LA CARRETERA AUSTRAL...

Mirador sobre la Vall de Coyhaique

Com us deia en la meva última crònica, el dissabte dia 5 de gener teníem moltes coses a fer, i les vam fer totes i més. Vam anar a canviar diners, vam esmorzar, vam comprar el xip per al telèfon de la companyia xilena Entel, no podíem quedar incomunicats, vam carregar saldo al telèfon, i el més important, havíem de trobar un cotxe de lloguer per als propers 6 dies. En Coyhaique hi havia tres companyies de lloguer, Hertz era una d'elles, però no tenia cotxes, l'altra és Varona, però ens oferia un cotxe 4x4 automàtic, que era l'únic que els quedava, però tenia un preu de 77.000 PCL, el que és igual a 100,00 € diaris i ens va semblar molt car, i al final vam visitar l'última, Recauto, i allà, vam tenir sort.

El nostre Suzuki Austral

Un Suzuky que ens emportem, hi ha sobre era l'últim que hi havia, a un preu de 60.300 PCL o 78,00 € diaris. Era dissabte, i nosaltres volíem el cotxe per començar el diumenge, però en diumenge l'oficina de lloguer de cotxes està tancada, de manera que l'empleat, molt amablement, ens va oferir portar-nos el cotxe en aquell moment i no començar a aplicar-nos el lloguer fins diumenge a les 12:00 hores del migdia, amb el que ens regalava un dia de lloguer, però això no va ser tot, ja que per tornar-lo, ho havíem de fer divendres proper a les 12:00 hores novament, i li vam dir que ha aquesta hora no estaríem de tornada, amb el que ens va allargar la devolució fins divendres a les 19:30 hores, hora en que tancaven l'oficina de nou a Coyhaique. Total que vam tenir cotxe amb gairebé un dia i mig més de regal, era el dia dels Reis Mags i aquests ens van fer aquest regal, segur ¡¡

La Cascada de la Virgen

Amb el cotxe en el nostre poder, vam poder aprofitar el dissabte, i vam decidir anar a visitar el més proper a Coyhaique, i que ens quedaria fora de la nostra ruta austral, i ens vam anar a conèixer de passada, el Mirador General Marchant, un mirador sobre el vall, des d'on es contempla la ciutat de Coyhaique, la Reserva Nacional Rio Simpson, que s'estén al llarg d'un tros del riu del mateix nom, la cascada de la Virgen, on els devots tenen la possibilitat de posar-li espelmes i fins a un altar per oficiar misses, continuem cap al port Chacabuco, un port industrial i pesquer que es troba en el fiord Paso del Medio o d'Aysen, i d'allí a la Bahía Acantilada...

Bahía Acantilada

Bahía Acantilada és una platja per a les famílies, totalment preparada perquè puguin gaudir del seu "asado", té unes instal·lacions amb un tipus de casetes, que cadascuna té una barbacoa gegant per poder fer foc i el seu corresponent rostit. En aquest lloc, ens van fer pagar 300 PCL per poder aparcar el cotxe, com no, aquí es paga per tot, i en molts llocs fins i tot per fer ús del bany. La Bahía Acantilada és un espectacle de la natura, et pots banyar al mar, i alhora observar els gels perpetus de les glaceres que la vigilen. Aquí acabem el nostre dia, i vam tornar de nou al nostre Hostel a descansar i dormir, que l'endemà teníem preparat l'inici de la Carretera Austral. Som a l'estiu, però feia fred, i a Hostel tenien l'estufa de llenya a tota marxa.

El Cerro Castillo

L'endemà, 6 de gener, vam sortir d'hora cap a la nostra primera etapa de la Carretera Austral, volíem arribar a Puerto Tranquilo. Per la ruta el primer que ens vam trobar va ser, la Reserva Nacional de Torre Castillo, però aquí no ens aturem, anàvem una mica saturats de pujar muntanyes i fer caminades, i vam decidir continuar,  fent una parada més interessant, i ens dirigim cap al Paredón de las Manos, declarat Monument Nacional, lloc amb restes arqueològiques. A la paret rocosa de la muntanya, i sota d'un balcó de la mateixa, van ser trobades moltes mans pintades en negatiu unes, i en positiu altres i de diferents mesures, el que fa suposar era una distracció dels habitants d'aquell lloc en temps remots. La veritat és que per l'exposat que es troba a les inclemències del temps, hi ha la mala mà humana, la troballa es troba en molt bon estat i la vam poder gaudir contemplant-la i també, gaudir de la caminada fins al lloc, per un sender d'uns 30 minuts d'anada, i una altra tant de tornada. El lloc es troba en plena actualització, i en el s'estan efectuant treballs de renovació de cartelleria i miradors. Sorpresa, aquí l'entrada va ser gratuïta.

