CAP A COYHAIQUE, PER TORNAR EL COTXE DE LLOGUER... CINQUENA ETAPA FINAL DE LA CARRETERA AUSTRAL...

De cami a Coyhaique

I com us comentava al final de l'últim capítol d'aquest viatge, ens acomiadem de la Rosa, la que "més mana" segons la seva germana Larisa Vibiana, a peu de porta de l'Hostería Huemules. Amb el súper esmorzar entre pit i esquena, vam sortir ràpids i veloços, direcció a Coyhaique, on havíem d'arribar abans de les 19; 00 hores d'aquest divendres, ja que així havíem pactat en el contracte de lloguer del vehicle. Segons el nostre navegador, arribaríem amb tres hores de temps abans, però els imprevists no estan calculats al GPS. I com sempre passa amb la llei de Murphy, aquest cop no vam estar exempts de suspens per poder arribar a l'hora.

Des Puerto Guadal a Coyhaique, hi ha per carretera de ripio, 384 km., o el que és igual a 5 hores llargues de conduir, perquè no és aconsellable passar de 50 km / hora, i el cotxe ens donava benzina només per als pròxims 115 km. Havíem de repostar i com no hi ha gasolineres en aquesta carretera teníem localitzada una a Puerto Tranquilo, que seria la mateixa que vam fem servir en l'anada, a la qual arribàvem justets. Tot estava planificat i nosaltres anàvem fent el nostre camí de tornada tranquil·lament.

La nostra amiga, la benzinera en obres...

Al cap d'una bona estona, vam arribar a Puerto Tranquilo, i aquí va saltar la sorpresa del dia. La benzinera, l'única en molts quilòmetres a la rodona estava de reparacions i li estaven canviant els sortidors a més moderns, amb el que no ens donaven servei fins a les 18:00 hores. Estàvem perduts, no arribàvem ni si el cotxe voles.


En aquests casos, sempre el sisè sentit apareix, i la necessitat t'aguditza la intel·ligència, i pensem ...

Arribant a comprar gasolina de estraperlo

... estàvem a Puerto Tranquilo, un port amb embarcacions, i els preguntem als empleats de la benzinera, si sabrien d'algú que ens volgués vendre benzina, o si coneixien algú que tingués emmagatzemada. La resposta va ser negativa, ens van dir que això és molt difícil i que si algú en té, la té per ell, no per vendre-la a estranys. Però sempre hi ha algú que escolta les converses dels altres...  Aquest cop ens va anar bé. Com als empleats els havíem explicat el problema que teníem per arribar a l'hora de tornar el cotxe, aquest bon home amb la "orella tesa", ens va ajudar. Ens va dir, que anéssim a l'encreuament de la carretera amb Port Murtra, que estava a uns 35 km de distància d'allí, i trobaríem un Hostal, i que preguntéssim, segurament ens vendrien benzina a preu més car.

L'hotel amb rodes de www.rotel.de

El problema estava en que si no ens la venien, no teníem prou benzina per tornar a la benzinera de nou, però ens arriscarem, i ens va sortir bé. A l'hostal, una senyora amb cara de pocs amics, primer ens va dir que no, que no venia benzina, i de nou li expliquem la història del cotxe de lloguer, i al final, amb mal gest ens va dir, ... els venc 25 litres, però no més, que com m'han dit que la benzinera està tancada, vindrà més gent a comprar-me i en tinc poca. Li preguntem a quin preu ens venia el litre, i sense canviar de cara, ens va deixar anar el preu un 40% més cara que la del sortidor. No ens va quedar més remei que acceptar, carregar i pagar. I així va ser com vam poder continuar viatge. Passem per llocs increïbles, el sol ens lluïa a estones, i altres la pluja ens acompanyava. Per la carretera ens creuem amb un hotel rodant alemany de la companyia Rotel. Per si us interessa organitzen viatges en aquests artefactes de hotels rodants per tot el món. Aquesta és la seva web: www.rotel.de. Aquesta gent ens va portar al cap el que hagués pogut ser el nostre viatge, si no hagués estat per la estafada que ens van colar els desaprensius argentins que ens van enredar, i que han tingut la barra d'enviar-me un e-mail, sol·licitant-me retiri el que he escrit d'ells, i que no m'autoritzaven a utilitzar els seus noms i el nom de les seves pàgines web, sota amenaça que prendrien mesures legals en contra  meva. Sort que nosaltres a Bahía Blanca, vam anar a la policia a denunciar el que ens havia passat, i posteriorment a la fiscalia, i ens van deixar clars quins eren els nostres drets davant del que van considerar ells, una estafa i una activitat turística il·legal. A l'e-mail que vaig rebre, li vaig contestar amb la resposta oficial que la policia i la fiscalia em suggeria féssim davant els fets que els relatarem. I fins avui, no hem tornat a tenir notícia d'ells, i que per molts anys sigui així, tot esperant no tornin a enganyar més gent com nosaltres.

Talls a la carretera Austral alternatius

Entre un "pito i una flauta", havíem perdut més de dues hores, i la cosa començava a complicar-se. Per a més "inri" aquesta carretera està en obres abans d'arribar a Coyhaique, aquesta  es tallada unes hores, i altres hi ha pas alternatiu, i com no podia ser d'altra manera, a nosaltres ens va tocar haver d'esperar, més o menys mitja hora aturats . Total que no arribàvem a les 19:00 hores i vam haver de trucar per avisar si ens esperaven, i una noia amable ens va dir que ells tancaven l'oficina a les 19:30 hores, i que ens esperava fins aquesta hora. Ens va tocar córrer, i al final vam arribar just a aquesta hora, les 19:30 hores, i com no hi ha mal que per bé no vingui, la revisió del cotxe la va fer molt de pressa, ja que havia de marxar, i no es va entera d'una rascada que ens van donar a la part del darrere i roda de recanvi, el primer dia mentre estava aparcat davant del nostre Hostel, i que al matí quan marxarem ens van trobar per sorpresa en veure a terra un mirall trencat d'un altre cotxe.

