FINALMENT SORTIM DE BUENOS AIRES...

Doncs si, al final hem sortit de Buenos Aires i com en la meva ultima crònica pronosticava la sortida per al dimarts dia 4, no es va produir, però finalment vam iniciar el viatge dimecres dia 5 de desembre a última hora de la tarda, i amb 11 dies de retard, per múltiples qüestions de l'organització del viatge, i que no corresponia a nosaltres solucionar-les.

Aquí enumero algunes d'elles que han fet que el viatge sortís amb aquest retard. A part del que ja us vaig explicar, del passaport de la filla Ornela, també faltava solucionar el final del muntatge de la carpa superior on haurien dormir 3/4 dels passatgers, faltava acabar de muntar parts exteriors que els van quedar després d'haver pintat el vehicle, canviar els fars que no funcionaven, i que van ser encarregats per Silvio comprar a Norberto als EUA, anar a buscar els matalassos que s'anaven a utilitzar i que no hi havia en el seu moment, comprar llençols i coixins per a tots, passar revisió per a l'alineació de la direcció del vehicle, així com dels frens, anar a buscar recanvis diversos que segons l'organització eren de vital importància per si eren de necessitat en una possible avaria en ruta, comprar els dos motors dels renta parabrises i instal·lar , ja que els que la motor home portava, no funcionaven.

També del seu interior es van efectuar reparacions, com ara la porta del forn, la taula del saló on havíem de menjar tots, i construir un prestatge sobre de la nevera per poder aprofitar millor el buit que quedava, subjectar les lames dels somiers que estaven soltes. Vam haver de contribuir a fer espais per poder col·locar les nostres pertinences, ja que no s'havia previst abans que arribéssim, així com a organitzar els llocs on s'havien de emmagatzemar els queviures per a un viatge tan llarg, en fi, una quantitat de coses que van fer efecte en tots nosaltres durant aquests dies, i que vam ser salvats amb una gran dosi de paciència i humor, ajudant en tot el que vam poder, i veient com el que semblava un viatge muntat per unes persones que presumien d'una gran experiència viatgera, el tenien tot en la improvisació i deixadesa, i semblava que per a ells el temps era igual, s'anaven fent les coses al seu aire, mentre els cinc passatgers esperàvem pacientment la seva decisió de marxar.

Però com us vaig dir més amunt, el dimecres dia 5 vam sortir de ruta i ja van dormi a uns 30 km. al sud de Buenos Aires, això ens reconfortà a tots i ens augmentà la il·lusió que pràcticament tots teníem per terra després de veure com actuaven els nostres amfitrions, que no dubtaven ni un moment de recordar-nos que aquest era un viatge compartit, i que el que no estava inclòs, anava a part. Iniciem el viatge, sense intermitents, amb els fars que no funcionen correctament, i la carpa estava encara per acabar, tenint en compte que la rentadora que indicava hi havia, tampoc funcionava.

Dies enrere, al tercer o quart dia d'estar tots junts, i davant la nostra estupefacció, ja vam tenir una topada al·lucinant, ja que escoltem com Carla, amb veu alterada, li deia al seu marit que ens anéssim de la seva casa, i això que encara no havíem iniciat el viatge, però com nosaltres demostràvem el nostre malestar, i entre nosaltres fèiem comentaris al respecte del que estàvem veient, va fer que muntés en còlera contra tres dels viatgers, entre els quals em trobava jo, i que en aquell moment estàvem en el motor home. Se'ns va dir que no col·laboràvem, i que allò no era un hotel, i nosaltres vam replicar amb que estàvem allà a l'espera que poder fer per millorar la situació. Al final tot va quedar com una sortida fora de to per l'estrès, que segons d'ells suportaven, però això ens va obrir els ulls per a una propera vegada, i entre el grup vam decidir prendre mesures de precaució

El dia 6 vam despertar d'hora i ens vam posar en ruta cap a la nostra primera etapa, es tractava d'arribar a Vila Epecuén, un poble que durant 20 anys va quedar submergida sota les aigües salades del llac que porta el seu mateix nom. Se'ns va explicar, que en qüestió de 36 hores i per algunes fallades en la contenció de les aigües, el poble va quedar submergit entre 20 i 7 metres d'aigua, i ja després de més de 33 anys, encara segueixen parts del mateix sota les aigües .

Vam visitar a peu el poble i vam poder contemplar amb els nostres ulls la desgràcia ocasionada, ja que les cases algunes tenen les parets en peu, i altres estan totalment destruïdes. És dantesc contemplar l'estat de les mateixes, però a dia d'avui, és una visita a efectuar a la zona, i sembla que es vol recuperar alguna part pròxima, com una platja, ja que sembla ser que les aigües salades són bones per a la salut, i volen trobar un mitjà per donar de nou riquesa a aquesta zona, ja que abans era una zona de descans termal turística.

