 |
| Rutes de las Isles de Chiloé |
Era 20 de gener, i es complien aquest dia els dos mesos des que vaig arribar a Buenos Aires, per desplaçar-me posteriorment amb Norberto a les Cataractes d'Iguazú.
El dia anterior vam aprendre diverses coses, una d'elles és que les carreteres a Xile, es paguen com si d'una autopista de peatge fora a Espanya; i no tots els peatges són iguals ja que d'anada paguem 600 PCL, o 0,80 € hi ha la tornada ens van cobrar 700 PCL, o 0,93 €, que aquestes carreteres que són com una autovia, pro en elles hi han parades de bus que la gent fa servir per pujar i baixar en elles, i que per aquestes mateixes autovies, per la vorera circulen amb bicicleta; que l'autovia a diferència de com són a Europa, que estan pràcticament tancades perquè en ella no penetrin animals, o persones, aquí això no és així, i et pots trobar enmig, qualsevol cosa, des d'un gos a un venedor d'olles i paelles al peatge, i amb tota seguretat, gent que venen empanades, aigua fresqueta, etc., etc., total que aquí es viu d'una altra manera, i això ens demostrava que quan vam estar per la Patagònia, al sud de Xile, estàvem a la glòria. A les ciutats, això ja canvia radicalment.
 |
| Castell de Sant Miquel de Ahuy |
Amb el nostre cotxe de lloguer, vam sortir ràpid cap a Port Pargua, previ peatge d'autopista lògicament, per creuar a la Illa Gran de Chiloé, allà segur que de nou recuperàvem la calma i tranquil·litat del bosc i la natura. Entrem a la barcassa els penúltims, i desembarcar a Puerto Chacao, on albirem de nou llops marins descansant tranquil·lament sobre les boies flotants del port. Un cop a la carretera, s'havien acabat les autovies de peatge, ens dirigim cap a Ancud, i d'allí vam fer ruta cap al Castell de Sant Miquel de Ahuy. Aquest Castell, va ser l'últim reducte espanyol abans de ser expulsats de Xile l'any 1826, la causa no va ser altra que la independència de Xile. Va ser construït en fusta de luma en l'any 1777 per l'enginyer militar Manuel de Zorilla i Cano, sota les ordres del llavors governador Jose Antonio Carretón, va ser re-fortificat en pedra Cancagua en 1818 a sol·licitud del nou governador Antonio de Quintanilla. Albergà fins a 250 homes i va tenir una participació rellevant en la resistència realista sent aquest l'últim bastió a caure a Amèrica del Sud. El van declarar Monument Nacional en 1991.
 |
| Vistes des del Castell de Sant Miquel |
Des d'aquest lloc estratègicament col·locats, dominaven unes bones vista, aquells conqueridors.
Avui des d'aquí es veu un panorama al Pacífic amb les platges adjacents que fan que sigui un apartat perfecta per anar a descansar i banyar-se al mar.
 |
| Un dels canons del pati d'armes |
Vam recórrer tot el que quedava d'aquest Castell, encara que poc hi havia en peu, només el polvorí, doncs d'edificació no n'hi havia cap, i només la plaça d'armes amb una col·lecció de canons de l'època, i les fosses que estaven encara en peu.
S'acostava l'hora de dinar, i avui tocava celebrar els dos mesos d'aventura, i els tres viatgers vam decidir anar a dinar, i menjar típic Chilota. Busquem un restaurant on poguéssim degustar el Curanto al Hoyo.
 |
| El Curanto al Hoyo es presenta així |
Trobem en el camí, el poble de Quetalmahue, i al restaurant del mateix nom, vam degustar aquest famós plat que consta de: Musclos, Cloïsses gegants, Porc fumat, 1 Cuixa de Pollastre, un Salsitxa, i dos productes autòctons, el Milcao i el Chapalele ..., un sembla com si fos pasta, i l'altre és una massa de farina i té gust a pa. Tot això ve servit en un únic recipient, i es cuina enterrat a terra amb foc al forat, i cobert amb fulles i canyes.
Una especialitat una mica indígena, no? l'acompanyem amb unes cerveses artesanals que aquí a Xile estan de moda, i mentre menjàvem, ens anaven acompanyant l'àpat amb música en directe.
 |
| Recol·lectora d'algues |
Després de tan opípar menjar, vam continuar viatge cap a una altra interessant part de l'illa, on ens havien dit que allà podríem albirar pingüins de nou. El lloc es deia Punihuil, però les pingüineres eren un reclam turístic de diumenge, havíem de embarcar i navegar a unes illes properes, però nosaltres vam optar per passejar per la platja, i acostar-nos fins a unes roques que es veien al fons. Aquí es podia circular amb el cotxe per la fina sorra compacta de la platja, i amb el cotxe aparcat vora l'aigua de la mar, cap allà ens dirigim.
En arribar vam veure unes muntanyes d'algues negres molt ben ordenades, i de seguida va sortir de darrere de les roques una senyora amb un sac a l'esquena amb més algues. Vam conversar amb ella, i ens va explicar que aquest és el seu modus de vida. Que les recull i les ven a pes, i que tenen múltiples usos per a productes de cosmètica i cura del cos. Que les ha de deixar assecar al sol, i que un cop seques pesen molt poc, les empaqueta una mica mullades perquè donin a la bàscula més pes i pugui guanyar alguna cosa més, ens va explicar ... las mojo con agua de mar, i así obtengo un poco más de dinerito..., "picaresca n'hi ha a tot arreu", ella no s'amaga i ens ho va explicar alegrement.
 |
| Mirador de Dalcahue |
En les rodalies on hi havia les senyora recol·lectora d'algues, vam poder veure pingüins sense necessitat d'embarcar i pagar per veure'ls, hi eren, a la vista, només calia desplaçar-se caminant. La tarda anava avançant, i no teníem encara decidit on anar a dormir.
Prenem direcció a Castro, capital administrativa de la Illa Gran de Chiloé, però vam descobrir un poble anomenat Dalcahue que tenia molt bona pinta. Vam trobar un Mirador i ens encantà el lloc, amb el que busquem allotjament aquí.
 |
| El nostre allotjament a Dalcahue |
Des del Mirador, vam descobrir els primers Palafitos, que són les construccions sobre el mar, que estan sustentades per troncs a sota.
Trobem on dormir, a La Costanera Hostel ens allotgem. I vam tenir una sort immensa, ja que ens va atendre la seva propietària, la Sra. Doris en persona, i ens va explicar la història del vell casalot on estava instal·lat el seu Hostel. El casalot tenia 125 anys d'antiguitat, i va ser la mansió del fundador del poble, un tal Navarro, de cognom i espanyol d'origen. La casa conserva tot el seu encant interior, i està decorada i ambientada amb els mobles de l'època. Una bellesa.
 |
| La posta del sol el dia d'eclipsi |
Ens instal·lem, i vam sortir a conèixer el poble, i contemplem una nova posta de sol inoblidable. A més aquest dia hi havia eclipsi de lluna.
També vam poder contemplar com la marea anava pujant de mica en mica, i les barques que es trobaven varades a terra, començaven a surar sobre l'aigua que anava creixent en alçada.
 |
| Església de Dalcahue |
En el nostre passeig, també vam descobrir una primera Església que forma part de les Esglésies que han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Són totes esglésies construïdes en fusta a partir del segle XVII i que en un inici van ser construïdes pels evangelitzadors espanyols i reconstruïdes o recuperades al segle IXX, i les seves característiques artístic-arquitectòniques són úniques.
Com cada dia, ens va arribar l'hora de sopar i descansar, ja que l'endemà volíem continuar coneixent Chiloé.
