LA CARRETERA AUSTRAL...

Mirador sobre la Vall de Coyhaique

Com us deia en la meva última crònica, el dissabte dia 5 de gener teníem moltes coses a fer, i les vam fer totes i més. Vam anar a canviar diners, vam esmorzar, vam comprar el xip per al telèfon de la companyia xilena Entel, no podíem quedar incomunicats, vam carregar saldo al telèfon, i el més important, havíem de trobar un cotxe de lloguer per als propers 6 dies. En Coyhaique hi havia tres companyies de lloguer, Hertz era una d'elles, però no tenia cotxes, l'altra és Varona, però ens oferia un cotxe 4x4 automàtic, que era l'únic que els quedava, però tenia un preu de 77.000 PCL, el que és igual a 100,00 € diaris i ens va semblar molt car, i al final vam visitar l'última, Recauto, i allà, vam tenir sort.

El nostre Suzuki Austral

Un Suzuky que ens emportem, hi ha sobre era l'últim que hi havia, a un preu de 60.300 PCL o 78,00 € diaris. Era dissabte, i nosaltres volíem el cotxe per començar el diumenge, però en diumenge l'oficina de lloguer de cotxes està tancada, de manera que l'empleat, molt amablement, ens va oferir portar-nos el cotxe en aquell moment i no començar a aplicar-nos el lloguer fins diumenge a les 12:00 hores del migdia, amb el que ens regalava un dia de lloguer, però això no va ser tot, ja que per tornar-lo, ho havíem de fer divendres proper a les 12:00 hores novament, i li vam dir que ha aquesta hora no estaríem de tornada, amb el que ens va allargar la devolució fins divendres a les 19:30 hores, hora en que tancaven l'oficina de nou a Coyhaique. Total que vam tenir cotxe amb gairebé un dia i mig més de regal, era el dia dels Reis Mags i aquests ens van fer aquest regal, segur ¡¡

La Cascada de la Virgen

Amb el cotxe en el nostre poder, vam poder aprofitar el dissabte, i vam decidir anar a visitar el més proper a Coyhaique, i que ens quedaria fora de la nostra ruta austral, i ens vam anar a conèixer de passada, el Mirador General Marchant, un mirador sobre el vall, des d'on es contempla la ciutat de Coyhaique, la Reserva Nacional Rio Simpson, que s'estén al llarg d'un tros del riu del mateix nom, la cascada de la Virgen, on els devots tenen la possibilitat de posar-li espelmes i fins a un altar per oficiar misses, continuem cap al port Chacabuco, un port industrial i pesquer que es troba en el fiord Paso del Medio o d'Aysen, i d'allí a la Bahía Acantilada...

Bahía Acantilada

Bahía Acantilada és una platja per a les famílies, totalment preparada perquè puguin gaudir del seu "asado", té unes instal·lacions amb un tipus de casetes, que cadascuna té una barbacoa gegant per poder fer foc i el seu corresponent rostit. En aquest lloc, ens van fer pagar 300 PCL per poder aparcar el cotxe, com no, aquí es paga per tot, i en molts llocs fins i tot per fer ús del bany. La Bahía Acantilada és un espectacle de la natura, et pots banyar al mar, i alhora observar els gels perpetus de les glaceres que la vigilen. Aquí acabem el nostre dia, i vam tornar de nou al nostre Hostel a descansar i dormir, que l'endemà teníem preparat l'inici de la Carretera Austral. Som a l'estiu, però feia fred, i a Hostel tenien l'estufa de llenya a tota marxa.

El Cerro Castillo

L'endemà, 6 de gener, vam sortir d'hora cap a la nostra primera etapa de la Carretera Austral, volíem arribar a Puerto Tranquilo. Per la ruta el primer que ens vam trobar va ser, la Reserva Nacional de Torre Castillo, però aquí no ens aturem, anàvem una mica saturats de pujar muntanyes i fer caminades, i vam decidir continuar,  fent una parada més interessant, i ens dirigim cap al Paredón de las Manos, declarat Monument Nacional, lloc amb restes arqueològiques. A la paret rocosa de la muntanya, i sota d'un balcó de la mateixa, van ser trobades moltes mans pintades en negatiu unes, i en positiu altres i de diferents mesures, el que fa suposar era una distracció dels habitants d'aquell lloc en temps remots. La veritat és que per l'exposat que es troba a les inclemències del temps, hi ha la mala mà humana, la troballa es troba en molt bon estat i la vam poder gaudir contemplant-la i també, gaudir de la caminada fins al lloc, per un sender d'uns 30 minuts d'anada, i una altra tant de tornada. El lloc es troba en plena actualització, i en el s'estan efectuant treballs de renovació de cartelleria i miradors. Sorpresa, aquí l'entrada va ser gratuïta.