Vam fer nit a la platja, i allà vam muntar la nostra primer "asado argentíno", amb la graella que disposava la motor home, així com un foc a terra per escalfar-nos, ja que encara que estem a final de primavera, a la nit refresca i la calor del foc ens va ajudar a estar més còmodes i poder gaudir de les variants de carn que vam menjar, i que van cuinar conjuntament pare i fill.

Es va iniciar el dia amb un sol radiant i una temperatura ideal, que res feia presagiar el que anava a succeir. Abans que haguéssim iniciat a preparar l'esmorzar comunitari, com cada dia fèiem el grup de viatgers, va aparèixer Silvio i se'ns va dirigir a tots, sol·licitant el pagament dels 4.500,00 US Dollars que havia d'abonar a l'inici del trajecte per transferència bancaria, cadascú de nosaltres.

Abans us vaig dir: "que els passatgers en grup havíem pres precaucions", després de veure la sortida de to de Carla, aquestes no eren altres que proposar a l'hora que ens sol·licitaran els diners, dir-los que vist el vist, no estàvem segurs que el viatge fos realitzable amb garanties, i que no anàvem a fer-li les transferències per donar-los els 22.500,00 US Dollars de cop i els proposàvem fer-li entregues mensuals fins a cobrir la totalitat del que estava programat com a cost individual per a cada un de nosaltres, i així poder anar veient com s'anava desenvolupant el viatge, al que se'ns va contestar, que si no paguem la totalitat es torna a Buenos Aires i no hi ha viatge, ja que l'única cosa que es vol per la part organitzadora és assegurar el viatge, i que no accepta altres condicions que les que es detallen a la web.

Amb la nostra proposta, de nou es va crear una situació límit, per part de Silvio i Carla, sense arguments algun per poder rebatre les nostres raons, només responien amb ofenses a nosaltres, tirant-nos en cara qualsevol cosa que a ells els semblava, i parlant, parlant, sense solta ni volta. Fins i tot ens van indicar que el lavabo l'havien netejat i estava brut, i que no col·laborem prou. Per  mostra un botó, doncs en aquests dies, van poder degustar cuinades per mi, les especialitats de què sóc capaç de fer, prèvia compra d'una paella en condicions pel meu compte, com la truita de patates i ceba, de carabassó i com no, la verdura bullida, patates i mongetes tendres, amb fregit d'oli, alls picats i pebre vermell, havent informat per endavant que jo no sabia cuinar. Les noies i en José per la seva part cada dia col·laboraven en la compra, en l'esmorzar, i en pelar patates quan calia, el pobre Norberto era l'encarregat de rentar els plats diàriament. A part de passar l'escombra quan calia, o netejar la campana de la cuina, que de tant de greix i brutícia que hi havia, es podien fer macarrons de pols i gras, ja que potser feia mesos que no l'havien netejat, per no dir anys.

No hi va haver manera de poder trobar un terme mig, i de nou van aparèixer els retrets i la mala educació, creant la situació final que ens va portar a iniciar la recollida de les nostres coses i començar a fer les maletes.

Ells continuaven en els seus tretze, i no acceptaven cap negociació, i va aparèixer Patrici, el fill col·laborador i educat que havíem conegut fins llavors, va treure  el seu geni a la llum, i la seva mala educació faltant al respecte a tots  i no acceptant disculpes de part nostra si en alguna cosa havíem dit que no li agradés. Intentem parlar amb to moderat, i tampoc.

En veure la nostra decisió a abandonar el motor home, llavors quan ja teníem les maletes i bosses preparades, ens va suggerir que li paguéssim tot de nou i que l'anava a posar en cinc sobres sota un control d'un de nosaltres, ja que segons el no ens fiem que s'anés amb els diners, quan el nostre suggeriment anava relacionada a voler veure si el viatge era realitzable o no, veient la desorganització i improvisació que mostraven. Ens reunim de nou els cinc i ens reafirmem en la nostra decisió d'abandonar el viatge.

Així li ho comuniquem, i li demanem que ens deixés 200 km al sud, en Bahía Blanca, que quedava més a prop que Buenos Aires que estava a 500 km. al nord i allí hi havia aeroport i podíem anar-nos als nostres destins, al que es va negar. Ens va demostrar una vegada més la seva poca empatia i generositat cap a nosaltres, tenint en compte que havíem avançat les pagues i senyals que ens va sol·licitar. El seu únic interès era controlar els diners, el que ens fa reafirmar que l'únic que es pretenia en aquest viatge, era per part d'ells, efectuar una operació "renove" del auto caravana amb els diners que els avançarem, i continuar vivint a costa nostre 4 persones de la família, un any més.