La Catedral de Coyhaique

De nou vam anar a dormir al mateix lloc a Coyhaique que anteriorment utilitzarem, ja ho havíem deixat reservat en marxar, amb el que teníem el dormir assegurat.

El dia següent ens ho prenem de descans, i vam passejar pel poble, i vam comprar bitllets d'autobús per al nostre proper trajecte, que explicaré en una altra ocasió.

Continuarà ...

DES DEL SUR, VIL.LA O'HIGGINS, CAP AL NORD PUERTO GUADAL, QUARTA ETAPA...

Cap a Puerto Río Bravo

Ja reposats i tranquils, havent lliurat la clau de la nostra Cabanya, i havent arribat al més al sud que es podia per la Carretera Austral a Xile, aquesta era la nostra meta, ens disposàvem a desfer el camí que havíem fet de baixada per poder de nou continuar viatge cap al nord.

Vam sortir d'hora ja que havíem d'agafar el transbordador del Fiord Mitchell, que ens havia de portar novament de Puerto Rio Bravo a Puerto Yungay. Aquest sortia a les onze del matí puntualment i sabíem de la dificultat que s'afegeix que en el vaixell només hi caben 12 cotxes.

l'exercit xilè fent la cua per embarcar

Teníem per davant més d'una hora i mitja de viatge per arribar a Puerto Rio Bravo, i per la Carretera Austral el trànsit no existeix, encara que vam ser avançats per diversos camions de l'exèrcit xilè que feien la mateixa ruta que nosaltres, i pensem entre nosaltres,  que si han de carregar-los abans per arribar primer que nosaltres, i més a més,  el que s'haurien quedat del viatge anterior, ens podíem quedar per al viatge de la tarda, i això complicaria i molt el nostra lliurament del cotxe de lloguer pactada per al divendres.

Arribem gairebé una hora abans a la cua embarcament, i com presumíem, havien més cotxes que els que ens van avançar i fins a una màquina agrícola a cua, que sumats a l'exèrcit, estava clar que ens quedàvem.

Vaques i bous no en falten mai pel cami...

Però, va semblar que les nostres oracions van ser escoltades, i al moment d'embarcar vam entrar els penúltims, ja que es van quedar per a l'altre viatge la maquinaria agrícola i els tres camions de l'exèrcit. Que va passar? La curiositat em va fer pujar al pont on de nou saludo al capità de la nau, i li pregunto: Com és què s'han quedat els camions i la maquinària? Resposta: Aquí sempre tenen preferència els cotxes que porten passatgers, els vehicles grans i màquines han de cedir el seu torn. Això funciona així aquí. Vaig pensar que si això m'hagués passat a la meva terra, veuríem si l'exèrcit s'hagués quedat esperant quatre hores fins a les tres de la tarda, i el xofer de la màquina hagués fet el mateix? Bé la realitat va ser que nosaltres passem el tall i continuem "del tiro", com diuen aquí, en direcció nord. Anàvem més ràpids que de baixada, no en va el camí l'havíem fet i ja no ens paràvem per fer fotos, o contemplar els paisatges, encara que tampoc venia de gust doncs per variar, plovia i feia fred.

Això  passa per corre on no es pot...

No es podia córrer, la carretera és de terra, "ripio" per als locals, i així va ser que en sortir d'un revolt, ens trobem de cara amb un cotxe d'aquests que aquí n'hi han tants, un Toyota "pikcup" de color vermell que havia sortit de la carretera i estava clavat de morro dins d'un forat lateral de la carretera. No hi havia ningú a dins, però semblava que acabava de passar. Ens vam parar per primera vegada en el dia, vam veure, fotografiem, i vam marxar.

Rayito de Sol, el nostre restaurant preferid...

De nou arribem a Cochrane per a l'hora de dinar, i de nou vam visitar el nostre restaurant preferit, el del Menjar a Pas, el Rayito de Sol, on una altra vegada la senyora propietària ens va delectar amb un menú de la casa fantàstic, amb la seva sopa calenteta, i un rostit de carn per llepar-se els dits. Volíem menjar salmó, d'aquell que ens va ensenyar l'altra vegada que vam estar-hi, aquell salmó gegant amb el qual em vaig fer una foto però ja no quedava ni l'espina ens va dir ...

De nou a la ruta, deixem enrere Cochrane, i ens trobem  amb la confluència dels rius Baker i Neff, ens parem ja que la visió del lloc era diferent que a la vegada anterior. Tres minuts, quatre fotos i de nou volant cap a Puerto Guadal. Vam tornar a veure el Llac Negre, el desguàs del Llac General Carrera, el Llac Bertrand, i ens vam donar de front amb el desviament a Puerto Guadal.

L'embarcador de Puerto Guadal

No teníem l'allotjament reservat, i en arribar vam donar una volta per prendre presa de contacte amb la realitat del poble, i vam preguntar en dos o tres llocs, uns estaven ocupats, uns altres eren cars, i per allò de tenir sort, de sobte en un carrer sense sortida, i al final d'ell, trobem l'Hostería Huemules, on una senyora amable i simpàtica ens va obrir la porta i ens preguntà si buscàvem on dormir, i lògic la resposta va ser SI, i ens va dir, Benvinguts, seran vostès els nostres únics hostes avui, no esperem a ningú més, estaran sols. Davant de tal oferiment, regatejant el preu, i ens hi quedem.

