EL CALAFATE i EL GLACIAR PERITO MORENO...

Amb la família del Isla Yu Patagonia

Abans de marxar de Puerto Natales el dia 26 de desembre, partíem a les sis de la tarda, en Jaume ens va portar juntament amb la seva família a conèixer un paratge poc vist. Ens va traslladar a veure la desembocadura del riu Hollemberg, i així vam aprofitar el temps mort que ens quedava. Vam poder passejar al llarg de la seva ribera. Posteriorment Jaume, el propietari del Hostel Illa Yu Patagònia, ens traslladà a nosaltres i els nostres estris a l'estació d'autobusos local per iniciar un nou desplaçament en el viatge.

Duana Xilena

Teníem bitllet cap a El Calafate, i això implicava de nou passar fronteres i controls. Abandonàvem Xile i de nou l'Argentina era el nostre destí. Aquesta vegada, cosa estranya, els tràmits duaners van ser molt simples, baixar del bus, anar a segellar el passaport, i res més. Era entrada la tarda i potser no tenien moltes ganes de controlar maletes després d'un dia de treball els policies de torn.

La posta del sol a la Ruta 40 Panamericana

Circulem al llarg de sis hores fins arribar a El Calafate per la famosa Ruta 40, l'anomenada Panamericana, i en arribar a El Calafate, vam haver d'esperar una bona estona l'arribada dels taxis perquè ens desplacessin al nostre nou Hostel Llac Argentí.

El trajecte ens va permetre contemplar la posta del sol a l'estepa patagonica, i fins i tot, poder donar molts cops de cap, ja que el cansament acumulat en dies anteriors, fa efecte en nosaltres.

Descobrim El Calafate des del taxi, era més de mitjanit, i la ciutat estava en plena ebullició nocturna, bars i restaurants plens de turistes divertint-se. Ràpidament ens vam adonar que allò era una altra Argentina de la qual havíem conegut fins ara. El turisme internacional envaïa tota la ciutat. Ens prenem el dia següent per situar-nos a la ciutat, visitar-la i informar-nos que era el que ens convenia fer els propers tres dies.

Llacuna Nimez - Reserva d'aus

A la tarda, Norberto i jo, ens vam anar a visitar una Reserva Natural Municipal de la Llacuna Nimez. El seu principal atractiu era poder observar ocells i passejar a través dels seus senders auto guiats. A meitat del recorregut, vam poder sortir de la Reserva, i endinsar-nos fins a la riba de l'immens Llac Argentíno, un autèntic mar interior d'aigua dolça.

Per la seva superfície de 1.560 km2, el llac Argentíno és el més gran d'Argentina i el tercer a Sud-Amèrica. El llac Argentí dóna origen al riu Santa Cruz que desguassa a l'oceà Atlàntic. El color especial de les seves aigües es deu a un fi producte de la unió de les glaceres, anomenat llet glaciaria.

El Glacial Perito Moreno

Havíem decidit que fer els dos propers dies, i el divendres dia 28 de desembre, ens vam donar la "innocentada" d'anar a visitar la Glacera Perito Moreno, en taxi d'anada i tornada, ens traslladem els 86 km de distància a què es troba del Calafate, ja dins el Parc Nacional de les Glaceres. El taxi és relativament econòmic, ja que el trasllat, l'espera de més de tres hores i la tornada, ens costa 70,00 €, que entre tres, surt a 23,00 € per cap. Per entrar al Parc de les Glaceres, com és normal també cal passar per caixa, 700,00 ARP del primer dia, i 350,00 ARP el segon, el que és igual a 25,00 €. Caminem per espai de més de tres hores per les passarel·les muntades per poder observar la magnitud i esplendor d'aquesta emblemàtica glacera. En un moment donat, i després d'un gran cruixit, vam poder veure l'enfonsament d'una part frontal del mateix. Un espectacle únic que em va quedar gravat en un vídeo, que podeu veure a l'apartat dels meus vídeos al blog. Us el recomano !! Les tres hores se'ns van passar en un tres i no res, i ens va quedar per veure el circuit inferior de la glacera, però com al dia següent, teníem contractada una excursió al més pur "estil turista ric" ens reservem la visita per aquest proper dia.

Sopant al Restaurant Wanado

De tornada al Hostel, sopar i festa nocturna en un bar restaurant de moda. El Wanaco es diu, famós per la seva especialitat en carn de Guanaco, aquesta espècie de Llama que es troba per les muntanyes i estepes patagòniques. Una bona hamburguesa d'aquesta carn amanida amb formatge i ceba caramel·litzada, acompanyada per una cervesa va ser el meu sopar del dia. Cal dir que la carn de Guanaco, per a mi no té gran diferència amb una altra carn, i si m'haguessin dit que és vedella, doncs igual hagués colat. Seria vedella ?, o realment era Guanaco? Chi lo sa?

El Glacial Spegazzini

El dia 29 de desembre va despertar esplèndid, i com us havia dit més amunt, teníem contractat un tour en vaixell, al més pur "estil turista ric" pel Llac Argentíno, per tal de poder visitar i conèixer els llocs que si no els visites de aquesta manera, no es poden recórrer. A les 08:30 vam sortir des del Port privat de Soledad, vam salpar cap al Braç Nord del Llac Argentíno, visitant al seu pas la Badia Esquadra i veient la Muralla de Condoreras, seguim cap a la Glacera Seca, i després la Glacera Heim, per arribar fins al peu de la Glacera Spegazzini. Fins aquí, no sabria dir-vos que és el que més em va agradar del que s'havia vist, tot era un espectacle sense parar, ja que durant el trajecte anaven apareixent els iceberg que a dia d'avui es van desprenent de la Glacera Upsala, l'únic que per ara els desprèn i els deixa en llibertat pel llac, fins que aquests es transformen de nou en més aigua dolça. La Glacera Spegazzini és increïble, la seva llengua arriba fins a la vora de l'aigua, i queda descansant sobre un mantell de roques que la sostenen a nivell d'aigua, frontalment impressiona perquè amb el vaixell t'acosten gairebé a tocar-lo.