Ens deixà a l'estació d'autobusos del primer poble, Carhué, i allà ens baixem tots. No va voler tornar ni allò que es considerava fora del viatge, com els telèfons mòbils i un llibre electrònic Kindle que les noies li van portar a demanda seva des d'Espanya, i per descomptat es va negar a tornar els diners que se li havia lliurat. A mi em va encarregar de portar-li un regulador / transformador per les seves plaques solars, que vaig haver de transportar comprant i pagant per això una maleta més a la sortida d'Espanya i el corresponent sobre pes en el meu viatge a Iguazú, més els 1.800,00 US Dollar que li vaig enviar al seu Banc Santander Rio, i que dono per perduts. A Norberto, li va encarregar uns fars led d'última generació per la casa rodant, que va portar des EUA. Total, que allò que alguns em van dir que podia ser una estafa, es va confirmar i només em queda dir-los que tenien raó.

Vam estar a l'estació de busos de Carhué, esperant el bus de línia cap a  Bahía Blanca més de 4 hores, vam menjar i ens vàrem relaxar, vam comentar tot el que havia passat, i ens vam conjurar a seguir el viatge pel nostre compte, dins de les nostres possibilitats i organitzant-nos nosaltres mateixos , qui sap, si estalviant diners.

Vam comprar els bitllets del bus a Bahía Blanca, que quedava a 236 km., I ens van costar 12,50 €.

Cinc minuts abans de pujar-nos al bus, ens va venir a veure en Silvio i el seu fill Patrici, per dir-nos que no ens anéssim i que acceptava el que li paguéssim per mesos com nosaltres li havíem proposat, però per a nosaltres ja era massa tard, vam considerar que ja s'havia acabat el viatge amb ells, i que s'havien trencat massa ponts per poder recuperar la confiança perduda en ells, i vam optar per anar-nos i deixar-los aparcats al mateix lloc que ells ens van deixar a nosaltres.

Amb dos busos de línia vam arribar a Bahía Blanca, en el trajecte les noies,  que valen un imperi, van trobar un lloc on allotjar-nos, i aquí estem recuperant-nos de la nostra gran desil·lusió, i organitzant el nostre viatge de nou. Tot d'una continuarem amb bus dilluns que va cap al sud, ja que volem passar el Nadal a la Terra del Foc ...

Continuarà ...

FINALMENTE SALIMOS DE BUENOS AIRES...

Pues si, al final salimos de Buenos Aires y como en mi ultima crónica pronosticaba la salida para el martes día 4, pero finalmente iniciamos el viaje miércoles día 5 de diciembre a última hora de la tarde, y con 11 días de retraso, por múltiples cuestiones de la organización del viaje, y que no correspondía a nosotros solucionarlas. 

Aquí enumero algunas de ellas que han hecho que el viaje saliera con este retraso. Aparte de lo que ya os conté, del pasaporte de la hija Ornela, también faltaba solucionar el final del montaje de la carpa superior donde deberían dormir 3/4 de los pasajeros, faltaba terminar de montar partes exteriores que les quedaron después de haber pintado el vehículo, cambiar los faros que no funcionaban, y que fueron encargados por Silvio comprar a Norberto en EE.UU., ir a buscar los colchones que se iban a utilizar y que no había en su momento, comprar sabanas y almohadas para todos, pasar revisión para la alineación de la dirección del vehículo, así como de los frenos, ir a buscar repuestos varios que según la organización eran de vital importancia por si eran de necesidad en una posible avería en ruta, comprar los dos motores de los limpiaparabrisas e instalarlos, ya que los que la motor home llevaba, no funcionaban. 

También de su interior se efectuaron reparaciones, tales como la puerta del horno, la mesa del salón donde habíamos de comer todos, y construir un estante encima de la nevera para poder aprovechar mejor el hueco que quedaba, sujetar las lamas de los somieres que estaban sueltas. Tuvimos que contribuir a hacer espacios para poder colocar nuestras pertenencias, pues no se había previsto antes de que llegáramos, así como a organizar los sitios donde se tenían que almacenar los víveres para un viaje tan largo,  en fin, una cantidad de cosas que hicieron mella en todos nosotros durante estos días, y que fuimos salvando con una gran dosis de paciencia y humor, ayudando en todo lo que pudimos, y viendo como lo que parecía un viaje montado por unas personas que presumían de una gran experiencia viajera, lo tenían todo en la improvisación y dejadez, y parecía que para ellos el tiempo era igual, se iban haciendo las cosas a su aire, mientras los cinco pasajeros esperábamos pacientemente su decisión de partir. 