El Monument Nacional Paredón de las Manos

Prèviament al Paredón de las Manos, vam estar contemplant el Mirador de la Cuesta del Diablo, una perfecta plataforma des d'on s'albiren magnifiques vistes del Torre Castillo amb els seus 2.675 metres d'altura, i una àmplia vista de tota la zona que als seus peus es troba , veient des de dalt, els racons que el Riu Ibañez fa, com les moltes corbes de la carretera per arribar al pla. Anàvem fent ruta per la complicada carretera de ripio, el temps estava patagónic, una estona sol, núvols sempre, i com no, pluja i fins aiguaneu vam tenir tot el camí. Passem pel Mirador del Bosque Muerto, i vam arribar al Llac General Carrera, anomenat Chelenko pels Tehuelohes, el més gran de Xile amb una superfície de 970 km. Quadrats, i també vam veure la desembocadura del Riu Murta, que aboca les seves aigües al Llac. Una estona més tard, arribem a Puerto Tranquilo, poblet de molt pocs habitants, però centre neuràlgic i port per poder anar a visitar la coneguda Catedral de Marbre, que ve acompanyada per la Capella, el Túnel i les Cavernes. El primer que vam fer abans d'arribar al nostre allotjament, va ser comprar els bitllets per al dia següent a la primera embarcació de les 09:00 hores anar a visitar-les.

La peculiar Església de Puerto Tranquilo

A Puerto Tranquilo, teníem una cabana per passar la nit, i cap allà que ens en varem anar. La senyora que ens allotja, el primer que va fer, en veure'ns, va ser encendre'ns l'estufa de llenya, ja que no volia que passéssim fred, i en feia una mica, ja que aquestes cabanes no tenen calefacció com nosaltres la coneixem, són de fusta i s'escalfen amb estufes de llenya, i al llit, posen tantes mantes i cobertors, que la roba del llit pesa una tona, però com fa fred va que molt bé, tot i que corres el risc d'aixecar cansat per haver suportat tant de pes per la nit ...

La Cascada de la Nútria

Encara ens va quedar temps a la tarda abans de sopar, per donar-nos un passeig de 70 km entre anar i venir al Lago Tranquilo i a la Cascada de la Nútria. Després a sopar i a dormir que l'endemà havíem d'estar a punt per anar de visita a La Catedral de Marbre ...

I per avui fins aquí, demà seguirà La Catedral i tots els seus acòlits, i ja us ho explicaré en una altra nova crònica.

Continuarà...

VIATJANT D'ARGENTINA CAP A XILE...

De nou torno a publicar un nou relat del nostre interessant viatge.

La posta del sol patagònica

Des del passat dia 3 de gener que tenia abandonada l'escriptura, però com anunciava anàvem a agafar un autobús a El Chalten (Argentina) per traslladar-nos a un altre lloc de la Patagònia, i així va ser. Sortim de nit cap a Los Antiguos, poble fronterer amb la localitat de Chile Chico, ja a Xile. Van ser més de dotze hores d'autobús-llit que em va permetre veure la bella posta de sol a l'Argentina, i també la sortida del "Lorenzo" a les 05:45 hores aproximadament. A l'arxiu de les fotos hi ha una bona col·lecció de cels rogencs d'aquest dia.

El viatger de "estranquis"

Un cop arribats a Los Antiguos, teníem bitllet només fins allà, havíem de contactar a la nostra arribada amb una altra companyia de busos, també argentina, que ens feia el trasllat fins a Chile Chico, i s'ocupava dels tràmits fronterers i duaners. A la nostra arribada, el bus es combinava amb l'altre bus, però la sort no ens va acompanyar. No era un bus normal, el trasllat ho fan en un micro-bus, i les places són limitades, i ja estava ple quan vam arribar. Per tant, vam haver d'esperar fins a les 12:00 hores del matí per poder efectuar el trasllat. Entre Los Antiguos i Chile Chico, hi ha uns 30 km. de distància, però vam trigar gairebé dues hores a arribar-hi. Allà va succeir de tot, us explico. En aquesta època de l'any, hi ha moltíssim turisme de gent jove israeliana que es desplacen com nosaltres, de motxillers, i que segons el xofer, són gent complicada deia ..., però la realitat és que el senyor conductor tenia "tela"...; al bus va pujar un grup de nois israelites, però un d'ells tenia bitllet per al següent viatge, i per no trencar el grup, el va asseure a terra, ja que no hi havia seient lliure per a ell, però en arribar a la frontera , amb la documentació que han de lliurar a la duana de les persones que viatgen, lògicament aquest passatger de "estranquis" no figurava en la llista i va haver de tornar-lo de nou a la terminal Argentina i deixar-lo per al proper viatge, com de bon principi havia de ser.

Frontera Xilena

Nosaltres havíem passat ja el control de passaports. Esperàvem fora de l'edifici a què tornés el micro-bus per continuar viatge a  Chile Chico, i mentre en Norberto i jo departíem amb una amable viatgera americana, en Jose va anar a refugiar-se del fort vent que feia, a l'edifici de la duana, de manera que en aquestes que arriba el micro-bus, i tots vam pujar en un obrir i tancar d'ulls a ell; el xofer controlava que estiguéssim tots i anava comptant un a un, i vam sortir ràpidament cap a la frontera de Chile Chico. Va ser allà, que en descarregar les maletes per passar amb elles tots els controls de duana i escàner, sobraven les maletes de Jose, i en Jose no estava entre nosaltres. S'havia quedat refugiat del vent a la frontera argentina. Ningú es va adonar que faltava el pobre Jose, amb el que de nou el xofer, per això deia que tenia "tela" el senyor, va haver de tornar una altra cop a per ell. Jose s'havia ja muntat amb altres persones en un cotxe particular a la caça del micro-bus, amb el que es van creuar per la carretera, i va arribar abans a la frontera de Xile en Jose, que el nostre micro-bus. Total a dia d'avui, encara ens riem d'aquest dia, i entre Norberto i jo, li fem "conya", cada vegada que ens pugem a un bus, i anem preguntant si hi ha en Jose al bus?