Ja tinc gel per fer glassons per un any...

Des del Glacera Spegazzini, de nou es va posar a navegar el vaixell, dirigint-se cap a un lloc denominat Lloc de les Vaques, on vam desembarcar i amb una simple caminada, ens van introduir en la història d'aquest estrany lloc. Allà, avui dia es troba encara intacta la que va ser la casa d'uns colons, junt amb molts d'altres, van arribar amb la immigració i es van allotjar en aquests llocs. Es van dedicar a la cria de bestiar i cavalls, havent d'abandonar el lloc i els seus animals, quan no van poder demostrar el títol de propietat de les terres en ser declarat el lloc Parc Nacional.

Vist al Lloc de les Vaques

Els animals van quedar solts per aquell temps, la d'aquesta possessió i de totes les altres que van ser confiscades, i ara amb el pas del temps, hi ha més de 5.000 caps de bestiar i cavalls vivint en estat salvatge. Total que l'estat argentí ha hagut de contractar una empresa que es dedicarà per vuit anys a anar caçant vius aquests animals per transportar-los fora d'aquests paratges, ja que el dany que han produït en ser animals de pastura, fa que el bosc no creixi i l'animal autòcton de la zona,  el Pudu, un cèrvid natiu de les regions andines, hagi desaparegut. En vuit anys s'han d'eliminar els animals salvatges, que segons diuen són més de 5.000, i resulta que ens han explicat, que durant els dos últims anys que estan en la tasca, porten capturats 180 exemplars. Amb aquest ritme, crec que al caducar el contracte d'aquí a sis anys, els animals salvatges en lloc de decréixer, seran uns quants més ...

Glacial Upsala

De nou vam embarcar i ens dirigim cap al Canal Upsala, des d'on vam poder contemplar unes vistes panoràmiques de la Glacera Upsala, que frontalment és més gran que el Perito Moreno. El Perito Moreno de cap a cap frontal es desplaça uns 5 km, i el Upsala aconsegueix més de 6 km, sent aquest el causant dels icebergs que es troben surant per tot el llac. No vam poder apropar-nos més, ja que està prohibit navegar des de certa distància, amb el que ens conformem en veure-ho de lluny.

Iceberg que acaba de donar-se la volta

També vam poder observar la Glacera Bertacchi. Un cop de nou posats en marxa, ens van servir el dinar a bord, que va ser interromput per sorpresa, al veure com una glacera es donava la volta, és a dir, el que estava enfonsat sota l'aigua,  passa a estar a sobre, i podem contemplar el color diferent amb el qual va quedar, un blau glacera intens, que amb el pas de les hores retorna al seu blanc original a què estem acostumats a veure quan estan surant. Que més podíem demanar-li al tour? Era tot el recorregut un espectacle continuo ...

Glacial Perito Moreno a la llunyania

Ens vam parar a una zona, on havien diversos icebergs en moviment, i vam poder observar el balanceig d'alguns d'ells, esperant al moment crucial en què es dóna la volta. El personal del vaixell, va fer pesca, i va pujar a bord algun tros de gel que estava per aquí surant, per a delit de nens i grans.

Continuem rumb cap al que seria el final del nostre viatge, dirigint-nos cap al esperat Glacera Perito Moreno, que anava acostant-se a mesura que el vaixell navegava cap a ell.



Impressiona veure-ho des de les passarel·les, com vam fer nosaltres el dia anterior, però tot i impressiona més veure-ho des de l'aigua. Les seves impressionants parets de gel d'entre 50/70 metres d'altura, són majestuoses. L'amplada que desenvolupa, de cap a cap, és de 5 Km, té cara nord, que és la que es pot observar des de l'aigua, i cara sud que queda a la part posterior a la llacuna Brazo Rico del Llac Roca, que no aquesta comunicada amb el Llac Argentíno. És aquí on es produeix el famós ensorrament, i aquest és produït perquè l'avanç constant de la glacera xoca amb la terra ferma de la península, fent en aquest punt un tap a les aigües, que creixen pel costat del Braç Rico fins a 10 metres d'alçada produint en aquest costat inundacions no desitjades, arribant el dia que la forta pressió de les aigües sobre la massa de gel, fa la ruptura del mateix i creant amb el col·lapse, un espectacle cada quatre o cinc anys.

Desembarquem al port Perito Moreno

Desembarquem al port del Perito Moreno en el Llac Argentíno, i de nou ens dirigim per espai d'una hora a peu a caminar per les passarel·les que el dia anterior se'ns van quedar pendents, i és allà des d'on vam poder contemplar el que dalt us explico del xoc del gel amb la terra ferma. Vam recórrer la part del recorregut inferior i com el dia anterior, el temps aquí corre molt ràpid i sense adonar-nos vam haver de sortir a la carrera per poder agafar l'autobús que de nou ens traslladaria al Hostel Lago Argentíno, del que per cert, no he fet cap comentari.

Hostel Lago Argentino

Doncs aquí van els comentaris, que seran de sorpresa a la nostra arribada a mitjanit, on ens esperava la seva propietària, i de pressa i corrent ens instal·là en una mini habitació amb un llit i una llitera, on no ens cabia l'equipatge. La pobra estava dormint a la nostra arribada. Passem a estar en un Hostel Lago Argentino agradable i molt correcte el dia després quan vam anar canviats a una altra habitació molt més còmoda, a l'edifici de davant. Net i ordenat, amb un esmorçar més que correcte pel mòdic preu de 12,00 € al dia. Recomanable, el preu / qualitat és súper correcta, en els dos nivells que hi ha de preus.