Pero como os dije más arriba, el miércoles día 5 salimos de ruta y ya dormimos a unos 30 Km. al sur de Buenos Aires, esto nos reconforto a todos y nos aumento la ilusión que prácticamente todos teníamos por los suelos después de ver como actuaban nuestros anfitriones, que no dudaban ni un momento de recordarnos que este era un viaje compartido, y que lo que no estaba incluido, iba aparte. Iniciamos el viaje, sin intermitentes, con los faros que no funcionan correctamente, y la carpa estaba aun por acabar, teniendo en cuenta que la lavadora que indicaba había, tampoco funcionaba.

Días atrás, al tercer o cuarto día de estar todos juntos, y ante nuestra estupefacción, ya tuvimos un encuentro alucinante, pues escuchamos como Carla, con voz alterada, le decía a su marido que nos fuéramos de su casa, y aun no habíamos iniciado el viaje, pero como nosotros demostrábamos nuestro malestar, y entre nosotros hacíamos comentarios al respecto de lo que estábamos viendo,  hizo que montara en cólera contra tres de los viajeros, entre los que me encontraba yo, y que en aquel momento estábamos en el motor home. Se nos dijo que no colaborábamos, y que aquello no era un hotel, y nosotros replicamos con que estábamos allí a la espera de que poder hacer para mejorar la situación. Al final todo quedo como una salida fuera de tono por el estrés, que según de ellos soportaban, pero esto nos abrió los ojos para una próxima vez, y entre el grupo decidimos tomar medidas de precaución.

El día 6 amanecimos temprano y nos pusimos en ruta hacia nuestra primera etapa, se trataba de llegar a Villa Epecuén, un pueblo que durante 20 años quedo sumergida bajo las aguas saladas del lago que lleva su mismo nombre. Se nos explicó, que en cuestión de 36 horas y por algunos fallos en la contención de las aguas, el pueblo quedó sumergido entre 20 y 7 metros de agua, y ya después de más de 33 años, aún siguen partes del mismo bajo las aguas. 

Visitamos a pie el pueblo y pudimos contemplar con nuestros ojos la desgracia, pues las casas algunas tienen las paredes en pie, y otras están totalmente destruidas. Es dantesco contemplar el estado de las mismas, pero a día de hoy, es una visita a efectuar en la zona, y se quiere recuperar alguna parte próxima como una playa, pues parece ser que las aguas saladas son buenas para la salud, y quieren encontrar un medio para dar de nuevo riqueza a esta zona, pues antaño era una zona de descanso termal turística.

Hicimos noche en la playa, y allí montamos nuestra primer asado argentino, con la parrilla que disponía la motor home, así como un fuego en el suelo para calentarnos, pues aunque estamos a final de primavera, por la noche refresca y el calor del fuego nos ayudo a estar más cómodos y poder disfrutar de las variantes de carne que comimos, y que cocinaron conjuntamente padre e hijo.

Se inició el día con un sol radiante y una temperatura ideal, que nada hacía presagiar lo que iba a suceder. Antes de que hubiéramos iniciado a preparar el desayuno comunitario, como cada día hacíamos el grupo de viajeros, apareció Silvio y se nos dirigió a todos, solicitándonos el pago de los 4.500,00 US Dollars que había que abonar al inicio del trayecto, mediante transferencias bancarias..

Antes os dije: "que los pasajeros en grupo habíamos tomado precauciones", después de ver la salida de tono de Carla, estas no eran otras que proponer a la hora de que nos solicitarán el dinero, decirles que visto lo visto, no estábamos seguros de que el viaje fuera realizable con garantías, y que no íbamos a efecturales las trasferencias por los 22.500,00 US Dollars de golpe y les proponíamos hacerle entregas mensuales hasta cubrir la totalidad de lo que esta programado como coste individual para cada uno de nosotros, y así poder ir viendo como se iba desarrollando el viaje, a lo que se nos contesto, que si no pagamos la totalidad se vuelve a Buenos Aires y no hay viaje, ya que la única cosa que se quiere por la parte organizadora es asegurar el viaje, y que no acepta otras condiciones que las que se detallan en la web.

Con nuestra propuesta, de nuevo se creo una situación limite, y por parte de Silvio y Carla, sin argumentos alguno para poder rebatir nuestras razones, solo respondían con afrentas a nosotros, tirándonos en cara cualquier cosa que a ellos les parecía, y hablando, hablando, sin ton ni son. Hasta nos indicaron que el lavabo lo habían limpiado y estaba sucio, y que no colaboramos lo suficiente, y para muestra un botón, en estos días, pudieron degustar cocinadas por mi, las especialidades de las que soy capaz, previa compra de una sartén en condiciones por mi cuenta, como la tortilla de patatas y cebolla, de calabacin y como no, la verdura hervida, patas y judías, con aceite, ajos picados y pimentón, habiéndoles informado de ante mano que yo no sabía cocinar. Las chicas y José por su parte cada día colaboraban en la compra, en el desayuno, y en pelar patatas cuando era necesario, el pobre Norberto era el encargado de fregar los platos a diario. Aparte de pasar la escoba cuando era necesario, o limpiarles la campana de la cocina, que de tanta grasa y mugre que había, se podían hacer macarrones de polvo, pues quizá hacia meses que no la habían limpiado, por no decir años.