Per aquesta porta, apareix la LarisaViviana

Quina sort vam tenir, ja que com estàvem sols, la senyora es va dedicar a mimar-nos. Jo anava una mica refredat, i em va preparar un te calent. Als meus companys Jose i Norberto, els va portar un plat de cireres boníssimes, ens va preparar uns pastissets i els va servir unes cerveses. La senyora en qüestió es deia Larisa Vibiana, i ens va explicar la història que el local on han instal·lat l'Hostería era del seu sogre, i que feia 15 anys que estava tancat. Han mantingut l'estructura i l'han decorat amb pintures murals fetes pels seus fills que són tots mig artistes, i que fan que el local tingui el seu encant. Les habitacions les han adaptat al nostre temps, i també decorades amb les parets pintades de colors forts, però molt ben combinats, i en els banys, han folrat les parets amb paper de revistes antigues que han protegit amb una pintura transparent plàstica. Total que jo els vaig definir que tenien una Hostería amb molt encant i vintage.

L'esmorzar que ens va prepara la Rosa

A l'estona va aparèixer una altra senyora, i ens la presentà, com la que més mana, i es diu Rosa. Era la seva germana, i parlant amb ella, va resultar dir-nos també que el local era del seu sogre, i no ho enteníem. Com pot ser del seu sogre, si Larisa també ens va dir que era del seu sogre? Doncs va resultar fàcil, dues germanes, casades amb dos germans, per tant compartien sogre.

Al matí següent, la senyora Rosa ens va preparar l'esmorzar, fantàstic esmorzar per cert, i ens acomiadem d'ella, la seva germana té als matins un altre treball, i els desitgem el millor a les dues, ja que ens havien atès com reis. De nou vam agafar el cotxe i vam sortir cap a un altre lloc, que us l'explicaré en una altra ocasió.

I per avui fins aquí, continuarà .......

CARRETERA AUSTRAL, TERCERA ETAPA FINS A VILLA O'HIGGINS...

Caleta Tortel

Amb el nostre cotxe de lloguer que es comportava com un valent, i suportava tots les irregularitats de la carretera, que no cal explicar com està una carretera totalment de ripio, vam sortir raus i veloços des Caleta Tortel, cap a Puerto Yungay pas previ per poder arribar a Villa O'Hiiggins. A Puerto Yungay calia agafar el transbordador que sortia a les 11:00 hores  del matí, perquè ja se'ns havia escapat per no aixecar-nos abans el de les 09:00 hores. Aquest dia al contrari d'altres, se'ns van enganxar els llençols, i entre llevar-se tard, i prendre el bufet d'esmorzar que ens va preparar la Sra. Mary, corríem el risc de quedar-nos en terra. El transbordador és de mida reduïda, i només en ell hi caben 12 cotxes, i únicament durant el dia només hi ha 3 trajectes d'anada i tornada.

Cafetería "El Peregrino-"

Per la carretera, no ens van avançar cotxes, però en arribar a la fila, vam veure que no tindríem problema, no hi havia ningú, hi ha l'estona va arribar una moto, i posteriorment alguns cotxes. Arribarem amb una hora d'antelació, i això em va permetre entrar al bar del port, en el qual un cartell deia: 'BIENVENIDOS¡ CAFETERIA "El Pelegrino." Atendidos por sus propios dueños. Puerto Yungay. Ruta 7. Patagònia Xilena.

Puerto Yungay

La descripció del cartellet, em va cridar l'atenció i vaig entrar-hi a demanar-nos amb Norberto una xocolata calenta, ja que en l'espera, a fora feia una seriosa "rasca" a la vora del Fiord Mitchell. Em vaig trobar amb un bar especial, tenia de tot, fins i tot artesania popular feta per la Sra. Ines, així em va dir que es deia ella i es va presentar com la propietària i que feia 27 anys que s'havien desplaçat allà per comprar les seves terres. Vaig entaular-hi conversa amb ella, encara que la senyora moltes ganes de parlar no tenia. Em preguntà d'on venia, i lògicament coneixia Espanya, i també Barcelona, ​​però mantenia certa distància, potser el fet de ser l'única pobladora de Port Yungay, segons ella m'explicà, li va canviar l'humor i la va transformar en una persona tant esquerpa. Quan li vaig preguntar si l'hivern era molt dur en aquest lloc?, la seva resposta va ser directa, ...fa fred. Li vaig tornar a preguntar: quina temperatura feia a l'hivern ?, vista la que fa ara a l'estiu, i va respondre: ...no ens importa la temperatura, no tenim termòmetre, i si tenim fred posem llenya a l'estufa i ens escalfem. Aquí s'acaba la conversa, però es va deixar fer una foto, encara que graciosament em va dir que per a deixar-se fotografiar, cobrava 100.000 PCL. Paguem el consumit, i a bon preu, no en va era l'únic bar a molts quilòmetres a la rodona, i ens acomiadem d'ella, amb un reveure.

Arribant a Puerto Río Bravo

Al port ja estava l'embarcació, i ens vam disposar a embarcar, i vam salpar puntualment. En 45 minuts estàvem a l'altra banda del Fiord Mitchell, arribant a Port Rio Bravo. Com no era molt tard, i teníem temps, a 7 km de distància de Rio Bravo, trobem el desviament que segons diu, porta al Ventisquero Jorge Montt, però a dia d'avui aquesta carretera queda tallada bruscament sobre la vista alta del Riu Pasqua. Fins allà vam  arribar i poguérem contemplar el tall i alçada en que va quedar el projecte de carretera sense pont. A l'apartat de vídeos trobareu aquestes vistes impressionants.