Navegant pel Llac General Carrera 

Després de la pèrdua del company i les rialles, arribem a Chile Chico. Ens vam donar un bon tip de menjar en un bar de la plaça, i vam comprar bitllets per vaixell i bus que ens traslladaria durant dues hores de navegació pel Llac General Carrera, el segon més gran de Sud-Amèrica, fins a Port Ibañez. Allà el micro-bus ens esperava, aquest cop teníem el bitllet de bus, però no teníem allotjament. El viatge fins a Coyhanque, va ser un espectacle doble, d'una banda els paisatges que anàvem veient per la carretera, i d'una altra, la manera de conduir del xofer del micro-bus. Semblava que el senyor tenia pressa per arribar, anava a tota castanya, fins un viatger que anava assegut al seu costat a la part davantera, i que va dir ser xofer de camió, li recriminà la seva forma de conduir, però la resposta, va ser d'allò més divertida, va respondre que el fa els 125 km quatre vegades al dia, i que sempre torna a dormir a casa ...

La nostre residencia a Coyhaique

El mateix xofer va anar repartint el passatge per diferents destinacions a Coyhaique, i a nosaltres ens va deixar davant de dos hostels, que ens va dir que la gent viatgera fa servir molt i no són cars. I així va ser, vam poder comprovar els dos i per una diferència de 5.000 PCL, 6,50 € vam decidir quedar-nos al Hostalatge Coyhaique per tres nits, al preu 15.000 PCL, uns 20,00 € nit i sense esmorzar.

És aquí on comencem a veure el car que és Xile, comparativament amb el que pagàvem a l'Argentina, ja que tot costa gairebé el doble que a Espanya. Un cafè amb llet val 3,80 € en qualsevol bar, una cervesa, sigui de barril o ampolla, val 3.000 PCL, és que igual a 4,00 €, i el menjar no es queda curt, la cobren a bon preu.

Veient aquests preus, ens hem preguntat, com fan per viure els xilens?

Oficina de informació Turística a Coyhaique

Al dia següent era dissabte i teníem moltes coses a fer, anar a canviar moneda, informar-nos bé de la nostra continuació de viatge, horaris de busos, etc., etc., i el més important, llogar un cotxe per als pròxims sis dies, que eren els marcats per recórrer la carretera Austral, la carretera número 7, que va construir en el seu temps el Dictador General Augusto Pinochet.


Aquest era el nostre proper repte, recórrer cap al sud la Patagònia Xilena, que ens havien dit que era tota una aventura. La Carretera Austral, és el que a Argentina és la Ruta 40, la Panamericana, però a la patagonia argentina el paisatge és d'una monotonia pesada, ja que pràcticament tot és "pampa", una plana interminable, i com a contrapunt important, la Patagònia xilena , que és un autèntic paisatge darrere l'altre, arribes a no saber on mirar després de veure i veure només bellesa natural. La Carretera Austral, des de Coyhaique a Villa O'Higgins és totalment una carretera de terra, el que aquí anomenen ripio, i discorre entre rius, muntanyes, glaceres, salts d'aigua i boscos. La totalitat de la Carretera Austral és de 1.247 km., I va des de Puerto Montt fins a la localitat de Villa O'Higgins.


Per avui, prou. No voldria ser molt pesat, i deixo per a altres capítols les nostres experiències viatjant cap al sud xilè patagònic. Només us avançaré, que el que hem vist fins ara, supera tot el que podia conèixer jo en els meus viatges pels Alps suïssos o austríacs, a les Dolomites italianes, i deixa en segona divisió a Noruega amb els seus fiords i llacs. Això és una meravella natural, i aquesta en estat gairebé salvatge. Veurem quant de temps dura així.




Continuarà ...

EL POBLE DE El CHALTEN, segons diu a l'arribada, la capital mundial del Trekking ...

Un cavall en el cami de la Ruta 40

Deixem enrere El Calafate el dia 30 de desembre, i amb autobús a la tarda, vam recórrer els els 214 km. que el separen fins al poblet del El Chaltén *, part d'ells els vam fer per la Ruta RN40 i posteriorment la Ruta Provincial RP23.

La ruta transcorre pel típic paratge de estepa patagònica argentina, hi ha la carretera sempre et pots trobar alguna sorpresa, com en aquest cas. L'autobús va haver de fer una parada, per traslladar des del centre de la calçada, un cavall que s'havia escapat d'una finca adjacent. En el trajecte també vam poder contemplar a la llunyania l'immensitat del  llac Viedma, així com la seva glacera que arriba fins a la seva mateixa riba.

Benvinguda en El Chaltén - Capital mundial del Trekking¡¡

Tres hores llargues de recorregut emprem per arribar. Vam descobrir aquest poble, El Chaltén que es troba enclavat entre muntanyes, i des d'on parteix grans senders a diversos paratges. El més famós és el Sender del Fitz Roy, que et porta al peu d'aquesta mítica muntanya, després de caminar més de 10 km.

* El Chaltén és un municipi situat al parc nacional Los Glaciares, a la província argentina de Santa Creu. Des d'aquí és possible accedir als senders que envolten els pics del turó Torre i de la muntanya Fitz Roy, al nord-oest. A prop de Fitz Roy, un sender condueix al mirador de la llacuna dels Tres. Just al nord-oest del poble, la riba de la llacuna Capri ofereix vista sobre les muntanyes. Sant Martí, el carrer principal del poble, està plena de botigues d'esports, restaurants, albergs, bars de copes. El poble viu exclusivament per i per al turisme.

