'humor i la va transformar en una persona tant esquerpa. Quan li vaig preguntar si l'hivern era molt dur en aquest lloc?, la seva resposta va ser directa, ...fa fred. Li vaig tornar a preguntar: quina temperatura feia a l'hivern ?, vista la que fa ara a l'estiu, i va respondre: ...no ens importa la temperatura, no tenim termòmetre, i si tenim fred posem llenya a l'estufa i ens escalfem. Aquí s'acaba la conversa, però es va deixar fer una foto, encara que graciosament em va dir que per a deixar-se fotografiar, cobrava 100.000 PCL. Paguem el consumit, i a bon preu, no en va era l'únic bar a molts quilòmetres a la rodona, i ens acomiadem d'ella, amb un reveure.
 |
| Arribant a Puerto Río Bravo |
Al port ja estava l'embarcació, i ens vam disposar a embarcar, i vam salpar puntualment. En 45 minuts estàvem a l'altra banda del Fiord Mitchell, arribant a Port Rio Bravo. Com no era molt tard, i teníem temps, a 7 km de distància de Rio Bravo, trobem el desviament que segons diu, porta al Ventisquero Jorge Montt, però a dia d'avui aquesta carretera queda tallada bruscament sobre la vista alta del Riu Pasqua. Fins allà vam arribar i poguérem contemplar el tall i alçada en que va quedar el projecte de carretera sense pont. A l'apartat de vídeos trobareu aquestes vistes impressionants.
 |
| Fi de la Carretera al Ventisquero Jorge Montt |
Un cop vist des de dalt el Riu Pasqua, vam desistir del camí i vam tornar sobre els nostres passos i tornem a l'encreuament amb la Ruta Austral nº 7, ens quedaven 103 km per arribar a destí i el nostre GPS ens donava 5 hores per arribar. No es va equivocar de molt, vam trigar gairebé 5 hores amb parades, fotos i miradors, però a la fi vam arribar a la nostra Cabana patagónica, previ el repostatge del dipòsit de gasolina que estava a les últimes.
Ens esperaven, i ens van obrir la cabana, i previ les explicacions de rigor, vam sortir a menjar / berenar / sopar, tot en un, ja que durant el viatge no vam trobar res que ens pogués servir per poder donar una mossegada. Tota la ruta era per carretera, muntanyes, llacs i vistes a granel, a qual més bonica.
 |
| Navegant cap a Candelario Mancilla |
L'endemà, en Norberto i jo havíem contractat una navegació de tot el dia pel Llac O'Higgins partint Badia Bahamondez, lloc on hi ha el cartell que anuncia la fi de la Carretera Austral i indica que el seu recorregut és de 1.247 km. Ens van recollir en un autobús, i ens van traslladar a l'embarcador, partint des d'allà cap a Candelario Mancilla. En aquest lloc, un sol habitant hi viu, a part del corresponent lloc fronterer dels Carrabiners Xilens, ja que des d'aquí és possible anar a peu fins a l'Argentina, arribant al Llac del Desert, i posteriorment es pot arribar al El Chalten, on vam estar-hi per fi d'any i vam veure l'emblemàtic Fitz Roy.
 |
| Candelario Mancilla |
De Candelario Mancilla, el vaixell pren direcció cap a la Glacera O'Higgins o Ventisquero Grande com el coneixen els vilatans, és un dels quatre majors glaceres de la Patagònia. Té una superfície de gel de 754 km. Quadrats i un llarg de 38 km. Des del Volcà Lautaro fins el seu front terminal al Llac O'Higgins. La seva altura és espectacular. Te un ample de 3 km. i les seves parets s'eleven sobre als 80 metres. El Llac O'Higgins és un dels majors llacs de la Patagònia, amb 1.049 km. de superfície compartida amb l'Argentina, on rep el nom de Sant Martí. És un dels llacs més irregulars de la Patagònia amb vuit grans braços i és el més profund d'Amèrica amb 836 metres de profunditat.
 |
| Glacera O'Higgins |
Quan vam arribar a la Glacera, després de més de quatre hores pel llac, el vaixell ens va delectar amb diversos passis pel frontal, i pel lateral, i parant-se perquè el poguéssim contemplar tranquil·lament durant més d'una hora. En aquest entretemps, van baixar dos tripulants una llanxa amb un fora borda a buscar uns trossos de gel de la glacera, que serien posteriorment trencats en glaçons de gel, i servits amb un whisky davant de la glacera.
 |
| El vaixell de proa contra un Iceberg |
Un cop el whisky es va acabar, i va passar el temps de contemplació, la barca ens va portar a veure els grans icebergs que es desprenen de la Glacera Chico, que està al costat esquerre de l'O'Higgins. Impressiona veure aquestes moles de gel, i en una d'elles el capità de l'embarcació es va acostar fins a tocar-la amb la proa perquè els passatgers poguéssim amb les nostres mans acariciar el gelat gel glacial.
Ja de tornada amb el vent de cua a favor, el vaixell anava a tota màquina, fent un eslàlom entre icebergs, fins que a la cruïlla amb d'un dels seus braços el vent va canviar al contrari, i la barca va anar a contra vent i saltant el onatge que es creava en el llac. Total que de nou ens trobem a Candelario Mancilla, allà va carregar passatge, i va sortir cap al final de l'excursió a Badia Bahamondez.
 |
| Cartell anunci del final Carretera Austral |
Van ser en total tretze hores al llac, i vam arribar tocades les nou del vespre a la nostra cabana. El dia va ser fantàstic, tant atmosfèricament, com d'experiències viscudes. Era car el viatge, però al final vam quedar satisfets, no em penedeixo d'haver tornat anar a veure de nou una glacera, ja que durant el viatge, els paisatges anaven canviant contínuament, i com he explicat altres vegades, al final no saps on mirar. Muntanyes, neus perpètues, rius, salts d'aigua, glaceres, la vista a la llunyania del Fitz Roy ben clar, del Cerro Torres, etc,. etc., tot un espectacle inigualable, hi ha sobre amb Whisky i glaçons naturals de la glacera O'Higgins.
I l'endemà havíem de tornar de nou direcció cap a Coyhaique, ja que ens havíem compromès a tornar el cotxe el divendres abans del tancament de l'oficina del renda car. Arribaríem a temps?
Això us ho explicaré en un altre episodi ...
Continuarà ...