Fi de la Carretera al Ventisquero Jorge Montt

Un cop vist des de dalt el Riu Pasqua, vam desistir del camí i vam tornar sobre els nostres passos i tornem a l'encreuament amb la Ruta Austral nº 7, ens quedaven 103 km per arribar a destí i el nostre GPS ens donava 5 hores per arribar. No es va equivocar de molt, vam trigar gairebé 5 hores amb parades, fotos i miradors, però a la fi vam arribar a la nostra Cabana patagónica, previ el repostatge del dipòsit de gasolina que estava a les últimes.

Ens esperaven, i ens van obrir la cabana, i previ les explicacions de rigor, vam sortir a menjar / berenar / sopar, tot en un, ja que durant el viatge no vam trobar res que ens pogués servir per poder donar una mossegada. Tota la ruta era per carretera, muntanyes, llacs i vistes a granel, a qual més bonica.

Navegant cap a Candelario Mancilla

L'endemà, en Norberto i jo havíem contractat una navegació de tot el dia pel Llac O'Higgins partint Badia Bahamondez, lloc on hi ha el cartell que anuncia la fi de la Carretera Austral i indica que el seu recorregut és de 1.247 km. Ens van recollir en un autobús, i ens van traslladar a l'embarcador, partint des d'allà cap a Candelario Mancilla. En aquest lloc, un sol habitant hi viu, a part del corresponent lloc fronterer dels Carrabiners Xilens, ja que des d'aquí és possible anar a peu fins a l'Argentina, arribant al Llac del Desert, i posteriorment es pot arribar al El Chalten, on vam estar-hi per fi d'any i vam veure l'emblemàtic Fitz Roy.

Candelario Mancilla

De Candelario Mancilla, el vaixell pren direcció cap a la Glacera O'Higgins o Ventisquero Grande com el coneixen els vilatans, és un dels quatre majors glaceres de la Patagònia. Té una superfície de gel de 754 km. Quadrats i un llarg de 38 km. Des del Volcà Lautaro fins el seu front terminal al Llac O'Higgins. La seva altura és espectacular. Te un ample de 3 km. i les seves parets s'eleven sobre als 80 metres. El Llac O'Higgins és un dels majors llacs de la Patagònia, amb 1.049 km. de superfície compartida amb l'Argentina, on rep el nom de Sant Martí. És un dels llacs més irregulars de la Patagònia amb vuit grans braços i és el més profund d'Amèrica amb 836 metres de profunditat.

Glacera O'Higgins

Quan vam arribar a la Glacera, després de més de quatre hores pel llac, el vaixell ens va delectar amb diversos passis pel frontal, i pel lateral, i parant-se perquè el poguéssim contemplar tranquil·lament durant més d'una hora. En aquest entretemps, van baixar dos tripulants una llanxa amb un fora borda a buscar uns trossos de gel de la glacera, que serien posteriorment trencats en glaçons de gel, i servits amb un whisky davant de la glacera.

El vaixell de proa contra un Iceberg

Un cop el whisky es va acabar, i va passar el temps de contemplació, la barca ens va portar a veure els grans icebergs que es desprenen de la Glacera Chico, que està al costat esquerre de l'O'Higgins. Impressiona veure aquestes moles de gel, i en una d'elles el capità de l'embarcació es va acostar fins a tocar-la amb la proa perquè els passatgers poguéssim amb les nostres mans acariciar el gelat gel glacial.

Ja de tornada amb el vent de cua a favor, el vaixell anava a tota màquina, fent un eslàlom entre icebergs, fins que a la cruïlla amb d'un dels seus braços el vent va canviar al contrari, i la barca va anar a contra vent i saltant el onatge que es creava en el llac. Total que de nou ens trobem a Candelario Mancilla, allà va carregar passatge, i va sortir cap al final de l'excursió a Badia Bahamondez.

Cartell anunci del final Carretera Austral

Van ser en total tretze hores al llac, i vam arribar tocades les nou del vespre a la nostra cabana. El dia va ser fantàstic, tant atmosfèricament, com d'experiències viscudes. Era car el viatge, però al final vam quedar satisfets, no em penedeixo d'haver tornat anar a veure de nou una glacera, ja que durant el viatge, els paisatges anaven canviant contínuament, i com he explicat altres vegades, al final no saps on mirar. Muntanyes, neus perpètues, rius, salts d'aigua, glaceres, la vista a la llunyania del Fitz Roy ben clar, del Cerro Torres, etc,. etc., tot un espectacle inigualable, hi ha sobre amb Whisky i glaçons naturals de la glacera O'Higgins.

I l'endemà havíem de tornar de nou direcció cap a Coyhaique, ja que ens havíem compromès a tornar el cotxe el divendres abans del tancament de l'oficina del renda car. Arribaríem a temps?

Això us ho explicaré en un altre episodi ...

Continuarà ...