L'Hostel a El Chaltén

Teníem reservat allotjament des de feia alguns dies, preveient que en ser Cap d'any estaria tot ocupat, com així va ser. Compartim habitació el primer dia amb jove japonès que anava acompanyat per la seva núvia, i que els van col·locar separats, i el segon dia un cop el jove japonès  va arranja la seva situació, ens va tocar compartir de nou el llit que sobrava a la nostra habitació amb un altre jove, aquesta vegada va ser israelita. Després els dos últims dies, la demanda va afluixar i vam poder dormir els tres a la nostra habitació nosaltres sols.

Els tres "dissidents que quedem" en el Mirador de las Àguiles

El primer dia, 31 de desembre, al matí ens vam anar a fer el nostre primer trekking. Caminem uns senders senzills que ens van portar fins al Mirador superior d'Àguiles, per baixar amb una ventada extrema, fins al Mirador del Còndor. Una caminada d'aproximadament 8 km., que ens va portar de nou al Centre de Visitants del Parc, on contemplem la història d'aquest lloc, i vam poder veure tots els consells que donen als que aquí arriben per primer cop.

El Chorrilo del Salto

Com no ens havíem cansat prou al matí, després de dinar, i sense més dilació, vam emprendre a caminar de nou, cap al Chorrillo del Salt, una cua de cavall amb banyera natural molt bonica, de manera que uns altres 9 km. llargs van fer que el nostre primer dia caminàssim 17,5 km. en total del dia. Aquesta va ser la nostra preparació per a la festa d'entrada d'any, que no podia faltar¡¡¡

No havíem previst on anar a sopar, i vam anar a la recerca d'un lloc on ens volguessin, i en la recerca, deixem alguns llocs on el preu del sopar estava fora d'òrbita, ens van arribar a demanar des 50 a 80 US Dolar, i vam acabar sopant en una hamburgueseria / cerveseria anomenada B & B, on també tenien una bona carn a la graella, i una boníssima cervesa artesana.

Aquí van celebrar l'entrada de l'any 2019

Quan va arribar el moment que nosaltres coneixem com les campanades i el raïm, es va apagar el llum, ens van posar una copa de cava a la taula, i en el just moment del canvi de 23:59 a 00:00 hores, es va organitzar una festa amb música i ball de tots els que hi érem, inclosos els empleats, i que va durar fins ben entrada la matinada. Per descomptat que no va faltar beguda i jo no me'n recordo de quantes pintes de cervesa em vaig beure. Una vez al año no hace daño, diu el refrany ...

El Mirador al Fitz Roy

Estàvem ja al 2019, dormim i ens vam aixecar una mica espesos, però això no ens va impedir que ens anéssim de nou a caminar. Iniciem el trekking a la Llacuna Capri, que es troba en la sendera al Fitz Roy, passant pel Mirador del Rio de las Vueltas, Mirador al Fitz Roy, i posteriorment després de 6 km. aproximadament arribem a la Llacuna Capri. Vam menjar a la vora del llac i de tornada cap a casa. Total que carreguem les cames aquest dia amb uns altres 14,7 km. més, amb el què, la ressaca del dia anterior va passar a la història.

El  Fitz Roy des del Llac del Desert.

El dia 2 de gener, jo em vaig apuntar per anar al Llac del Desert, i vaig contractar un mini tour que incloïa el transfer d'anada i tornada al lloc que està a 37 km. de distància, incloent una curta navegació pel Llac del Desert, que et permetia contemplar des de l'aigua les vistes a la Glacera Huemul i Vespegnani. Sortim de El Chaltén a les 12:00 hores, i arribem al Llac del Desert a les 14:00 hores. Deu minuts més tard s'embarcava i després d'uns 25 minuts, vam desembarcar al peu d'un sender que et permetia ascendir fins al Mirador de la Glacera Vespegnani, al qual vaig pujar amb el meu genoll dret malmes, però no em volia perdre l'espectacle. Els meus companys Jose i Norberto, van optar per venir al tranfer i fer pel seu compte la pujada a la Glacera Huemul, al qual jo també podia pujar-hi, però ja era massa per al meu genoll i vaig optar per contemplar les fotografies i vídeos que ells em van mostrar.

Local de birres i picades

Total que vam tornar a El Chaltén passades les 20:00 hores. Poc després d'arribar, vaig decidir anar-me'n a prendre una pinta de cervesa al local de davant, La Vinería, que com sempre estava a "tope" de gent, però aquesta cop vaig tenir sort i compartirem taula i picada amb un jove argentí de Buenos Aires, que estava bevent-se una ampolla d'un fantàstic vi Malbec, i que segons em va explicar, està treballant a El Chaltén, en una Hostería per quart any consecutiu, i que avui era el seu dia lliure i no treballava. Parlarem del nostre viatge d'aventura i desventura, hi ha l'estona va arribar en Jose, que també va compartir amb nosaltres la taula. Ens va parlar dels seus projectes, i que tenia en ment viatjar a conèixer Espanya i França, ja que Suïssa la coneixia, doncs la seva germana residia a Lugano, i ja la va visitar. Vam haver de abandonar les nostres xerrameques, ja que havia d'entrar al seu lloc de treball a mitjanit de nou, desprès del seu dia festiu.

