SEGON DIA PER L'ILLA GRAN DE CHILLOÉ...

L'esmorzar que ens va preparar la Sra. Doris...

El dia va començar gris. Vaig mirar per la finestra i estava la cosa crua. Ens havia advertit el dia abans la Sra. Doris, que l'esmorzar de Hostel Costanera era espectacular. Com a mostra veure la foto adjunta, i així durant els tres dies que vam estar allà, a part d'altres atencions que ens van dispensar i que no es van reflectir en la factura. No era car, ja que dormir amb esmorzar ens va sortir a 22,00 € dia, i que pel que es paga aquí per tot, era d'allò més normal, comparant-lo amb el tracte rebut.

Havíem decidit anar a visitar el Parc Nacional Chiloé, que ha diferència d'altres visitats, aquest estava especialitzat en la flora i fauna del lloc. Em vaig disposar a gaudir-lo amb tranquil·litat. Vaig recórrer tots els senders que estaven marcats i habilitats, iniciant el meu recorregut pel més llarg, el sender Tepual, que t'introdueix en un bosc humit i espès d'arbres de llargues branques que s'enreden entre si, i denominat Colgüe de Chiloé, i que en estat salvatge accepta que altres vegetacions comparteixin espai amb ells. Aquests són els arbres que els chilotas utilitzen per fer les tanques al seu territori per separar-se dels veïns.

Mirador del Sud...

I caminant entre passarel·les de fusta, per poder caminar sobre els humerals fangosos, veient estupenda vegetació, vaig arribar al Mirador del Sud, i des d'aquí era on començava l'autèntic sender Tepual, ja que el caminat fins aquí, era pura propaganda.

Immers en el sender, de vegades semblava una selva verge, estava caminant tot sol. Només les meves orelles escoltaven la remor del vent, el soroll de les meves trepitjades i el cant de múltiples ocells, que imagino em vigilaven ells a mi, ja que jo no podia localitzar-los. Aquesta solitud dins d'aquesta selva, era per a mi un relax impagable.

Vaig continuar caminant, i entre tanta natura, vaig seguir gaudint. Quina delícia ..., el sender arribava a la seva fi, havia transcorregut més d'una hora, i vaig optar per continuar en una bifurcació que em portava a un altre sender, aquest era el Lahuen, i que transcorria gran part del temps per sobre d'una passarel·la de fusta, així es conservaven les meves sabates del fang humeral. En el recorregut em vaig trobar amb la zona dels xiprers i del canonets. El final del sender arribà en un mirador que donava punt final al recorregut per seguretat als visitants, ja que estava en condicions impracticables per ser caminat a partir d'allà. Quina pena, coi ..., em va tocar donar mitja volta i tornar a la recerca d'un altre.

El meu segon ocell vist, un Diucon

De tornada, cap el Centre d'interpretació, vaig trobar el meu segon ocell que vaig poder fotografiar, era un Diucon, l'anterior un Chucao, em va fer una salutació a dos metres de distància, va fer-me un refilat cant, i no em va donar temps a aixecar la càmera que s'havia fugat. Em van dir que hauria estat molt afortunat si ho hagués pogut fotografiar, ja que és molt difícil poder-li prendre instantànies a l'ocellet. Al Centre d'interpretació, van agafar-se a la supersticions chilotes, i em van preguntar per quin costat m'havia cantat el Chucao? Si m'havia cantat per la meva dreta, seria afortunat, i si per contra, ho havia fet per l'esquerra, tindria jo problemes. L'ocell en qüestió, em va cantar perla meva esquerra, i dies després tenia la un constipat gripos del quinze ..., ha, ha, ha.

Mirador Playa y Dunas

Em vaig informar del que em faltava per recórrer, i me'n vaig anar cap a la sendera Platja i Dunes.

Vaig continuar contemplant la varietat de la flora, i aquest cop diferent a l'anterior, ja que el sòl era sorrenc a diferència de l'anterior que era humit.

Vaig tenir una baralla amb un escarabat negre gegant, i per sort em vaig poder alliberar d'ell.

El meu amic l'escarabat bum bum...

Després d'una altra hora llarga, i amb aquesta s'havien complert més de tres hores de passejades per la natura, vaig decidir anar a visitar el Museu del Fogón, on s'exposen estris de la forma de vida de la gent nativa chilota que en la seva època feien servir. Tenien exposats des d'una màquina per rentar or, a una serra per tallar llenya, les típics arades tirats per bous, els bongos d'arrossegament, una mena de canoa per transportar persones per la neu o fang, el Changuay un giny per transportar materials diversos per els terrenys enfangats, tirat per bous.