Bar-Restaurant de copes, i de moda¡

Igual que el dia anterior, vam sortir a prendre unes copes i menjar alguna coseta. Era l'últim dissabte de l'any i calia celebrar-ho. Ens vam decantar per anar de cerveseries artesanals, que aquí és un negoci posat al dia i de moda. Vam menjar i vam beure, i ens vam anar a dormir ben hidratats i contents.


El nostre viatge continua avui, i de tarda hem de tornar a agafar un autobús que ens portarà a un altre lloc, on estarem diversos dies i passarem la sortida i entrada d'any. Vaja, que una Nit Vella especial ens espera en algun lloc de la Patagònia ...


De nou, com sempre, continuarà ...

PARC NACIONAL DE LES TORRES DEL PAINE

Les Banyes, muntanya emblemàtica del Parc Nacional

Us deia en l'anterior entrada al bloc, que el Parc Nacional Torres del Paine, mereixia un capítol a part, ja que no en va aquest es considerat pels xilens la Vuitena Meravella del Món. Em va explicar la gent de Puerto Natales amb la que vaig parlar, que gràcies al National Geographic, per un reportatge que els van fer sobre el Parc, aquest ha experimentat un creixement de visitants que ningú del lloc s'ho esperava, sent de gran ajuda per a la gent que viu del turisme a l'estiu, ja que aquí l'hivern és molt dur, i pràcticament no els visita ningú.

Llac Pehoe

El documental considerava els trekkins O i W, com els millors del planeta. I ressaltava la bellesa de les muntanyes, llacs i senders, com a únics e incomparables, per la gran varietat de paisatges que hi havia al recorre'ls. 

El parc té una gran quantitat de rutes per gaudir-lo a tots els nivells d'exigència. Evidentment la més exigent és la ruta O, que per a fer-la completa es necessiten 8 dies per recórrer els seus 130 km amb un desnivell acumulat de 6000 metres, i cal contractar-la amb temps, ja que la disponibilitat de places en els refugis és limitada, a l'igual que el circuit W de 80 km i amb un desnivell de 3000 metres, que es necessiten 4 dies.

Les Torres vistes des de la part posterior

A part d'aquestes mega rutes O i W, hi ha moltes rutes i senders plens de miradors per a persones menys preparades i que escollint-los amb l'ajuda dels guarda parcs o del servei d'informació del parc et poden permetre gaudir d'aquest recés de pau i natura.

Per entrar al Parc Nacional de les Torres del Paine, cal passar per caixa. Cal comprar el tiquet d'entrada que als estrangers ens costa 21.000 $ (Pesos Xilens), el seu valor és aproximadament 30 €, i té validesa per a tres dies.

En Jose amb el gest característic de banyes 

Nosaltres ens desplacem des de Puerto Natales al Parc Nacional que dista segons l'entrada que triïs, 90 km o 135 km en el nostre cotxe de lloguer. El nostre primer dia, va ser el dissabte 22 de desembre, amb un dia esplèndid pel que fa al sol, però terriblement ventós, amb ratxes de vent que en la majoria de les zones ventades del parc aconseguien els 120 a 140 km per hora. Un veritable huracà a ratxes, que res té a veure amb la nostra tramuntana. Jo mai havia experimentat en el meu cos, un vent com el que teníem aquest dia, i que feia impossible mantenir-te en peu i dificultava el poder caminar amb normalitat.

Oficina d'atenció al visitant

Ja ens van informar a l'oficina del Parc, que estaven moltes de les rutes tancades per precaució, i que no havíem de arriscar-nos a patir un accident. Només a l'entrà amb el cotxe, ens vam adonar que el que se'ns deien no era una falsa notícia, ja que vam veure com era remolcat un cotxe que havia bolcat per aquesta causa i estava fet el pobre una bony total.

Guanacos en llibertat i les muntanyes al fonç

Davant d'aquest panorama, vam optar per visitar el Parc en cotxe, i li vam donar la volta sencera de nord a sud, i d'est a oest, seguint les rutes marcades per a vehicles, que evidentment eren totes de "ripio" el que ens obligava a no superar els 50/60 km per hora. Vam recórrer més de 300 km pel seu interior, i vam poder contemplar les diferents vistes que se'ns proposava a cada racó.

Cascada Paine

Vam visitar el Llac Pehoe, vam anar al Salt Gran, allà el vent era terrible, i en l'apartat de vídeos podreu veure un que em va filmar en Norberto, en el qual tenia veritables dificultats per poder caminar per la passarel·la del mirador. En aquest lloc hi ha el sender que et porta en dos hores, una d'anada i una altra de tornada al mirador de les Banyes, espectacular muntanya que recorda el gest que es fan amb dos dits. Aquí Jose, desafiant els elements va anar i va tornar sa i estalvi, però va arribar pràcticament destrossat, i va reconèixer que potser no havia d'haver pujat. Des d'aquí ens dirigim al Mirador del Nordenskjöld, Mirador de la Llacuna dels Cignes, Llac Sarmiento, Llacuna Amarga, i entre aquestes dues llacunes al guarda parc ens va dir que havia possibilitat de poder veure pumes, però feia massa vent, i els pumes estaven en el seu cau en un lloc segur, i per això no vam veure cap de puma, i per acabar el recorregut ens dirigirem a veure la Cascada Paine.

Havíem menjat pel camí, i vam tornar a Puerto Natales, sortint del Parc per l'entrada de Laguna Amarga, de manera que aquest dia vam recórrer entre anada i tornada, gairebé més de 400 km.

L'endemà, ens vam llevar amb l'ànim molt alt, i molt d'hora ens dirigim de nou al Parc, entrant de nou per Laguna Amarga per dirigir-nos a la zona de l'hotel i Refugi Les Torres. 