I així arribem al dia 3 de gener. Avui de nou canviarem de lloc. Ens espera aquesta tarda / nit un autobús llit, que ens transportarà a un altre lloc de la Patagònia.

I com sempre, la nostra aventura seguirà, i jo espero poder anar-ho explicant-...

Continuarà ...

EL CALAFATE i EL GLACIAR PERITO MORENO...

Amb la família del Isla Yu Patagonia

Abans de marxar de Puerto Natales el dia 26 de desembre, partíem a les sis de la tarda, en Jaume ens va portar juntament amb la seva família a conèixer un paratge poc vist. Ens va traslladar a veure la desembocadura del riu Hollemberg, i així vam aprofitar el temps mort que ens quedava. Vam poder passejar al llarg de la seva ribera. Posteriorment Jaume, el propietari del Hostel Illa Yu Patagònia, ens traslladà a nosaltres i els nostres estris a l'estació d'autobusos local per iniciar un nou desplaçament en el viatge.

Duana Xilena

Teníem bitllet cap a El Calafate, i això implicava de nou passar fronteres i controls. Abandonàvem Xile i de nou l'Argentina era el nostre destí. Aquesta vegada, cosa estranya, els tràmits duaners van ser molt simples, baixar del bus, anar a segellar el passaport, i res més. Era entrada la tarda i potser no tenien moltes ganes de controlar maletes després d'un dia de treball els policies de torn.

La posta del sol a la Ruta 40 Panamericana

Circulem al llarg de sis hores fins arribar a El Calafate per la famosa Ruta 40, l'anomenada Panamericana, i en arribar a El Calafate, vam haver d'esperar una bona estona l'arribada dels taxis perquè ens desplacessin al nostre nou Hostel Llac Argentí.

El trajecte ens va permetre contemplar la posta del sol a l'estepa patagonica, i fins i tot, poder donar molts cops de cap, ja que el cansament acumulat en dies anteriors, fa efecte en nosaltres.

Descobrim El Calafate des del taxi, era més de mitjanit, i la ciutat estava en plena ebullició nocturna, bars i restaurants plens de turistes divertint-se. Ràpidament ens vam adonar que allò era una altra Argentina de la qual havíem conegut fins ara. El turisme internacional envaïa tota la ciutat. Ens prenem el dia següent per situar-nos a la ciutat, visitar-la i informar-nos que era el que ens convenia fer els propers tres dies.

Llacuna Nimez - Reserva d'aus

A la tarda, Norberto i jo, ens vam anar a visitar una Reserva Natural Municipal de la Llacuna Nimez. El seu principal atractiu era poder observar ocells i passejar a través dels seus senders auto guiats. A meitat del recorregut, vam poder sortir de la Reserva, i endinsar-nos fins a la riba de l'immens Llac Argentíno, un autèntic mar interior d'aigua dolça.

Per la seva superfície de 1.560 km2, el llac Argentíno és el més gran d'Argentina i el tercer a Sud-Amèrica. El llac Argentí dóna origen al riu Santa Cruz que desguassa a l'oceà Atlàntic. El color especial de les seves aigües es deu a un fi producte de la unió de les glaceres, anomenat llet glaciaria.

El Glacial Perito Moreno

Havíem decidit que fer els dos propers dies, i el divendres dia 28 de desembre, ens vam donar la "innocentada" d'anar a visitar la Glacera Perito Moreno, en taxi d'anada i tornada, ens traslladem els 86 km de distància a què es troba del Calafate, ja dins el Parc Nacional de les Glaceres. El taxi és relativament econòmic, ja que el trasllat, l'espera de més de tres hores i la tornada, ens costa 70,00 €, que entre tres, surt a 23,00 € per cap. Per entrar al Parc de les Glaceres, com és normal també cal passar per caixa, 700,00 ARP del primer dia, i 350,00 ARP el segon, el que és igual a 25,00 €. Caminem per espai de més de tres hores per les passarel·les muntades per poder observar la magnitud i esplendor d'aquesta emblemàtica glacera. En un moment donat, i després d'un gran cruixit, vam poder veure l'enfonsament d'una part frontal del mateix. Un espectacle únic que em va quedar gravat en un vídeo, que podeu veure a l'apartat dels meus vídeos al blog. Us el recomano !! Les tres hores se'ns van passar en un tres i no res, i ens va quedar per veure el circuit inferior de la glacera, però com al dia següent, teníem contractada una excursió al més pur "estil turista ric" ens reservem la visita per aquest proper dia.

Sopant al Restaurant Wanado

De tornada al Hostel, sopar i festa nocturna en un bar restaurant de moda. El Wanaco es diu, famós per la seva especialitat en carn de Guanaco, aquesta espècie de Llama que es troba per les muntanyes i estepes patagòniques. Una bona hamburguesa d'aquesta carn amanida amb formatge i ceba caramel·litzada, acompanyada per una cervesa va ser el meu sopar del dia. Cal dir que la carn de Guanaco, per a mi no té gran diferència amb una altra carn, i si m'haguessin dit que és vedella, doncs igual hagués colat. Seria vedella ?, o realment era Guanaco? Chi lo sa?