Eren al final, les 15:00 hores, i ens havien avisat que des d'aquesta hora fins a les 18:00 hores anava a ploure, i no es van equivocar. Va ploure, carai si va ploure, "a galledes", i això ens va impedir poder anar a visitar el Moll de les Ànimes, un lloc inhòspit i estrany al Pacífic. La visita va quedar ajornada sine die ...

Església de Chonchi

De tornada a casa, vam aprofitar per visitar en el camí, algunes de les Esglésies Patrimoni de la Humanitat. Primer vam passar pel poble de Chonchi.

L'Església de La nostra Senyora del Rosari, també coneguda com Església de Sant Carles Borromeo, és un temple catòlic, i se situa en la part superior del poble, a la plaça principal del poble. La missió "Sant Carles de Chonchi" va ser creada pels missioners jesuïtes en 1764 per evangelitzar als indígenes paios que habitaven la costa de Chonchi i la proximitat de l'actual Quellón.

Els Palafitos de Castro...

De Chonchi, em vaig dirigir cap a Castro, capital de la Illa Gran de Chiloé, per veure una altra de les increïbles coses que amaga aquesta illa, els famosos Palafitos. Com vaig explicar en un altre capítol, els Palafitos són construccions que s'alcen sobre el mar, sustentades per troncs en forma de columnes a la part inferior, i que es submergeixen en l'aigua, quan aquesta arriba a la marea alta.

Església de Castro

Com que estàvem a Castro, no podíem deixar passar de visitar la més espectacular de les Esglésies Patrimoni de la Humanitat. Cap a la Plaça d'Armes del poble que em vaig dirigir, i allà, impressionants i esvelts s'alçaven els dos campanars de l'església. Aquestes esglésies són una meravella, ja que estan totalment construïdes de fusta, en ella no hi ha una sola pedra, i tot és fusta, fusta d'arbre....


L'Església de Castro està dedicada a Sant Francesc. El temple actual va ser construït en el mateix lloc en què van ser erigides altres dues esglésies, destruïdes per incendis en 1857 i 1902. La seva construcció es va realitzar entre els anys 1902 i 1912. El 8 d'agost de 1911 la església es va ensorrar i va haver de tornar a reconstruir-la.

Interior de Sant Francesc de Castro

Finalment es va completar a finals 1912. Posseeix una superfície de 1404 metres quadrats, un ample de 25 metres, una longitud de 52 metres, una alçada de 16 metres al cel de la volta central, que a més compta amb una cúpula sobre el presbiteri de 32 metres i l'altura de les seves torres és de 42 metres. És coneguda de forma errònia com la Catedral, que en realitat es troba a la població d'Ancud. Estar dins d'aquesta església, és increïble, i et quedes meravellat del que han construït utilitzant únicament la fusta. Et deixa sense paraules ..., és d'una bellesa única.

I corrent, amb la boca oberta, ens vam anar cap al nostre poble, volíem arribar a temps per poder veure l'interior de l'església de Dalcahue, que el dia anterior estava tancada amb pany i clau, i ens havien dit que últimament s'havia inaugurat la il·luminació interior i que era una meravella poder-la visitar.

Interior il·lumina't de l'Església de Dalcahue

La seva construcció data de finals de segle XIX i es va aixecar en l'enclavament que anteriorment ocupava una capella de missioners jesuïtes.

L'església de Dalcahue, té 38,40 metres de llarg i 17,10 metres d'ample, l'alçada de la seva nau central és 9,23 metres aproximadament, mentre que les seves naus laterals tenen una alçada de 5,90 metres. L'altura de la torre de l'església de la Mare de Déu dels Dolors és de 26,50 metres. El seu pòrtic té nou arcs, que són només decoratius, doncs el veritable sosteniment de l'estructura són els pals en uns llindas.

La seva construcció data de la segona meitat del segle XIX i en una foto d'en Jerman Wiederhold de 1893, es veu que tenia un sostre a quatre aigües. L'any 2013 es van començar treballs de restauració que van culminar el setembre del 2015 amb la inauguració de la seva il·luminació interior.

I aquí es va acabar el nostre segon dia complet a la Illa Gran de Chiloé, ens va donar per a molt i esplèndidament bonic. Com sempre al final de la jornada,  descansar i sopar per preparar-nos per a l'endemà que serà l'últim que dedicarem a l'illa de Chiloe.



Continuarà ...