SEGUIM PER LA CARRETERA AUSTRAL, SEGONA ETAPA,,,

Capilla de Mármol

Ens aixequem el dilluns dia 7 de gener, com cada dia d'hora, i aquest cop encara més, d'hora havíem d'estar a les 09:00 hores a l'embarcador de Puerto Tranquilo. Allà ens esperaven la gent de Explorasur, per posar-nos l'armilla salvavides, i una capa de plàstic per no mullar-nos. El dia va començar gris i amenaçant de pluja, però això no va ser problema perquè puntualment embarquéssim i sortíssim en una barca amb motor fora borda, 9 persona i dos tripulants cap a la Catedral de Mármol. La navegació era d'aproximadament uns 15 minuts fins arribar a la zona de les Cavernes, però l'aigua del Lago General Carrera, estava encrespada i hi havia un onatge considerable a causa del vent que sempre regna en aquest zona. Arribem a les Cavernes, i vam començar a contemplar aquesta raresa de la geologia, l'aigua  s'havia menjat les parts toves de la pedra i va anar deixant la pedra marmòria a la vista generant unes cavitats remarcables, en alguna d'elles vam poder entrar amb la barca fins el seu interior, després ens van portar amb la mateixa barca, fins al que ells denominen el Túnel, una altra cavitat on també va entrar la barca i va navegar, entrant per un lloc i sortint-ne per un altre. Aquí va ser on l'esperit del turista es manifesta, i ha requeriment del guia, ens vam fer tots les oportunistes fotos del lloc.

La cara de un gos o una foca

Seguim cinc minuts navegant, i ens van anar mostrant les diferents formes que capritxosament van anar creant-se, una tortuga, un cap de gos, un elefant amb la trompa, etc., etc. Arribem a la Capella, una "mole" al mig del llac, li vam donar la volta, em vaig tornar boig fotografiant i de nou ens desplacem a veure l'obra mestra, La Catedral de Mármol, una altra "mole" de pedra encara més gran que la Capella, que s'alçava majestuosament des de l'aigua. Havien transcorregut des que vam sortir més d'una hora i quart quan vam començar a tornar  de nou cap a Puerto Tranquilo. Durant la visita el temps va anar canviant, i la cosa va empitjorar i molt, ja que el retorn va ser realment un martiri, entre els salts de l'embarcació a causa de la velocitat de retorn contra l'onatge, el fort vent i la pluja intensa que queia, arribem al final del trajecte amb mitja hipotèrmia, refugiant-nos tots al bar del port, i demanant urgentment una xocolata calenta per entrar en calor.

La foto dels turistes

Va valer la pena passar per aquestes experiències, el fred i l'aigua encrespada no van ser motius perquè gaudíssim de poder veure aquest espectacle de la natura, i és què, si no vas amb una barca a veure-ho, no hi ha altra forma de fer-ho. El tour ens costa 10.000 PCL, és a dir 13,00 €, que considero barat per al que es paga aquí per qualsevol cosa. És molt recomanable aquesta visita als que estiguin per la zona, el no fer-ho, sempre després es penediran de no haver-ho fet.

Encara amb les imatges a la retina del que havíem vist, vam començar la segona etapa de la nostra aventura per la Carretera Austral, i iniciem el camí cap a Caleta Tortel, que seria el final de la nostra segona etapa Austral.

Confluent rius Baker i Neff

A l'estona de carretera, ens trobem amb el desguàs del Llac General Carrera, que va a parar a la formació d'un altre llac, el Llac Bertrand, i de des d'aquest neix el que és considerat el riu més bonic de Xile, el Riu Baker, que és el més cabalós de Xile i té 175 km de llarg en el seu recorregut, desembocant al Delta de Caleta Tortel. També al pas vam veure el Llac Negre, anomenat així pel color de les seves aigües, que ha diferència d'altres llacs són fosques. El Riu Baker transcorre paral·lel a la carretera per diversos quilòmetres, fins que de nou se'ns presenta una altra sorpresa en el camí, la confluència del Rio Baker amb el Riu Neff. Ens vam parar, i efectuem la corresponent caminada fins pràcticament el seu llit, i vam poder contemplar la cascada que es forma i els ràpids.  i també el  salt del mateix, salvant un desnivell en la seva llera, i també l'entrada de les aigües fosques del Neff al curs del Baker que aquí continua el seu recorregut a través d'un canó rocós, fent del seu discórrer un espectacle extraordinari.

Després de contemplar el descrit anteriorment, vam continuar carretera cap al poble més proper. Aquest era Cochrane, necessitàvem carregar gasolina, i menjar, ja que eren les 15:00 hores passades i amb tantes emocions se'ns havia oblidat menjar ...

Restaurant econòmic recomanable 100%

En Cochrane, per sort vam descobrir un restaurant que en el seu cartell deia: COMIDA AL PASO, i el seu nom era suggestiu: RAYITO DE SOL. Ens vam parar a dinar, i quina sort vam tenir, ens va atendre la propietària en persona, una senyora d'edat avançada que ens va oferir el menú del dia que consistia en una sopa de verdures calenta, i un guisat de carn exquisit, i el preu encara millor 5.000 PCL, 6,50 €, tota una ganga comparat amb el que et cobren en qualsevol restaurant d'estar per casa. A l'entrar vaig tenir el pressentiment que en el Rayito de Sol es menjava bé, doncs dins hi havia la Gendarmeria Xilena menjant amb el cotxe aparcat a fora, i això va ser el que em va donar el pressentiment. No em vaig equivocar.

Un salmó reial

Després del dinar, la senyora del restaurant, ens va entrar a la cuina, i ens va ensenyar un salmó real, dels que per aquí hi ha, i amb la sorpresa d'haver vist aquests  peix gegant, de nou continuem camí, doncs havíem de acabar amb els 266 km que hi havien entre Puerto Tranquilo i la Caleta Tortel i ens faltaven més de la meitat per recórrer. Cal tenir en compte que en ser tota la carretera de ripio, no es pot córrer en cotxe, si no vols patir un accident, i es recomana circular entre 40 i 60 km a l'hora, de manera que els trajectes s'allarguen una eternitat . El nostre GPS en sortir de Port Tranquil, ens indicava que per fer el trajecte necessitàvem 9 hores i 44 minuts.