El Glacial Spegazzini

El dia 29 de desembre va despertar esplèndid, i com us havia dit més amunt, teníem contractat un tour en vaixell, al més pur "estil turista ric" pel Llac Argentíno, per tal de poder visitar i conèixer els llocs que si no els visites de aquesta manera, no es poden recórrer. A les 08:30 vam sortir des del Port privat de Soledad, vam salpar cap al Braç Nord del Llac Argentíno, visitant al seu pas la Badia Esquadra i veient la Muralla de Condoreras, seguim cap a la Glacera Seca, i després la Glacera Heim, per arribar fins al peu de la Glacera Spegazzini. Fins aquí, no sabria dir-vos que és el que més em va agradar del que s'havia vist, tot era un espectacle sense parar, ja que durant el trajecte anaven apareixent els iceberg que a dia d'avui es van desprenent de la Glacera Upsala, l'únic que per ara els desprèn i els deixa en llibertat pel llac, fins que aquests es transformen de nou en més aigua dolça. La Glacera Spegazzini és increïble, la seva llengua arriba fins a la vora de l'aigua, i queda descansant sobre un mantell de roques que la sostenen a nivell d'aigua, frontalment impressiona perquè amb el vaixell t'acosten gairebé a tocar-lo.

Ja tinc gel per fer glassons per un any...

Des del Glacera Spegazzini, de nou es va posar a navegar el vaixell, dirigint-se cap a un lloc denominat Lloc de les Vaques, on vam desembarcar i amb una simple caminada, ens van introduir en la història d'aquest estrany lloc. Allà, avui dia es troba encara intacta la que va ser la casa d'uns colons, junt amb molts d'altres, van arribar amb la immigració i es van allotjar en aquests llocs. Es van dedicar a la cria de bestiar i cavalls, havent d'abandonar el lloc i els seus animals, quan no van poder demostrar el títol de propietat de les terres en ser declarat el lloc Parc Nacional.

Vist al Lloc de les Vaques

Els animals van quedar solts per aquell temps, la d'aquesta possessió i de totes les altres que van ser confiscades, i ara amb el pas del temps, hi ha més de 5.000 caps de bestiar i cavalls vivint en estat salvatge. Total que l'estat argentí ha hagut de contractar una empresa que es dedicarà per vuit anys a anar caçant vius aquests animals per transportar-los fora d'aquests paratges, ja que el dany que han produït en ser animals de pastura, fa que el bosc no creixi i l'animal autòcton de la zona,  el Pudu, un cèrvid natiu de les regions andines, hagi desaparegut. En vuit anys s'han d'eliminar els animals salvatges, que segons diuen són més de 5.000, i resulta que ens han explicat, que durant els dos últims anys que estan en la tasca, porten capturats 180 exemplars. Amb aquest ritme, crec que al caducar el contracte d'aquí a sis anys, els animals salvatges en lloc de decréixer, seran uns quants més ...

Glacial Upsala

De nou vam embarcar i ens dirigim cap al Canal Upsala, des d'on vam poder contemplar unes vistes panoràmiques de la Glacera Upsala, que frontalment és més gran que el Perito Moreno. El Perito Moreno de cap a cap frontal es desplaça uns 5 km, i el Upsala aconsegueix més de 6 km, sent aquest el causant dels icebergs que es troben surant per tot el llac. No vam poder apropar-nos més, ja que està prohibit navegar des de certa distància, amb el que ens conformem en veure-ho de lluny.

Iceberg que acaba de donar-se la volta

També vam poder observar la Glacera Bertacchi. Un cop de nou posats en marxa, ens van servir el dinar a bord, que va ser interromput per sorpresa, al veure com una glacera es donava la volta, és a dir, el que estava enfonsat sota l'aigua,  passa a estar a sobre, i podem contemplar el color diferent amb el qual va quedar, un blau glacera intens, que amb el pas de les hores retorna al seu blanc original a què estem acostumats a veure quan estan surant. Que més podíem demanar-li al tour? Era tot el recorregut un espectacle continuo ...

Glacial Perito Moreno a la llunyania

Ens vam parar a una zona, on havien diversos icebergs en moviment, i vam poder observar el balanceig d'alguns d'ells, esperant al moment crucial en què es dóna la volta. El personal del vaixell, va fer pesca, i va pujar a bord algun tros de gel que estava per aquí surant, per a delit de nens i grans.

Continuem rumb cap al que seria el final del nostre viatge, dirigint-nos cap al esperat Glacera Perito Moreno, que anava acostant-se a mesura que el vaixell navegava cap a ell.



Impressiona veure-ho des de les passarel·les, com vam fer nosaltres el dia anterior, però tot i impressiona més veure-ho des de l'aigua. Les seves impressionants parets de gel d'entre 50/70 metres d'altura, són majestuoses. L'amplada que desenvolupa, de cap a cap, és de 5 Km, té cara nord, que és la que es pot observar des de l'aigua, i cara sud que queda a la part posterior a la llacuna Brazo Rico del Llac Roca, que no aquesta comunicada amb el Llac Argentíno. És aquí on es produeix el famós ensorrament, i aquest és produït perquè l'avanç constant de la glacera xoca amb la terra ferma de la península, fent en aquest punt un tap a les aigües, que creixen pel costat del Braç Rico fins a 10 metres d'alçada produint en aquest costat inundacions no desitjades, arribant el dia que la forta pressió de les aigües sobre la massa de gel, fa la ruptura del mateix i creant amb el col·lapse, un espectacle cada quatre o cinc anys.