El Monument Nacional Paredón de las Manos

Prèviament al Paredón de las Manos, vam estar contemplant el Mirador de la Cuesta del Diablo, una perfecta plataforma des d'on s'albiren magnifiques vistes del Torre Castillo amb els seus 2.675 metres d'altura, i una àmplia vista de tota la zona que als seus peus es troba , veient des de dalt, els racons que el Riu Ibañez fa, com les moltes corbes de la carretera per arribar al pla. Anàvem fent ruta per la complicada carretera de ripio, el temps estava patagónic, una estona sol, núvols sempre, i com no, pluja i fins aiguaneu vam tenir tot el camí. Passem pel Mirador del Bosque Muerto, i vam arribar al Llac General Carrera, anomenat Chelenko pels Tehuelohes, el més gran de Xile amb una superfície de 970 km. Quadrats, i també vam veure la desembocadura del Riu Murta, que aboca les seves aigües al Llac. Una estona més tard, arribem a Puerto Tranquilo, poblet de molt pocs habitants, però centre neuràlgic i port per poder anar a visitar la coneguda Catedral de Marbre, que ve acompanyada per la Capella, el Túnel i les Cavernes. El primer que vam fer abans d'arribar al nostre allotjament, va ser comprar els bitllets per al dia següent a la primera embarcació de les 09:00 hores anar a visitar-les.

La peculiar Església de Puerto Tranquilo

A Puerto Tranquilo, teníem una cabana per passar la nit, i cap allà que ens en varem anar. La senyora que ens allotja, el primer que va fer, en veure'ns, va ser encendre'ns l'estufa de llenya, ja que no volia que passéssim fred, i en feia una mica, ja que aquestes cabanes no tenen calefacció com nosaltres la coneixem, són de fusta i s'escalfen amb estufes de llenya, i al llit, posen tantes mantes i cobertors, que la roba del llit pesa una tona, però com fa fred va que molt bé, tot i que corres el risc d'aixecar cansat per haver suportat tant de pes per la nit ...

La Cascada de la Nútria

Encara ens va quedar temps a la tarda abans de sopar, per donar-nos un passeig de 70 km entre anar i venir al Lago Tranquilo i a la Cascada de la Nútria. Després a sopar i a dormir que l'endemà havíem d'estar a punt per anar de visita a La Catedral de Marbre ...

I per avui fins aquí, demà seguirà La Catedral i tots els seus acòlits, i ja us ho explicaré en una altra nova crònica.

Continuarà...

VIATJANT D'ARGENTINA CAP A XILE...

De nou torno a publicar un nou relat del nostre interessant viatge.

La posta del sol patagònica

Des del passat dia 3 de gener que tenia abandonada l'escriptura, però com anunciava anàvem a agafar un autobús a El Chalten (Argentina) per traslladar-nos a un altre lloc de la Patagònia, i així va ser. Sortim de nit cap a Los Antiguos, poble fronterer amb la localitat de Chile Chico, ja a Xile. Van ser més de dotze hores d'autobús-llit que em va permetre veure la bella posta de sol a l'Argentina, i també la sortida del "Lorenzo" a les 05:45 hores aproximadament. A l'arxiu de les fotos hi ha una bona col·lecció de cels rogencs d'aquest dia.

El viatger de "estranquis"

Un cop arribats a Los Antiguos, teníem bitllet només fins allà, havíem de contactar a la nostra arribada amb una altra companyia de busos, també argentina, que ens feia el trasllat fins a Chile Chico, i s'ocupava dels tràmits fronterers i duaners. A la nostra arribada, el bus es combinava amb l'altre bus, però la sort no ens va acompanyar. No era un bus normal, el trasllat ho fan en un micro-bus, i les places són limitades, i ja estava ple quan vam arribar. Per tant, vam haver d'esperar fins a les 12:00 hores del matí per poder efectuar el trasllat. Entre Los Antiguos i Chile Chico, hi ha uns 30 km. de distància, però vam trigar gairebé dues hores a arribar-hi. Allà va succeir de tot, us explico. En aquesta època de l'any, hi ha moltíssim turisme de gent jove israeliana que es desplacen com nosaltres, de motxillers, i que segons el xofer, són gent complicada deia ..., però la realitat és que el senyor conductor tenia "tela"...; al bus va pujar un grup de nois israelites, però un d'ells tenia bitllet per al següent viatge, i per no trencar el grup, el va asseure a terra, ja que no hi havia seient lliure per a ell, però en arribar a la frontera , amb la documentació que han de lliurar a la duana de les persones que viatgen, lògicament aquest passatger de "estranquis" no figurava en la llista i va haver de tornar-lo de nou a la terminal Argentina i deixar-lo per al proper viatge, com de bon principi havia de ser.