Aigua neu pel camí

Vam anar recorrent el camí, i el temps va anar posant-se de gossos, la temperatura exterior en alguns trams era de 2 graus, i ens va caure una bona pluja d'aigua neu, i al final del dia, gairebé a les 21:00 hores arribem a la Caleta Tortel . Teníem un problema afegit, ja que havíem reservat allotjament a través d'Airbnb, i l'amfitriona, ens va enviar un missatge dient-nos que no podia allotjar-nos, perquè els hostes del dia anterior, havien decidit quedar-se un dia més, i vam haver de buscar-nos la vida, anant a parar a casa d'una senyora que llogava habitacions amb esmorzar inclòs.

Les passarel·les i escales de Caleta Tortel

La Caleta Tortel en un lloc pintoresc, és un poble en què els carrers no existeixen i no hi han cotxes circulant. La gent es desplaça a través de passarel·les i escales de fusta d'acàcia que els pobladors van anar construint per sobre del mar i la muntanya, alhora que construïen les seves cases de fusta. Ara a hores d'ara, a mi em va defraudar bastant, ja que la publicitat que fan del poble, no reflecteix la realitat, ja que caminant per les passarel·les, vas veient com de descuidat i desordenat està tot. La gent s'amuntega els seus estris inservibles en els seus terrenys al costat de casa seva, serà perquè no tenen la facilitat de llençar-los per les pròpies passarel·les que els impedeixen moure amb facilitat. Neveres i rentadores, alguna cuina, i fustes, troncs i altres estris són la decoració no desitjable del lloc. A la vora de la mar, el que anomenen costanera, hi ha gran quantitat de bots i barques abandonades podrint-se a la vista de la gent, donant un lamentable estat al lloc.

Badia Caleta Tortel

El millor de Caleta Tortel, va ser conèixer en Pablo Pinedo i la seva dona, que estaven en viatge de noces, Eren una parella de joves xilens de Valparaiso, enginyers tots dos, amb els quals departí llargament, donant-me grans consells i idees per a la continuació del nostre viatge per Xile, ells eren uns grans coneixedors de gran part del seu país.

I conte contat, per ara aquest conte s'ha acabat.

Continuarà .......

LA CARRETERA AUSTRAL...

Mirador sobre la Vall de Coyhaique

Com us deia en la meva última crònica, el dissabte dia 5 de gener teníem moltes coses a fer, i les vam fer totes i més. Vam anar a canviar diners, vam esmorzar, vam comprar el xip per al telèfon de la companyia xilena Entel, no podíem quedar incomunicats, vam carregar saldo al telèfon, i el més important, havíem de trobar un cotxe de lloguer per als propers 6 dies. En Coyhaique hi havia tres companyies de lloguer, Hertz era una d'elles, però no tenia cotxes, l'altra és Varona, però ens oferia un cotxe 4x4 automàtic, que era l'únic que els quedava, però tenia un preu de 77.000 PCL, el que és igual a 100,00 € diaris i ens va semblar molt car, i al final vam visitar l'última, Recauto, i allà, vam tenir sort.

El nostre Suzuki Austral

Un Suzuky que ens emportem, hi ha sobre era l'últim que hi havia, a un preu de 60.300 PCL o 78,00 € diaris. Era dissabte, i nosaltres volíem el cotxe per començar el diumenge, però en diumenge l'oficina de lloguer de cotxes està tancada, de manera que l'empleat, molt amablement, ens va oferir portar-nos el cotxe en aquell moment i no començar a aplicar-nos el lloguer fins diumenge a les 12:00 hores del migdia, amb el que ens regalava un dia de lloguer, però això no va ser tot, ja que per tornar-lo, ho havíem de fer divendres proper a les 12:00 hores novament, i li vam dir que ha aquesta hora no estaríem de tornada, amb el que ens va allargar la devolució fins divendres a les 19:30 hores, hora en que tancaven l'oficina de nou a Coyhaique. Total que vam tenir cotxe amb gairebé un dia i mig més de regal, era el dia dels Reis Mags i aquests ens van fer aquest regal, segur ¡¡

La Cascada de la Virgen

Amb el cotxe en el nostre poder, vam poder aprofitar el dissabte, i vam decidir anar a visitar el més proper a Coyhaique, i que ens quedaria fora de la nostra ruta austral, i ens vam anar a conèixer de passada, el Mirador General Marchant, un mirador sobre el vall, des d'on es contempla la ciutat de Coyhaique, la Reserva Nacional Rio Simpson, que s'estén al llarg d'un tros del riu del mateix nom, la cascada de la Virgen, on els devots tenen la possibilitat de posar-li espelmes i fins a un altar per oficiar misses, continuem cap al port Chacabuco, un port industrial i pesquer que es troba en el fiord Paso del Medio o d'Aysen, i d'allí a la Bahía Acantilada...

Bahía Acantilada

Bahía Acantilada és una platja per a les famílies, totalment preparada perquè puguin gaudir del seu "asado", té unes instal·lacions amb un tipus de casetes, que cadascuna té una barbacoa gegant per poder fer foc i el seu corresponent rostit. En aquest lloc, ens van fer pagar 300 PCL per poder aparcar el cotxe, com no, aquí es paga per tot, i en molts llocs fins i tot per fer ús del bany. La Bahía Acantilada és un espectacle de la natura, et pots banyar al mar, i alhora observar els gels perpetus de les glaceres que la vigilen. Aquí acabem el nostre dia, i vam tornar de nou al nostre Hostel a descansar i dormir, que l'endemà teníem preparat l'inici de la Carretera Austral. Som a l'estiu, però feia fred, i a Hostel tenien l'estufa de llenya a tota marxa.