Desembarquem al port Perito Moreno

Desembarquem al port del Perito Moreno en el Llac Argentíno, i de nou ens dirigim per espai d'una hora a peu a caminar per les passarel·les que el dia anterior se'ns van quedar pendents, i és allà des d'on vam poder contemplar el que dalt us explico del xoc del gel amb la terra ferma. Vam recórrer la part del recorregut inferior i com el dia anterior, el temps aquí corre molt ràpid i sense adonar-nos vam haver de sortir a la carrera per poder agafar l'autobús que de nou ens traslladaria al Hostel Lago Argentíno, del que per cert, no he fet cap comentari.

Hostel Lago Argentino

Doncs aquí van els comentaris, que seran de sorpresa a la nostra arribada a mitjanit, on ens esperava la seva propietària, i de pressa i corrent ens instal·là en una mini habitació amb un llit i una llitera, on no ens cabia l'equipatge. La pobra estava dormint a la nostra arribada. Passem a estar en un Hostel Lago Argentino agradable i molt correcte el dia després quan vam anar canviats a una altra habitació molt més còmoda, a l'edifici de davant. Net i ordenat, amb un esmorçar més que correcte pel mòdic preu de 12,00 € al dia. Recomanable, el preu / qualitat és súper correcta, en els dos nivells que hi ha de preus.

Bar-Restaurant de copes, i de moda¡

Igual que el dia anterior, vam sortir a prendre unes copes i menjar alguna coseta. Era l'últim dissabte de l'any i calia celebrar-ho. Ens vam decantar per anar de cerveseries artesanals, que aquí és un negoci posat al dia i de moda. Vam menjar i vam beure, i ens vam anar a dormir ben hidratats i contents.


El nostre viatge continua avui, i de tarda hem de tornar a agafar un autobús que ens portarà a un altre lloc, on estarem diversos dies i passarem la sortida i entrada d'any. Vaja, que una Nit Vella especial ens espera en algun lloc de la Patagònia ...


De nou, com sempre, continuarà ...

PARC NACIONAL DE LES TORRES DEL PAINE

Les Banyes, muntanya emblemàtica del Parc Nacional

Us deia en l'anterior entrada al bloc, que el Parc Nacional Torres del Paine, mereixia un capítol a part, ja que no en va aquest es considerat pels xilens la Vuitena Meravella del Món. Em va explicar la gent de Puerto Natales amb la que vaig parlar, que gràcies al National Geographic, per un reportatge que els van fer sobre el Parc, aquest ha experimentat un creixement de visitants que ningú del lloc s'ho esperava, sent de gran ajuda per a la gent que viu del turisme a l'estiu, ja que aquí l'hivern és molt dur, i pràcticament no els visita ningú.

Llac Pehoe

El documental considerava els trekkins O i W, com els millors del planeta. I ressaltava la bellesa de les muntanyes, llacs i senders, com a únics e incomparables, per la gran varietat de paisatges que hi havia al recorre'ls. 

El parc té una gran quantitat de rutes per gaudir-lo a tots els nivells d'exigència. Evidentment la més exigent és la ruta O, que per a fer-la completa es necessiten 8 dies per recórrer els seus 130 km amb un desnivell acumulat de 6000 metres, i cal contractar-la amb temps, ja que la disponibilitat de places en els refugis és limitada, a l'igual que el circuit W de 80 km i amb un desnivell de 3000 metres, que es necessiten 4 dies.

Les Torres vistes des de la part posterior

A part d'aquestes mega rutes O i W, hi ha moltes rutes i senders plens de miradors per a persones menys preparades i que escollint-los amb l'ajuda dels guarda parcs o del servei d'informació del parc et poden permetre gaudir d'aquest recés de pau i natura.

Per entrar al Parc Nacional de les Torres del Paine, cal passar per caixa. Cal comprar el tiquet d'entrada que als estrangers ens costa 21.000 $ (Pesos Xilens), el seu valor és aproximadament 30 €, i té validesa per a tres dies.

En Jose amb el gest característic de banyes 

Nosaltres ens desplacem des de Puerto Natales al Parc Nacional que dista segons l'entrada que triïs, 90 km o 135 km en el nostre cotxe de lloguer. El nostre primer dia, va ser el dissabte 22 de desembre, amb un dia esplèndid pel que fa al sol, però terriblement ventós, amb ratxes de vent que en la majoria de les zones ventades del parc aconseguien els 120 a 140 km per hora. Un veritable huracà a ratxes, que res té a veure amb la nostra tramuntana. Jo mai havia experimentat en el meu cos, un vent com el que teníem aquest dia, i que feia impossible mantenir-te en peu i dificultava el poder caminar amb normalitat.

Oficina d'atenció al visitant

Ja ens van informar a l'oficina del Parc, que estaven moltes de les rutes tancades per precaució, i que no havíem de arriscar-nos a patir un accident. Només a l'entrà amb el cotxe, ens vam adonar que el que se'ns deien no era una falsa notícia, ja que vam veure com era remolcat un cotxe que havia bolcat per aquesta causa i estava fet el pobre una bony total.

Guanacos en llibertat i les muntanyes al fonç

Davant d'aquest panorama, vam optar per visitar el Parc en cotxe, i li vam donar la volta sencera de nord a sud, i d'est a oest, seguint les rutes marcades per a vehicles, que evidentment eren totes de "ripio" el que ens obligava a no superar els 50/60 km per hora. Vam recórrer més de 300 km pel seu interior, i vam poder contemplar les diferents vistes que se'ns proposava a cada racó.