Des d'aquest lloc preteníem efectuar l'ascens a la Base de les Torres, un recorregut de 5 hores d'anada i 5 de tornada anant tot be, amb un fort pendent d'ascens des de l'inici, que ha ple sol, ens va deixar a gairebé tots exhausts, però vam tenir la sort de la Patagònia, ja que diuen que en el mateix dia hi ha les quatre estacions, i el que era un sol matador, i sense vent, se'ns va transformar en un cel encapotat i amb vent fresquet que ens va donar ales, el que va fer molt més suportable l'ascensió. Realment la pujada té un desnivell de 800 metres i amb un "final feliç", ja que de propina cal pujar per una "morrena" de la glacera entre pedres durant 40 minuts, que fan la resta. Jo vaig abandonar la pujada, juntament amb Esther i Casti, quan ens faltava aquest "final feliç", portàvem més de quatre hores, i havíem passat el Refugi Xilè on vam menjar i érem al final camí, quan per sorpresa va aparèixer en  Jose que s'havia donat la volta i tornava. La veritat és que ens va anar molt bé, ja que a part que estàvem molt cansats, el temps havia tornat a canviar, i estava plovent amb un vent fred que no ens augurava res de bo a la pujada final. L'únic que portava la marxa posada per poder arribar a la base de les Torres era en Norberto, que havia deixat enrere a Jose feia molta estona. Total que ens vam donar la volta i de tornada cap a l'aparcament, on ens esperava el nostre cotxe. Plovent tot el camí de tornada fem servir quatre hores de per la baixada, de manera que entre anada i tornada el nostre esforç va ser de vuit hores llargues caminant sense gairebé parar.

Van haver d'esperar el retorn de Norberto durant dues hores més, que a la seva arribada ens confirmà i ensenyà les imatges de la seva ascensió. Tots el felicitem, ja que realment va fer una gran proesa per a nosaltres, va estar més de deu hores caminant per arribar i baixar de la base, amb molt mal temps al final de l'ascensió i en el descens de retorn, molt perillós per estar el camí rocós mullat i relliscós. Ningú de nosaltres és un expert excursionista, més aviat a tots ens agrada la muntanya, però ens la mirem per la televisió. Aquest cop l'hem patit i gaudit. Tornem i vam dormir com troncs. De tota manera, Norberto amb la gràcia que el caracteritza per la seva parla colombiana, ens va dir: "... Ara ja sé el que hi ha allà dalt, i els asseguro que no tornaré a pujar, és molt dur i perillós, i la baixada és molt "berraca" ...

El tercer dia de Parc Nacional, ja no estaven amb nosaltres,  ni la Casti, ni l'Esther, doncs elles havien deciditel dia abans, iniciar pel seu compte una altra ruta, i com que coneixien gran part del recorregut a seguir, van decidir anar-se'n a fer Les Cataractes d'Iguazú, per seguir després fins al Brasil pujant per la costa atlàntica, i tornar-se a trobar amb nosaltres a Colòmbia, si tot va bé. Espero que els vagi tot "molt chevere". Aquest mateix dia vam haver de canviar d'allotjament ja que la Cabana Simó Bolívar calia deixar-la lliure i aprofitant que encara teníem el cotxe de lloguer, vam carregar equipatges i cap a l'Hostel Illa Yu Patagònia que ens vam anar.

Nosaltres tres, tampoc vam gaudir del tercer dia d'entrada al Parc, i vam decidir anar-nos a visitar la Cova del Milodón. Estàvem molt cansats del dia anterior, i necessitàvem tranquil·litat i assossec, i vam pensar que les coves no serien molt cansades, encara que jo vaig ser l'únic a complir el recorregut complet del circuit, visitant el Mirador, la Cova Gran, la Cova del Mig i la Cova Chiquita, total que vaig afegir dues hores més de caminada als meus delicades genolls, que ha dia d'avui, encara em fan mal ...

I això és tot per ara, fins a la propera entrega que espero sigui també apassionant.

Com sempre, continuarà ...

DES D'USHUAIA A PUERTO NATALES...

Un cop passada la festa nadalenca, i mentre espero que passi el temps per dirigir-nos de nou a l'estació d'autobusos, per emprendre una nova etapa del nostre viatge, aprofito el temps per explicar-vos les ultimes novetats des de la meva anterior publicació.

Ens trobem a Puerto Natales. Aquí vam arribar el dia 20 de desembre després d'un llarg trajecte en dos autobusos. Sortirem d'Ushuaia puntualment a les set del matí, amb el sol de l'alba al cel, amb direcció a Punta Arenas. A les cinc hores de trajecte, mentre anàvem contemplant la varietat de paisatges que s'anaven succeint, vam passar del paisatge Patagònic d'arbres, llacs i muntanyes al monòton de les verdes estepes planes, on el bestiar és el principal habitant, vaques i xais són els seus habitants, arribarem al pas fronterer de Sant Sebastià, per creuar les fronteres, deixant Argentina enrere i entrant a Xile. El control de les duanes a Xile, igual que ens va passar en arribar a Ushuaia, és molt estricte, i comproven que ningú pugui entrar fruites o verdures, o menjars derivades d'animals, així com llavors, etc., etc. Et fan baixar de l'autobús amb tot l'equipatge de mà, i anar a passar-ho per un escàner, mentre l'autobús és registrat per un gos que cerca a la bodega del mateix si algú ha desobeït les regles. El gos va seleccionar la maleta i motxilla de Norberto, que igual que a l'arribada d'Ushuaia, li va tocar obrír-les al policia de torn, i veure com li registraven tot el seu equipatge minuciosament. Què tindrà Norberto què sempre li toca a ell ?. Va passar la frontera amb el seu passaport americà, i ens va comentar, "encara sort que no vaig lliurar el passaport colombià, doncs segurament m'haguessin revisat encara més" ...