El Cerro Castillo

L'endemà, 6 de gener, vam sortir d'hora cap a la nostra primera etapa de la Carretera Austral, volíem arribar a Puerto Tranquilo. Per la ruta el primer que ens vam trobar va ser, la Reserva Nacional de Torre Castillo, però aquí no ens aturem, anàvem una mica saturats de pujar muntanyes i fer caminades, i vam decidir continuar,  fent una parada més interessant, i ens dirigim cap al Paredón de las Manos, declarat Monument Nacional, lloc amb restes arqueològiques. A la paret rocosa de la muntanya, i sota d'un balcó de la mateixa, van ser trobades moltes mans pintades en negatiu unes, i en positiu altres i de diferents mesures, el que fa suposar era una distracció dels habitants d'aquell lloc en temps remots. La veritat és que per l'exposat que es troba a les inclemències del temps, hi ha la mala mà humana, la troballa es troba en molt bon estat i la vam poder gaudir contemplant-la i també, gaudir de la caminada fins al lloc, per un sender d'uns 30 minuts d'anada, i una altra tant de tornada. El lloc es troba en plena actualització, i en el s'estan efectuant treballs de renovació de cartelleria i miradors. Sorpresa, aquí l'entrada va ser gratuïta.

El Monument Nacional Paredón de las Manos

Prèviament al Paredón de las Manos, vam estar contemplant el Mirador de la Cuesta del Diablo, una perfecta plataforma des d'on s'albiren magnifiques vistes del Torre Castillo amb els seus 2.675 metres d'altura, i una àmplia vista de tota la zona que als seus peus es troba , veient des de dalt, els racons que el Riu Ibañez fa, com les moltes corbes de la carretera per arribar al pla. Anàvem fent ruta per la complicada carretera de ripio, el temps estava patagónic, una estona sol, núvols sempre, i com no, pluja i fins aiguaneu vam tenir tot el camí. Passem pel Mirador del Bosque Muerto, i vam arribar al Llac General Carrera, anomenat Chelenko pels Tehuelohes, el més gran de Xile amb una superfície de 970 km. Quadrats, i també vam veure la desembocadura del Riu Murta, que aboca les seves aigües al Llac. Una estona més tard, arribem a Puerto Tranquilo, poblet de molt pocs habitants, però centre neuràlgic i port per poder anar a visitar la coneguda Catedral de Marbre, que ve acompanyada per la Capella, el Túnel i les Cavernes. El primer que vam fer abans d'arribar al nostre allotjament, va ser comprar els bitllets per al dia següent a la primera embarcació de les 09:00 hores anar a visitar-les.

La peculiar Església de Puerto Tranquilo

A Puerto Tranquilo, teníem una cabana per passar la nit, i cap allà que ens en varem anar. La senyora que ens allotja, el primer que va fer, en veure'ns, va ser encendre'ns l'estufa de llenya, ja que no volia que passéssim fred, i en feia una mica, ja que aquestes cabanes no tenen calefacció com nosaltres la coneixem, són de fusta i s'escalfen amb estufes de llenya, i al llit, posen tantes mantes i cobertors, que la roba del llit pesa una tona, però com fa fred va que molt bé, tot i que corres el risc d'aixecar cansat per haver suportat tant de pes per la nit ...

La Cascada de la Nútria

Encara ens va quedar temps a la tarda abans de sopar, per donar-nos un passeig de 70 km entre anar i venir al Lago Tranquilo i a la Cascada de la Nútria. Després a sopar i a dormir que l'endemà havíem d'estar a punt per anar de visita a La Catedral de Marbre ...

I per avui fins aquí, demà seguirà La Catedral i tots els seus acòlits, i ja us ho explicaré en una altra nova crònica.

Continuarà...

VIATJANT D'ARGENTINA CAP A XILE...

De nou torno a publicar un nou relat del nostre interessant viatge.

La posta del sol patagònica

Des del passat dia 3 de gener que tenia abandonada l'escriptura, però com anunciava anàvem a agafar un autobús a El Chalten (Argentina) per traslladar-nos a un altre lloc de la Patagònia, i així va ser. Sortim de nit cap a Los Antiguos, poble fronterer amb la localitat de Chile Chico, ja a Xile. Van ser més de dotze hores d'autobús-llit que em va permetre veure la bella posta de sol a l'Argentina, i també la sortida del "Lorenzo" a les 05:45 hores aproximadament. A l'arxiu de les fotos hi ha una bona col·lecció de cels rogencs d'aquest dia.

El viatger de "estranquis"

Un cop arribats a Los Antiguos, teníem bitllet només fins allà, havíem de contactar a la nostra arribada amb una altra companyia de busos, també argentina, que ens feia el trasllat fins a Chile Chico, i s'ocupava dels tràmits fronterers i duaners. A la nostra arribada, el bus es combinava amb l'altre bus, però la sort no ens va acompanyar. No era un bus normal, el trasllat ho fan en un micro-bus, i les places són limitades, i ja estava ple quan vam arribar. Per tant, vam haver d'esperar fins a les 12:00 hores del matí per poder efectuar el trasllat. Entre Los Antiguos i Chile Chico, hi ha uns 30 km. de distància, però vam trigar gairebé dues hores a arribar-hi. Allà va succeir de tot, us explico. En aquesta època de l'any, hi ha moltíssim turisme de gent jove israeliana que es desplacen com nosaltres, de motxillers, i que segons el xofer, són gent complicada deia ..., però la realitat és que el senyor conductor tenia "tela"...; al bus va pujar un grup de nois israelites, però un d'ells tenia bitllet per al següent viatge, i per no trencar el grup, el va asseure a terra, ja que no hi havia seient lliure per a ell, però en arribar a la frontera , amb la documentació que han de lliurar a la duana de les persones que viatgen, lògicament aquest passatger de "estranquis" no figurava en la llista i va haver de tornar-lo de nou a la terminal Argentina i deixar-lo per al proper viatge, com de bon principi havia de ser.