No hubo manera de poder encontrar un termino medio, y de nuevo aparecieron los reproches y la mala educación, creando la situación final que nos llevo a iniciar la recogida de nuestras cosas y empezar a hacer las maletas.

Ellos continuaban en sus trece, y no aceptaban negociación alguna, y apareció Patricio, el hijo colaborador y educado que habíamos conocido hasta entonces, saco su genio a relucir, y la mala educación faltando al respeto y no aceptando disculpas de parte nuestra si en alguna cosa habíamos dicho que no le gustara. Intentamos hablar con tono moderado, y tampoco.

Al ver nuestra decisión en abandonar el motor home, entonces cuando ya teníamos las maletas y bolsas preparadas, nos sugirió que le pagáramos todo de nuevo y que lo iba a poner en cinco sobres bajo un control de uno de nosotros, ya que según el no nos fiamos de que se fuera con el dinero, cuando nuestra sugerencia iba relacionada en querer ver si el viaje era realizable o no, viendo la desorganización y improvisación que mostraban. Nos reunimos de nuevo los cinco y nos reafirmamos en nuestra decisión de abandonar el viaje.

Así se lo comunicamos, y le pedimos que nos dejara 200 Km al sur, en Bahía Blanca, que quedaba más cerca que Buenos Aires que estaba a 500 km. al norte y allí había aeropuerto y podíamos irnos a nuestros destinos, a lo que se negó., Nos demostró una vez más su poca empatía y generosidad hacia nosotros, teniendo en cuenta que habíamos adelantado las pagas y señales que nos solicitó. Su único interés era controlar el dinero, lo que nos hace reafirmar que lo único que se pretendía en este viaje, era por parte de ellos, efectuar una operación "renove" del auto caravana con el dinero que les adelantamos, y continuar viviendo a costa nuestras 4 personas de la familia, un año más. 

Nos dejo en la estación de autobuses del primer pueblo, Carhué, y allá nos apeamos todos. No quiso devolver ni aquello que se consideraba fuera del viaje, como los teléfonos móviles y un libro electrónico que las chicas le trajeron a demanda suya desde España, y por supuesto se negó a devolver el dinero que se le había entregado. A mi me encargo un regulador/transformador para sus placas solares, que tuve que acarrear y pagar por ello una maleta más en la salida de España y el correspondiente sobre peso en mi viaje a Iguazú, más los 1.800,00 US Dollar que le envíe a su Banco Santander Rio, y que doy por perdidos. A Norberto, le encargo unos faros led de última generación para su casa rodante, que trajo desde EE.UU. Total, que aquello que algunos me dijeron que podía ser un timo, se confirmo y solo me queda decirles que tenían razón.

Estuvimos en la estación de buses de Carhué, esperando el bus hacía Bahía Blanca, más de 4 horas, comimos y nos relajamos, comentamos todo lo ocurrido, y nos conjuramos a seguir el viaje por nuestra cuenta, dentro de nuestras posibilidades y organizándonos nosotros mismos, quien sabe, si ahorrando dinero. 

Compramos los billetes del bus a Bahía Blanca, que quedaba a 236 Km., y nos costaron 12,50 €.

Cinco minutos antes de subirnos al bus, nos vino a ver Silvio y su hijo Patricio, para decirnos que no nos fuéramos y que aceptaba el que le pagáramos por meses como nosotros le habíamos propuesto, pero para nosotros ya era demasiado tarde, consideramos que se había acabado el viaje con ellos, y que se habían roto demasiados puentes para poder recuperar la confianza perdida en ellos, y optamos por irnos y dejarlos aparcados en el mismo lugar que ellos nos dejaron a nosotros.

Con dos buses llegamos a Bahía Blanca, en el trayecto las chicas que valen un imperio, encontraron un hotel donde alojarnos, y aquí estamos recuperándonos de nuestra gran desilusión, y organizando nuestro viaje de nuevo. De pronto continuaremos con bus el próximo lunes hacia el sur, pues queremos pasar la Navidad en la Tierra del Fuego...

Continuará...

RETARD DE SORTIDA i VIDA PER BUENOS AIRES...

Estem ja al desembre, i continuem a Buenos Aires, encara que segons la previsió era sortir cap a la Península Valdéz el dia 25 de novembre.