El canvi de país, em va fer adonar que Xile era molt diferent al que havíem vist fins ara. Es palpava que el nivell de país era superior, i només amb comparar les carreteres argentines amb les xilenes, un es donava idea del que t'anaves a trobar. Dues hores més tard, arribem al pas de l'estret de Magallanes, on una llarga cua de cotxes, camions i autocars ens esperava. Vam haver d'esperar el pas de dos transbordadors i vam poder contemplar la càrrega i descàrrega de vehicles i pesats camions que l'utilitzen com a pas obligat. 

Esperarem uns quaranta minuts i vam embarcar. El trajecte va durar aproximadament uns trenta minuts i en el mateix vaig coincidir amb una parella de viatge de noces i un senyor que viatjava sol, eren italians que anaven en un altre autobús, i que venien entusiasmats del seu viatge a l'antàrtic, i em van explicar les mil i una meravelles que van poder veure i gaudir allà, i al seu torn, jo vaig poder practicar l'idioma italià que tant m'agrada parlar-lo.

Un cop passat l'estret, vam muntar de nou a l'autobús i vam continuar viatge a Punta Arenas, arribant a la terminal passades les set de la tarda. S'havien complert més de dotze hores de trajecte des que vam sortir d'Ushuaia.

Just a aquesta hora sortia l'altre autobús que ens havia de traslladar a Puerto Natales, però no vam tenir sort i estaven totes les places ocupades, de manera que vam haver d'esperar al pròxim, que va sortir dues hores més tard.

Arribem passades la mitjanit a Puerto Natales. No hi havia ningú pels carrers, i ens dirigim cap a la nostra cabana.

Allà ens esperaven i encara que era negra nit, vam ser rebuts molt amablement pel seu propietari que ens va ensenyar els secrets de com funcionava tot. La Cabanya porta per nom Cabanyes Simón Bolívar, per si interessa ha algun futur viatger.

La Cabanya Simón Bolívar, era molt còmoda i disposava de tot el necessari per a la nostra estada, que es perllongaria fins al dia 24 de desembre, ja que no hi havia possibilitat de reservar per més dies, ja estava contractada per endavant per altres persones, el que ens va obligar el dia de la nit de Nadal a traslladar-nos a un altre allotjament proper.

Ens traslladem al Hostel Illa Yu Patagònia, on vam ser rebuts per una jove  intrèpida madrilenya, de nom Irene, que es dedica a viatjar per Sud-Amèrica en autoestop, buscant un intercanvi d'allotjament i menjar, a canvi del seu treball en el lloc, fent un voluntariat a través de "workaway". Era la nit del dia de Nadal, i es va organitzar entre tots els viatgers allotjats, més Jaume, propietari del Hostel i la seva família un bonic sopar nadalenc tots junts. El dia de Nadal ens dediquem a descansar i dormir després de la "gresca" del dia anterior, i també vaig tenir temps per anar veient noves destinacions per continuar viatge. Cal dir que el Hostel Illa Yu Patagònia supera l'anterior, ja que aquí hem rebut l'amistat i acollida de Jaume i tota la seva família. que em va ajudar a buscar i programar la continuïtat del viatge per Xile, donant-nos un torrent d'informació perquè sabés com organitzar-nos.

Puerto Natales ha estat la nostra base per poder conèixer durant tres dies seguits el Parc Nacional de les Torres del Paine, que mereix un capítol a part, i que intentaré explicar amb detall en una altra publicació. Avui de nou a les sis de la tarda i amb autobús, continuem viatge cap a un altre lloc Patagònic .....

Continuarà ...

USHUAIA, A LA FI DEL MON...

En la meva última publicació del 14 de desembre, anunciava que aquell dia estàvem descansant i preparant l'equipatge per continuar viatge cap a un altre lloc patagònic ...

Efectivament el dia 15 de desembre, de bon matí ens van passar a recollir pel nostre Hostel, i ens van traslladar a l'aeroport de Trelew. A les 10.30 hores puntualment vam emprendre vol amb Aerolíneas Argentinas i vam aparèixer a Ushuaia dues hores més tard. Vam prendre la decisió d'anar amb avió a Ushuaia doncs econòmica i saludablement ens beneficiava, ja que era més econòmic viatjar en avió, que amb els tres autobusos que havíem d'agafar. Alhora ens estalviàvem un viatge de més de 36 hores, que haguéssim hagut de efectuar-lo en dues o tres etapes. Doncs encara que sembli impossible per 89,49 € trobem tots 5, bitllets d'avió, contra més de 120,00 € que ens costaven els bitllets dels busos. I per suposat la comoditat de desplaçar-te en dues hores còmodament assegut en un avió, no té res a veure amb viatjar en un autobús semi llit o llit durant més de trenta-sis hores. Total que no hi havia color i en avió que ens vam anar.

A Argentina passen coses curioses, a les que jo no estic acostumat a Europa. En arribar a Ushuaia, un control de policia abans de poder recollir l'equipatge facturat, et fa passar el teu equipatge de mà per un escàner per detectar si portes algun menjar, líquid o pertinença que ells consideren inadequada per poder-la entrar a la Patagònia, com ara: Carns vermelles, Embotits, Productes carnis, artesanals o casolans i fruites i hortalisses. Diuen que és per protecció sanitària ..., nosaltres els vam colar l'ampolla d'oli d'oliva i el nostre pernil de pota negra que portem per celebrar el Nadal. I si bé és cert que em van detectar l'ampolla d'oli que portava jo a la meva motxilla, es van equivocar de motxilla i van pagar justs per pecadors, li va tocar al pobre Norberto, que no sabia perquè li registraven la seva i li demanaven una ampolla. Total que el policia es va confondre de motxilla i Norberto li va dir que el sol portava unes sabatilles. Jo ja m'havia fugat de l'indret per si de cas es repensava, però no va ser així. De moment tenim pernil de pota negra, i l'oli ja ens ho hem consumit en aquests dies.