Cascada Paine

Vam visitar el Llac Pehoe, vam anar al Salt Gran, allà el vent era terrible, i en l'apartat de vídeos podreu veure un que em va filmar en Norberto, en el qual tenia veritables dificultats per poder caminar per la passarel·la del mirador. En aquest lloc hi ha el sender que et porta en dos hores, una d'anada i una altra de tornada al mirador de les Banyes, espectacular muntanya que recorda el gest que es fan amb dos dits. Aquí Jose, desafiant els elements va anar i va tornar sa i estalvi, però va arribar pràcticament destrossat, i va reconèixer que potser no havia d'haver pujat. Des d'aquí ens dirigim al Mirador del Nordenskjöld, Mirador de la Llacuna dels Cignes, Llac Sarmiento, Llacuna Amarga, i entre aquestes dues llacunes al guarda parc ens va dir que havia possibilitat de poder veure pumes, però feia massa vent, i els pumes estaven en el seu cau en un lloc segur, i per això no vam veure cap de puma, i per acabar el recorregut ens dirigirem a veure la Cascada Paine.

Havíem menjat pel camí, i vam tornar a Puerto Natales, sortint del Parc per l'entrada de Laguna Amarga, de manera que aquest dia vam recórrer entre anada i tornada, gairebé més de 400 km.

L'endemà, ens vam llevar amb l'ànim molt alt, i molt d'hora ens dirigim de nou al Parc, entrant de nou per Laguna Amarga per dirigir-nos a la zona de l'hotel i Refugi Les Torres. 

Des d'aquest lloc preteníem efectuar l'ascens a la Base de les Torres, un recorregut de 5 hores d'anada i 5 de tornada anant tot be, amb un fort pendent d'ascens des de l'inici, que ha ple sol, ens va deixar a gairebé tots exhausts, però vam tenir la sort de la Patagònia, ja que diuen que en el mateix dia hi ha les quatre estacions, i el que era un sol matador, i sense vent, se'ns va transformar en un cel encapotat i amb vent fresquet que ens va donar ales, el que va fer molt més suportable l'ascensió. Realment la pujada té un desnivell de 800 metres i amb un "final feliç", ja que de propina cal pujar per una "morrena" de la glacera entre pedres durant 40 minuts, que fan la resta. Jo vaig abandonar la pujada, juntament amb Esther i Casti, quan ens faltava aquest "final feliç", portàvem més de quatre hores, i havíem passat el Refugi Xilè on vam menjar i érem al final camí, quan per sorpresa va aparèixer en  Jose que s'havia donat la volta i tornava. La veritat és que ens va anar molt bé, ja que a part que estàvem molt cansats, el temps havia tornat a canviar, i estava plovent amb un vent fred que no ens augurava res de bo a la pujada final. L'únic que portava la marxa posada per poder arribar a la base de les Torres era en Norberto, que havia deixat enrere a Jose feia molta estona. Total que ens vam donar la volta i de tornada cap a l'aparcament, on ens esperava el nostre cotxe. Plovent tot el camí de tornada fem servir quatre hores de per la baixada, de manera que entre anada i tornada el nostre esforç va ser de vuit hores llargues caminant sense gairebé parar.

Van haver d'esperar el retorn de Norberto durant dues hores més, que a la seva arribada ens confirmà i ensenyà les imatges de la seva ascensió. Tots el felicitem, ja que realment va fer una gran proesa per a nosaltres, va estar més de deu hores caminant per arribar i baixar de la base, amb molt mal temps al final de l'ascensió i en el descens de retorn, molt perillós per estar el camí rocós mullat i relliscós. Ningú de nosaltres és un expert excursionista, més aviat a tots ens agrada la muntanya, però ens la mirem per la televisió. Aquest cop l'hem patit i gaudit. Tornem i vam dormir com troncs. De tota manera, Norberto amb la gràcia que el caracteritza per la seva parla colombiana, ens va dir: "... Ara ja sé el que hi ha allà dalt, i els asseguro que no tornaré a pujar, és molt dur i perillós, i la baixada és molt "berraca" ...

El tercer dia de Parc Nacional, ja no estaven amb nosaltres,  ni la Casti, ni l'Esther, doncs elles havien deciditel dia abans, iniciar pel seu compte una altra ruta, i com que coneixien gran part del recorregut a seguir, van decidir anar-se'n a fer Les Cataractes d'Iguazú, per seguir després fins al Brasil pujant per la costa atlàntica, i tornar-se a trobar amb nosaltres a Colòmbia, si tot va bé. Espero que els vagi tot "molt chevere". Aquest mateix dia vam haver de canviar d'allotjament ja que la Cabana Simó Bolívar calia deixar-la lliure i aprofitant que encara teníem el cotxe de lloguer, vam carregar equipatges i cap a l'Hostel Illa Yu Patagònia que ens vam anar.

Nosaltres tres, tampoc vam gaudir del tercer dia d'entrada al Parc, i vam decidir anar-nos a visitar la Cova del Milodón. Estàvem molt cansats del dia anterior, i necessitàvem tranquil·litat i assossec, i vam pensar que les coves no serien molt cansades, encara que jo vaig ser l'únic a complir el recorregut complet del circuit, visitant el Mirador, la Cova Gran, la Cova del Mig i la Cova Chiquita, total que vaig afegir dues hores més de caminada als meus delicades genolls, que ha dia d'avui, encara em fan mal ...

I això és tot per ara, fins a la propera entrega que espero sigui també apassionant.

Com sempre, continuarà ...