El dia 26 de novembre, juntament amb Norberto, vam pujar a l'autobús groc com a bons turistes, i vam realitzar el tour complet a tota la ciutat. Vam visitar el Planetarium, el Jardí Japonès, vam recórrer la costanera nord, el barri cosmopolita de Palerm, vam veure al Parc de la Memòria, l'Estadi Antonio Vespucio Liberti del River Plate, circularem per l'interior del Barri de Belgrano, el Monument als espanyols, el Districte d'Arcs, el Palerm Soho, la Plaça Itàlia, etc., etc., vam pujar i vam baixar diverses vegades del bus, i vam arribar al Barri de la Boca, passant per San Telmo, vam veure l'Estadi Alberto J. Armando de Boca Junior i passetjarem per Caminito. Vam menjar en un típic restaurant a ritme de tango, ja que uns ballarins anaven amenitzant el nostre menjar ballant al ritme de la música, però en arribar l'hora de pagar, ens van veure la cara de turistes i ens van donar un bon cop de sabre comparativament amb el que es paga en altres llocs. 

Continuem al bus un cop dinats, visitant el que ens faltava del tour i vam passar per la Costanera Sud, vam veure la Reserva Ecològica i el Barri de Puerto Madero, amb els seus gratacels, per acabar el recorregut en el Teatre Colón i l'Obelisc, en caure la tarda, podent contemplar la ciutat il·luminada de nit.

Vam estar entretinguts tot el dia visitant a toc de xiulet de bus la ciutat, i la veritat és que, a mi, em va sorprendre gratament, tot i que és xocant les diferències entre barris i gents, segons el lloc on et trobis. Buenos Aires és grandíssim i ens han comentat que hi ha més de 14 milions de persones entre habitants i gent que es desplaça a treballar.

Diverses circumstàncies han fet que encara no haguem començat el viatge, entre elles, que la filla de Silvio i Carla, l'Ornella amb passaport argentí hagués de sol·licitar el visat d'entrada als EUA, i davant la possibilitat que li fos denegat, tenint també passaport italià, però que estava caducat, va haver d'anar a renovar-lo, sol·licitant-li diversos documents que no tenia al moment, havent de resoldre aquests, i tornar a sol·licitar l'atenció personalitzada al consolat, que la van donar amb set dies de temps, amb el que això fa que estiguem aturats. A part d'això, el motor home, s'ha anat posant al dia amb diferents reparacions que li calia emprendre per estar totalment a punt per iniciar el viatge, que a la nostra arribada Silvio ja ens va informar, sol·licitant-nos uns quants dies de retard per a la sortida.

Hem estat treballant amb els arranjaments, hem visitat el taller d'equilibrat de direcció, en el Barri de Barraques, i aprofitem aquest dia per visitar el Centre Metropolità de Disseny, després passejant entre grafits arribem al pont que creua el Rierol, per descobrir una part del barri d'Avellaneda, i veure des de fora el Teatre Colonial, i alhora aprofitar per fer el nostre primer vermut en una típica graella argentina.

S'han comprat recanvis que es consideren necessaris per poder reparar possibles avaries del vehicle, s'han subministrat dels recanvis per al filtre d'aigua, i s'ha continuat amb els acabats exteriors i interiors del vehicle i de la carpa superior en els llocs on hem estat aparcats, primer en el Barri nº 1 d'Ezeiza, en una plaça al costat d'una església, a la Universitat d'Ezeiza, i una comissaria de policia de la PSA (Policia Seguretat Aèria), d'on vam haver de marxar, ja que la PSA, ens va comunicar que estàvem en un lloc de màxima seguretat per culpa de la reunió dels del G-20, i no podíem continuar allà, el que va fer que ens traslladéssim a la zona de Port Madero.

Puerto Madero és un barri nou de nivell molt alt, que es troba en la Costanera sud de Buenos Aires, i des d'allà hem pogut veure de prop tots els moviments dels G20, ja que, en aquesta zona es troben diversos dels luxosos hotels , com el Hilton, que van usar aquests privilegiats personatges de la política mundial.

Des del 29 de novembre fins l'1 de desembre, Buenos Aires va patir un canvi important per la seva gent, ja que la gran majoria dels carrers del centre i els seus voltants, van estar tallades al trànsit, i van deixar de funcionar metro, autobusos i taxis, així mateix van suspendre tots els vols d'entrada i sortida, i declarant "festiu" des de la tarda del 29 fins divendres dia 30. El dissabte 1 de desembre, encara estaven els carrers tallats i la circulació alterada. Nosaltres vam aprofitar per sortir a passejar aquests dies quan el sol s'amagava, ja que el sol ens castigava.