Ushuaia és la ciutat més al sud d'Argentina, i capital de la província de Terra de Foc, Antàrtida i Illes de l'Atlántic Sud. Va ser fundada el 12 d'octubre de 1884 per August Lasserre en el Fort Ushuaia sobre el solar del Convent de Sant Uriel Arcàngel dels Gloriosos Vents Australs. La ciutat està ubicada a les costes de la Illa Gran de Terra del Foc que donen a la badia d'Ushuaia i al Canal de Beagle,  està envoltada per la cadena muntanyenca del Martial, i està considerada com la ciutat més austral del món, sent la única ciutat argentina que es troba al costat occidental dels Andes. El gentilici Ushuaia és derivat de la llengua Yámana, que significa "Badia que penetra cap al ponent" o "Badia penetrant al ponent" o "port interior cap al ponent".

Doncs bé, vam arribar i allà ens esperaven dos taxis que ens van traslladar a la nostra CabañaKaupen, prèviament contractada per Internet, i que durant cinc dies serà la nostra casa aquí. Situada al barri alt de Kaupen, amb excel·lents vistes al mar i muntanya, ens va rebre la seva propietària Analia que amablement ens va donar indicacions d'on anar, com moure'ns, quines excursions fer, i es va preocupar de reservar-nos el tour en vaixell que tres de nosaltres vam fer pel Canal de Beagle,  i ens va acompanyar al supermercat de la seva confiança perquè poguéssim fer el nostre avituallament. Ens tenia la cabana calenta amb la calefacció de gas al màxim, doncs aquí tot i que comença l'estiu el proper dia 21 de desembre, fa un fred i vent espectaculars, la temperatura oscil·la entre els 14 i 3 graus, i fins i tot ens va nevar algun dia. Segons els vilatans aquests és normal, estem en la Fi del Món.

Diumenge dia 16, previ lloguer d'un cotxe per tres dies, i per cert a molt bon preu, recomanació de l'Analia, propietària de la Cabana Kaupen, vam iniciar la nostra primera visita al Parc Nacional de la Terra del Foc, on durant tot el dia vam recórrer tots els senders que hi estan marcats. Durant el dia, ens va ploure, ens va nevar, va fer sol, el vent ens va acompanyar durant gairebé tot el dia, però realment vam descobrir un paratge impressionant amb vistes i indrets del nostre interès. Cansats vam tornar a casa a descansar i a preparar per a l'endemà.

L'endemà, dilluns 17, i per no ser menys, ens vam marcar un trekking a la Llacuna Esmeralda. En el camí, vam haver de travessar boscos d'arbres, per un sender en molts trams enfangat i relliscós. En una altra part del recorregut es passava per una pista d'esquí de fons en precàries condicions, ja que no fa tant que el desglaç va acabar aquí. Per rematar el camí els humerals i el rierol, ens van delectar amb la seva presència, encara sort que estàvem envoltats pels imponents pics dels turons.

Considerada una ruta de dificultat mitjana, i amb un recorregut de 10 km., Entre anada i tornada, en el qual al llarg de tot ella has de seguir unes marques blaves, tenies d'estar atent, doncs et podies trobar en dificultats, com així va ser en el seu tram final, sent tot un humeral, i passant per sobre de troncs per no enfonsar-te en ell, les indicacions brillaven per la seva absència, i vam arribar després de més de 2 hores de caminada. Arribem a les ribes de Llacuna Esmeralda. Una fabulosa llacuna de color verd, lliurant un estrany espectacle natural. Un vent tempestuós ens va rebre per donar-nos la benvinguda. Refugiats al bosc, entre arbres, contemplem el cercle muntanyós que l'envolta i el glacial Ojo del Albino, ens vam menjar el nostre pícnic habitual. A la poca estona vam iniciar el descens, i el cotxe ens esperava per anar a veure els miradors del Pas Garibaldi, i contemplar el Llac Escondido i el Llac Fagnano, i de nou tornada a casa a descansar.

I va arribar el dimarts 18, i Norberto, Jose i jo, ens vam apuntar al tour que fa la travessia del Canal de Beagle amb final a l'Estada Harberton, les noies es van quedar a casa a descansar. Són vuit hores d'excursió, entre anada per mar, i tornada en bus. Sortim puntualment a les 9 hores del matí del Port d'Ushuaia, previ pagament de 20,00 ARS per poder agafar el catamarà. Una altra d'aquestes coses curioses a la qual no estic acostumat. Tu compres un tour turístic, ho pagues, però resulta que com l'embarcació surt del port, cal pagar entrada al port per poder agafar-lo. Curiós no? Quina manera de treure diners als turistes, doncs penseu els que cada dia fan una excursió de les moltes que hi ha, el que recapten. Imagineu-vos que per anar a Mallorca, a part de pagar el teu corresponent passatge, per entrar al port de Barcelona a embarcar, haguessis de pagar entrada, ja que això és el que passa aquí. No donem idees que igual si s'assabenten els del Port de Barcelona, ​​ens l'apliquen ...

Com us deia vam sortir a les 9 hores puntualment, i ràpidament naveguem pel Canal de Beagle, visitant l'Illa de Llops marins, l'Illa dels Ocells i el Far Les Eclaireurs. Després continuem a veure una colònia de pingüins de magallànics de l'Illa Martell, i una petita colònia de pingüins reals. Un cop vist tot aquests, el catamarà es va dirigir cap a la primera Estancia  fundada en Terra del Foc a l'any 1886, en la casa encara avui viuen i treballen els descendents del fundador. Així mateix en l'Estancia hi ha el Museu Acatushún, dedicat a l'estudi de les aus i dels mamífers marins australs, amb una gran representació d'esquelets dels mateixos, el vam visitar i vam tenir una explicació exhaustiva per part de la directora del mateix. Vam poder anar a la casa dels ossos, un annex al museu on vam veure a quatre becaris treballant en la neteja d'ossos d'animals morts, i que després passen a ser material d'estudi per a científics i biòlegs. Un cop finalitzada la visita, ens vam pujar al bus i de nou tornem a Ushuaia, on vam passejar tranquil·lament, i ens vam marcar un sopar de peix en un restaurant de cuina especialitat xilena.