Frontera Xilena

Nosaltres havíem passat ja el control de passaports. Esperàvem fora de l'edifici a què tornés el micro-bus per continuar viatge a  Chile Chico, i mentre en Norberto i jo departíem amb una amable viatgera americana, en Jose va anar a refugiar-se del fort vent que feia, a l'edifici de la duana, de manera que en aquestes que arriba el micro-bus, i tots vam pujar en un obrir i tancar d'ulls a ell; el xofer controlava que estiguéssim tots i anava comptant un a un, i vam sortir ràpidament cap a la frontera de Chile Chico. Va ser allà, que en descarregar les maletes per passar amb elles tots els controls de duana i escàner, sobraven les maletes de Jose, i en Jose no estava entre nosaltres. S'havia quedat refugiat del vent a la frontera argentina. Ningú es va adonar que faltava el pobre Jose, amb el que de nou el xofer, per això deia que tenia "tela" el senyor, va haver de tornar una altra cop a per ell. Jose s'havia ja muntat amb altres persones en un cotxe particular a la caça del micro-bus, amb el que es van creuar per la carretera, i va arribar abans a la frontera de Xile en Jose, que el nostre micro-bus. Total a dia d'avui, encara ens riem d'aquest dia, i entre Norberto i jo, li fem "conya", cada vegada que ens pugem a un bus, i anem preguntant si hi ha en Jose al bus?

Navegant pel Llac General Carrera 

Després de la pèrdua del company i les rialles, arribem a Chile Chico. Ens vam donar un bon tip de menjar en un bar de la plaça, i vam comprar bitllets per vaixell i bus que ens traslladaria durant dues hores de navegació pel Llac General Carrera, el segon més gran de Sud-Amèrica, fins a Port Ibañez. Allà el micro-bus ens esperava, aquest cop teníem el bitllet de bus, però no teníem allotjament. El viatge fins a Coyhanque, va ser un espectacle doble, d'una banda els paisatges que anàvem veient per la carretera, i d'una altra, la manera de conduir del xofer del micro-bus. Semblava que el senyor tenia pressa per arribar, anava a tota castanya, fins un viatger que anava assegut al seu costat a la part davantera, i que va dir ser xofer de camió, li recriminà la seva forma de conduir, però la resposta, va ser d'allò més divertida, va respondre que el fa els 125 km quatre vegades al dia, i que sempre torna a dormir a casa ...

La nostre residencia a Coyhaique

El mateix xofer va anar repartint el passatge per diferents destinacions a Coyhaique, i a nosaltres ens va deixar davant de dos hostels, que ens va dir que la gent viatgera fa servir molt i no són cars. I així va ser, vam poder comprovar els dos i per una diferència de 5.000 PCL, 6,50 € vam decidir quedar-nos al Hostalatge Coyhaique per tres nits, al preu 15.000 PCL, uns 20,00 € nit i sense esmorzar.

És aquí on comencem a veure el car que és Xile, comparativament amb el que pagàvem a l'Argentina, ja que tot costa gairebé el doble que a Espanya. Un cafè amb llet val 3,80 € en qualsevol bar, una cervesa, sigui de barril o ampolla, val 3.000 PCL, és que igual a 4,00 €, i el menjar no es queda curt, la cobren a bon preu.

Veient aquests preus, ens hem preguntat, com fan per viure els xilens?

Oficina de informació Turística a Coyhaique

Al dia següent era dissabte i teníem moltes coses a fer, anar a canviar moneda, informar-nos bé de la nostra continuació de viatge, horaris de busos, etc., etc., i el més important, llogar un cotxe per als pròxims sis dies, que eren els marcats per recórrer la carretera Austral, la carretera número 7, que va construir en el seu temps el Dictador General Augusto Pinochet.


Aquest era el nostre proper repte, recórrer cap al sud la Patagònia Xilena, que ens havien dit que era tota una aventura. La Carretera Austral, és el que a Argentina és la Ruta 40, la Panamericana, però a la patagonia argentina el paisatge és d'una monotonia pesada, ja que pràcticament tot és "pampa", una plana interminable, i com a contrapunt important, la Patagònia xilena , que és un autèntic paisatge darrere l'altre, arribes a no saber on mirar després de veure i veure només bellesa natural. La Carretera Austral, des de Coyhaique a Villa O'Higgins és totalment una carretera de terra, el que aquí anomenen ripio, i discorre entre rius, muntanyes, glaceres, salts d'aigua i boscos. La totalitat de la Carretera Austral és de 1.247 km., I va des de Puerto Montt fins a la localitat de Villa O'Higgins.


Per avui, prou. No voldria ser molt pesat, i deixo per a altres capítols les nostres experiències viatjant cap al sud xilè patagònic. Només us avançaré, que el que hem vist fins ara, supera tot el que podia conèixer jo en els meus viatges pels Alps suïssos o austríacs, a les Dolomites italianes, i deixa en segona divisió a Noruega amb els seus fiords i llacs. Això és una meravella natural, i aquesta en estat gairebé salvatge. Veurem quant de temps dura així.




Continuarà ...