Frontera Xilena

Nosaltres havíem passat ja el control de passaports. Esperàvem fora de l'edifici a què tornés el micro-bus per continuar viatge a  Chile Chico, i mentre en Norberto i jo departíem amb una amable viatgera americana, en Jose va anar a refugiar-se del fort vent que feia, a l'edifici de la duana, de manera que en aquestes que arriba el micro-bus, i tots vam pujar en un obrir i tancar d'ulls a ell; el xofer controlava que estiguéssim tots i anava comptant un a un, i vam sortir ràpidament cap a la frontera de Chile Chico. Va ser allà, que en descarregar les maletes per passar amb elles tots els controls de duana i escàner, sobraven les maletes de Jose, i en Jose no estava entre nosaltres. S'havia quedat refugiat del vent a la frontera argentina. Ningú es va adonar que faltava el pobre Jose, amb el que de nou el xofer, per això deia que tenia "tela" el senyor, va haver de tornar una altra cop a per ell. Jose s'havia ja muntat amb altres persones en un cotxe particular a la caça del micro-bus, amb el que es van creuar per la carretera, i va arribar abans a la frontera de Xile en Jose, que el nostre micro-bus. Total a dia d'avui, encara ens riem d'aquest dia, i entre Norberto i jo, li fem "conya", cada vegada que ens pugem a un bus, i anem preguntant si hi ha en Jose al bus?

Navegant pel Llac General Carrera 

Després de la pèrdua del company i les rialles, arribem a Chile Chico. Ens vam donar un bon tip de menjar en un bar de la plaça, i vam comprar bitllets per vaixell i bus que ens traslladaria durant dues hores de navegació pel Llac General Carrera, el segon més gran de Sud-Amèrica, fins a Port Ibañez. Allà el micro-bus ens esperava, aquest cop teníem el bitllet de bus, però no teníem allotjament. El viatge fins a Coyhanque, va ser un espectacle doble, d'una banda els paisatges que anàvem veient per la carretera, i d'una altra, la manera de conduir del xofer del micro-bus. Semblava que el senyor tenia pressa per arribar, anava a tota castanya, fins un viatger que anava assegut al seu costat a la part davantera, i que va dir ser xofer de camió, li recriminà la seva forma de conduir, però la resposta, va ser d'allò més divertida, va respondre que el fa els 125 km quatre vegades al dia, i que sempre torna a dormir a casa ...

La nostre residencia a Coyhaique

El mateix xofer va anar repartint el passatge per diferents destinacions a Coyhaique, i a nosaltres ens va deixar davant de dos hostels, que ens va dir que la gent viatgera fa servir molt i no són cars. I així va ser, vam poder comprovar els dos i per una diferència de 5.000 PCL, 6,50 € vam decidir quedar-nos al Hostalatge Coyhaique per tres nits, al preu 15.000 PCL, uns 20,00 € nit i sense esmorzar.

És aquí on comencem a veure el car que és Xile, comparativament amb el que pagàvem a l'Argentina, ja que tot costa gairebé el doble que a Espanya. Un cafè amb llet val 3,80 € en qualsevol bar, una cervesa, sigui de barril o ampolla, val 3.000 PCL, és que igual a 4,00 €, i el menjar no es queda curt, la cobren a bon preu.

Veient aquests preus, ens hem preguntat, com fan per viure els xilens?

Oficina de informació Turística a Coyhaique

Al dia següent era dissabte i teníem moltes coses a fer, anar a canviar moneda, informar-nos bé de la nostra continuació de viatge, horaris de busos, etc., etc., i el més important, llogar un cotxe per als pròxims sis dies, que eren els marcats per recórrer la carretera Austral, la carretera número 7, que va construir en el seu temps el Dictador General Augusto Pinochet.


Aquest era el nostre proper repte, recórrer cap al sud la Patagònia Xilena, que ens havien dit que era tota una aventura. La Carretera Austral, és el que a Argentina és la Ruta 40, la Panamericana, però a la patagonia argentina el paisatge és d'una monotonia pesada, ja que pràcticament tot és "pampa", una plana interminable, i com a contrapunt important, la Patagònia xilena , que és un autèntic paisatge darrere l'altre, arribes a no saber on mirar després de veure i veure només bellesa natural. La Carretera Austral, des de Coyhaique a Villa O'Higgins és totalment una carretera de terra, el que aquí anomenen ripio, i discorre entre rius, muntanyes, glaceres, salts d'aigua i boscos. La totalitat de la Carretera Austral és de 1.247 km., I va des de Puerto Montt fins a la localitat de Villa O'Higgins.


Per avui, prou. No voldria ser molt pesat, i deixo per a altres capítols les nostres experiències viatjant cap al sud xilè patagònic. Només us avançaré, que el que hem vist fins ara, supera tot el que podia conèixer jo en els meus viatges pels Alps suïssos o austríacs, a les Dolomites italianes, i deixa en segona divisió a Noruega amb els seus fiords i llacs. Això és una meravella natural, i aquesta en estat gairebé salvatge. Veurem quant de temps dura així.




Continuarà ...