Avui dia en què estic escrivint aquesta publicació, els quatre companys de viatge s'han anat de nou de trekking a la Llacuna dels Tèmpanos i Glacera Vinciguerra, Jo he decidit quedar-me a casa, ja que el "avi" està lesionat a la part posterior de la cama dreta, els anys no perdonen, però que es vagin preparant, perquè un cop recuperat els donaré de nou guerra.

Demà d'hora ens anem cap a un altre destí, ara anem a sopar una pizzes a domicili, i com sempre,

CONTINUARÀ .....

UN NOU VIATGE COMENÇA PER TOTS...

En la meva última crònica, us explicava totes les "peripècies" amb què ens havíem trobat, i la diversitat de criteris entre nosaltres i els organitzadors del Tour, que ens va portar a abandonar la Casa Rodant, i viatjar pel nostre compte i risc per a continuar amb el viatge de les nostres vides.

Per a nosaltres la gent de www.rodandoando.com/tour, han quedat enrere, i formen part ja de la nostra història i aventura, encara que entre nosaltres a dia d'avui encara estem al·lucinats pel seu comportament. Sense rancor, però molt dolguts per la seva forma d'actuar, els desitgem el millor a Silvio, Carla, Patricio i Ornela en les seves vides, les nostres continuaran pel continent americà sense ells.

Arribem a Bahía Blanca de nit i amb taxis ens desplacem a l'hotel que durant el viatge en bus vam seleccionar, allà ens dediquem a descansar durant dos dies, alhora que planificàvem la continuació del viatge. Bahía Blanca tot i que és parada obligada als viatgers que viatgen cap a la Patagònia, no és una ciutat que tingui molts encants. El nostre hotel es trobava situat al centre de la ciutat, i a peu vam recórrer els seus carrers adjacents, i poc més.

Vam poder visitar acompanyats per una amable persona local, alguns llocs de la ciutat, i així vam poder veure com la ciutat viu d'esquena al mar, ja que es troben instal·lades les petro-químiques, i el seu port no és visitable. Vam veure un parc on la gent va a l'estiu a banyar-se a una mega piscina municipal amb aigua de mar, dons es troba situada al costat de la "cangrejera", així ens ho van denominar.




La "cangrejera" és el fangar que queda un cop la marea es retira, i que si per distracció entres i ho trepitges, et pots trobar dins d'ell amb sort fins al genoll enfangat. Només llençant-hi una pedra, pots comprovar com aquesta, és empassada. En aquest fangar, hi ha gran quantitat de crancs, que quan surten dels seus amagatalls, són un bon menjar per a les gavines. Ens van passejar en el seu cotxe per la ciutat, vam recórrer els seus carrers i després ens van portar a veure la ciutat des del mirador, punt més alt des d'on s'albira la ciutat.

Vam veure els barris humils de passada, on habiten els "cartoneros". Passem per la Universitat i la part més moderna de la ciutat, i vam ser convidats a veure la final de la Copa Libertadores que es jugava a Madrid entre Boca Junior i River Plate, bevent cervesa que vam oferir nosaltres. Un cop finalitzat el partit, vam comprovar com la gent, igual que al nostre país, celebra pels carrers la victòria del seu equip. Agraïm a la Mare de Déu de la Mercè*, i la seva família, el bé que ens van tractar i el temps que ens van dedicar. Gràcies família, ja tenim uns nous amics..

Recomanats per l'atent personal de l'Hotel Bahía, vam descobrir un restaurant local de nom Resta Víctor, on per 6/7 € sopàvem o menjàvem, ja que per la gran quantitat que servien a cada plat, amb demanar 3 plats, era suficient per a nosaltres cinc.

Sortim de nit, amb tot el nostre equipatge a sobre,  en taxi cap a l'estació de busos, per allà, embarcar-nos en un autobús llit que després de més de 11 hores ens portaria a Puerto Madryn. Vam poder més o menys dormir durant el trajecte del viatge.

Havíem reservat l'Hostel La Tosca com a base d'operacions per passar els nostres propers 5 dies, i des d'allà poder desplaçar-nos a fer la visita a la reserva natural de Península Valdés i altres llocs propers, van preveure el lloguer d'un cotxe per tres dies.

El nostre primer dia, i en el nostre flamant cotxe Nissan, model desconegut, com en llauna de sardines viatgem 3, Norberto, Esther i jo a la part posterior, mentre el nostre experimentat xofer, José taxista de professió i vocació, i mestre d'auto escola,  al costat de Casti, s'ho passaven bé en la seva part davantera.

Vam recórrer la Península Valdés, sortint de Puerto Madryn a Puerto Piramides, vam embarcar en la primera sortida al mar del dia. A les 9:30 hores, puntuals i per més de dues hores pujats en una embarcació preparada per anar a veure la Balena Franca Austral, que en aquest període de temps ja van emigrant.

Vam tenir la immensa sort de poder contemplar un espectacle únic, jo que havia anat en tres ocasions al llarg de la meva vida a veure balenes, mai havia vist res de semblant. Com us deia, la nostra immensa sort va ser poder contemplar dues balenes adultes femella amb les seus dos cries, i al seu torn gairebé poder-tocar amb la mà al passar per davant de la nostra embarcació i sortir la mare a saludar-nos, mentre que les cries jugaven a l'aigua saltant i traient a la llum la seva cua, donant cops de cua a l'aigua per un llarg període de temps. A mesura que pugui, ja que això del wifi va escàs, aniré penjant els diversos vídeos d'aquest espectacle únic, així com les fotos.