Divendres nit, amb la ciutat il·luminada, vam sortir amb en Patricio, el fill de Silvio i Carla, tot el grup a veure de nit el Pont de la Dona, dissenyat per Calatrava famós arquitecte espanyol "que on va deixa la seva empremta", i també vam visitar el vaixell Escola Argentí Fragata Sarmiento que es troba atracat a la Dàrsena, transformat en vaixell museu. 

Dissabte nit, vam sortir tots a sopar al Desnivel, típic restaurant graella argentí famós per ser molt conegut turísticament, i devorarem tots, uns bons trossos de carn argentina, i el que menys va menjar, es va empassar 400 grams de carn, i aquest no vaig ser jo.

Diumenge amb ple sol, vam sortir a comprar menjar a un mercat popular que s'instal·la al barri de Port Madero, en un dels seus múltiples jardins. Després en grup els cinc viatgers, ens vam anar a visitar el Parc Natural i la Reserva Ecològica Costanera Sud, tornant torrats pel sol i alguns de nosaltres repicats pels mosquits que ens atacaven sense pietat. Vam poder contemplar amb els nostres ulls, l'amplitud del riu de la Plata en la seva desembocadura, tot i que no vam tenir la sort de poder veure moltes aus o animals, ja que la vegetació exuberant que hi ha, impedeix la visió, excepte en llocs predestinat a això. Vam veure alguns ànecs de coll negre i altres espècies, i també dos llangardaixos, que, comparades amb les nostres, les d'aquí són gegantines.

I arribo dilluns, dia en què estic escrivint aquesta pàgina, i ara en breu, anirem a revisar frens i a comprar menjar per omplir el celler, ja que tenim previst si no hi ha novetats rellevants, dimarts 4 de desembre començarem el Tour Argentina a Alaska, de manera que com sempre ....

Continuarà ...

DES DE BARCELONA A PUERTO IGUAZÚ AMB ESCALA A BUENOS AIRES i TORNADA A BUENOS AIRES DE NOU...

Després de més de tretze hores de vol, he arribat a la Terminal A de l'aeroport d'Ezeiza a Buenos Aires, amb temps suficient per poder agafar l'altre avió amb destinació Iguazú. A la terminal C, em vaig trobar amb Norberto, un dels meus companys per als pròxims 300 dies per Amèrica, el que vaig definir com americà / colombià, amb ell havia quedat d'acord dies abans per conèixer-nos en anterioritat i anar junts a les Cascades de Iguazú, i que havia arribat des de Toronto (Canada) anticipadament, i el primer que vam fer per celebrar la nostra trobada, va ser compartir la nostra primera cervesa que gentilment ell va oferir.









Als dos ens va passar el mateix, vam descobrir que la informació que es donava a Internet facilitada pel mateix Aeroport d'Ezeiza en la seva pàgina oficial, no era veraç, ja que vam haver de carregar amb tot l'equipatge, ja que a l'aeroport de Buenos Aires al contrari del que s'informava, no hi havia el guarda equipatges per maletes, i segons ens va explicar un empleat d'informació de l'aeroport, que va dir treballar allà per més de 30 anys, mai n'hi va haver, convidant-nos a tots dos a presentar una reclamació al respecte.

En l'horari previst vam sortir cap a Puerto Iguazú, i després d'un vol plàcid de dues hores vam arribar a destí, on ens esperava cartellet en mà, el nostre "cicerone" per als propers tres dies, en Marcelo, el taxista que ens va acompanyar i ens va guiar en les nostres visites a les Cataractes d'Iguazú, tant pel costat argentí, com pel brasiler, ja que ell es va encarregar de tràmits del passi de les fronteres, i ens aconsellà com i què havíem de fer per poder gaudir en les nostres visites.









En el nostre primer dia a Iguazú, vam fer com els turistes, i ens estrenem amb un passeig en camió per la selva i un viatge en canoa de 2 km. pel riu Iguazú a visitar la caiguda de les aigües de les cataractes per la part baixa, acabant amb una dutxa integral, que ens va deixar mullats de cap a peus. En acabar l'aventura, ben xops, ens vam anar assecant al sol, tot passejant durant més de set hores, visitant en primer lloc, la Gola del Diable, nom que rep la majestuosa cataracta i que és l'estrella del parc natural que protegeix aquesta meravella del món, tot i que les altres 175 cataractes que el formen no són menors. Mai havia pogut contemplar un espectacle tan imponent de salts i aigua com aquest, i ara entenc el perquè està denominat una de les Set Meravelles del Món.