Ens van explicar que a Península Valdés, aquest any s'havien donat cita a parir les seves cries més de mil d'aquestes balenes, i que les barques que porten gent a veure-les, tenien dificultats a navegar entre elles. Nosaltres ens conformem amb poder veure aquestes quatre, ja que en l'època de l'any en què estem, elles abandonen aquest hàbitat un cop les seves cries tenen prou greix per desplaçar-se cap a aigües més fredes i iniciar de nou el cicle de la seva vida.






Un cop de nou a terra, vam continuar visitant la Península Valdés, i ens dirigim a Punta Cantor, dins de Caleta Valdés, i en el camí vam descobrir la nostra primera colònia de pingüins on vam poder veure algunes parelles. A Punta Cantor, vam poder observar des dels miradors els llops marins que descansaven a la vora del mar. Vam fer el nostre picnic al migdia, i continuem viatge cap a  Punta Prima, on el Far presidia el nucli de cases que allí es va formar. Des del mirador contemplem més fauna, i ja ens dirigim de tornada, passant per la Salina chica, un llac salat interior, del que s'extreu sal, i que pren un color rosat pel crustaci que habita en ell, i que és el mateix que mengen els flamencs, per això el seu color rosat.

L'endemà, prèvia dutxa, per alliberar-nos del molta pols acumulat per tant circular pel "ripio", sopar i descans, ens dirigim Punta Tombo. Allà vam visitar el Centre Tombo, una mena de museu dedicat a la protecció del pingüí i el seu hàbitat. Ens dirigim a l'entrada de la zona protegida, i a través d'un recorregut auto-guiat de 3,5 km. D'anada i tornada, vam poder contemplar la immensa quantitat de parelles de pingüins que hi habiten i es reprodueixen. Ens van indicar que en aquest lloc hi ha més de 260.000 parelles de pingüins controlades.

Observem els seus cants o crits, vam veure com es desplaçaven caminant d'un lloc a un altre, com arreglaven el seu niu, fent fora del seu forat la terra que els molestava, com cuidaven les seves cries, o com covaven els seus ous. Total altre espectacle de la naturalesa que hem viscut apassionadament.

Al marxar de lloc, en el camí descobrim un rètol que indicava, Platja de Isla Escondida, i cap allà que ens dirigim. Després de baixar per un camí de ripio amb corbes, arribem a una platja on estaven descansant lliures i sense que ningú els molestés, uns quants elefants marins femelles, acompanyats d'alguns elefants mascles molt joves. Ens vam poder passejar entre ells, i fotografiar-los de ben aprop, no sense donar-nos algun ensurt, ja que si t'acostaves massa, ells se sentien molestats i s'aixecaven, obrint la seva boca de color rosa, mostrant les seves bones dents. Les noies van fer volar per primera vegada el dron, i van prendre imatges del moment tan especial que viviem. Anem ja de tornada a Puerto Madryn, passant pel Carrefour per comprar el nostre sopar i dinar del dia següent, retirant-nos a descansar com cada dia.

Vam despertar de nou amb l'esperit viatger renovat, i teníem preparat per a aquest dia dirigir-nos a visitar un museu de paleontologia a la ciutat de Trelew. És el MEF, o el Museu Paleontològic Egidio Feruglio. El vam visitar i vam descobrir l'inici del nostre planeta, així com la història dels Dinosaures i altres espècies que en ell s'estudien. Ens van donar una explicació extensa de tot el que allí la ciència està desenvolupant, i vam poder contemplar les seves sales molt ben instal·lades amb les rèpliques a mida natural dels molts individus que per aquestes contrades habitaven, així com fòssils de la vegetació i d'espècies marines. Vam veure un documental a la sala d'audiovisuals i vam donar la visita per acabada






Com ens quedava temps suficient, ens vam dirigir a visitar la ciutat de Rawson, i passejarem pel seu port i platja. A la Platja Unió, vam tornar a fer el nostre pícnic de rigor, i des d'allà, i per sorpresa, vam veure els dofins saltar al mar. Seguim després direcció a Gaiman, localitat pròxima on es va instal·lar una colònia de gent vinguda de Gal·les. Aquest lloc es troba una mica separat del que és el centre del poble, i és un lloc amb gran arbreda i amb jardins florits i molt acurats. Al lloc s'ofereix al mòdic preu de 600,00 ARS (15,00 €) la possibilitat de fer el te, i poder contemplar la vaixella que es va utilitzar en la visita que els va efectuar la princesa Diana de Gal·les, la famosa Lady Di l'any 1995. i com no podia ser d'altra manera, si visites un lloc que porta per nom Gal·les,

que podia passar ?, doncs que ens va caure una tempesta increïble, amb gran quantitat d'aigua, llamps i trons, que va afectar al servei elèctric, i va deixar sense electricitat a mitja ciutat de Puerto Madryn per una bona estona. De nou, al Carrefour de compres, i sopar amb pernil portat especialment per a aquesta oportunitat per en Jose des de Màlaga, i així poder celebrar el nostre primer tram del viatge, acompanyat d'un "pa amb tomàquet" a la catalana que els "vaig cuinar" jo als meus companys .




I fins avui, que tenim el dia de descans, en el nostre Hostel, preparant l'equipatge per demà, i jo escrivint-vos els comentaris d'aquests ultims dies, ja que de nou anem a continuar amb el viatge cap a un altre lloc patagònic.






Continuarà ...




* Mare de Déu de la Mercè, patrona de Bahía Blanca, i al seu torn patrona de la ciutat de Barcelona, d'on vinc jo.