Al següent dia, vam anar de nou a veure-les, però aquesta cop vam optar seguint els consells d'en Marcelo, fer-ho des del costat brasiler. 
El primer que vam fer com el dia anterior, apuntar-nos a una visita "turística", però aquest cop canviem la canoa per un helicòpter, podent contemplar des de l'aire la immensitat del paisatge i l'espectacularitat  de les cascades que es troben en aquesta zona, que està considerada per la Unesco, Patrimoni de la Humanitat. Després com el dia anterior a explorar camins i senders per anar veient el paisatge durant 5 hores.




Al link de fotos trobareu unes quantes fotos del lloc, i he obert un nou enllaç per als vídeos, on aniré pujant aquells que siguin d'interès segons vagi filmant.



El dia 23 de novembre va ser l'últim dia a Iguazú, i ens vam acomiadar amb un retard considerable per poder viatjar de tornada a Buenos Aires.
Aerolíneas Argentinas ens va regalar un retard de més 5 hores d'espera, ja que havíem de prendre l'avió a les 18:30 hores, i vam sortir a les 23:30 hores, arribant a Buenos Aires ben entrada la matinada on ens esperaven Carla i Silvio , al costat dels seus dos fills Patricio i Ornela, que també compartiran viatge amb nosaltres, de manera que el gruix de l'expedició s'elevarà a nou persones de moment.





Continuarà ...

EL MOTORHOME o CASA RODANT..

No voldria cansar-vos amb escrits buits de contingut abans que comencés el Tour Argentina a Alaska, però per a tots aquells que m'han preguntat amb quin vehicle anàvem a viatjar, aquí us el presento en pur estat de reparació: "xapa i pintura", i tal com em va dir en Silvio al enviar-me aquestes dues imatges, "l'estem posant maca perquè surti afavorida en les fotografies" ...

Aquesta serà la nostra Casa Rodant, amb la qual conviurem en el viatge i que de nom li han posat Llibertat ...

Què us sembla la bestiola?

És un autocar Scania de fabricació brasilera, que té aproximadament 13 metres de llarg i pesa 14 tones transformat en Motorhome o Casa Rodant, i preparat per a poder allotjar en el seu interior fins a catorze persones. Nosaltres serem al final només set, amb el que ens sobrarà la meitat de l'espai.

Amb aquest "artefacte de vehicle", estic convençut que serà una aventura extrema total, i després de l'arranjament de xapa i pintura, potser a la carretera anirà més a tot drap ...

Continuarà ...

JA QUEDEN MENYS DE 13 DIES PER LA MARXA...

Doncs sí, avui de nou em poso davant de l'ordinador a casa i començo a escriure el que ha passat en aquests darrers dies des de l'última vegada que em vaig sentir amb ganes d'anar explicant aquesta "historieta" ...

Aniré per parts, ja que es van aclarint temes i sí en l'altre escrit del 16 d'octubre us deia que s'havien donat de baixa dos viatgers, i només érem quatre participants més els dos propietaris de la Casa Rodant, això ara ha canviat de nou, i ja tenim el "cinquè passatger", segons em va confirmar en Silvio.

El "cinquè passatger" l'ocuparà un malagueny de nom José Pedro Quintanilla, que s'ha posat en contacte amb mi buscant-me a través de Facebook per aclarir unes quantes dubtes que li preocupaven del viatge, i segons ell em va explicar, és un altre malalt de viatjar a la boja aventura. 

Doncs res José, benvingut a l'aventura americana total.

En José arribarà a Buenos Aires el mateix dia 25 de novembre a les vuit del matí, després de fer una bona volta, doncs volarà amb Alitalia des de Màlaga a Roma i després des de Roma fins a Buenos Aires, on l'esperem tots per fer-li els honors, doncs ell serà l'últim d'arribar.

I dic tots, perquè en aquests dies, també he pogut per fi, posar-me en contacte amb les dues noies, les que us deia anteriorment eren les desconegudes de tots, i només se sabía que eren de Madrid. Per fi en Silvio em va facilitar els seus telèfons i previ WhatsApp de contacte, vam establir una llarga xerrada telefònica per conèixer-nos i explicar-nos les nostres expectatives viatgeres. Elles arribaran el dia 24 de novembre amb el mateix vol que un dia després arriba en José, amb la qual cosa també es donen un bon tomb europeu, ja que des de Madrid volen a Roma i d'allí a Buenos Aires també amb Alitalia. Tant la Maria com l'Esther, m'han explicat que s'han pres una excedència laboral de dos anys, de manera que no tenen problemes per tornar a temps per reincorporar de nou a la feina, el que farà que puguem allargar més el nostre viatge tranquil·lament i sense aclaparaments, doncs la resta no tenim obligacions ...

D'altra banda, amb en Norberto ens hem contactat aquests dies per posar-nos d'acord en la nostra anada a les Cataractes d'Iguazú, i en Norberto ha pogut trobar bitllet aeri en el mateix vol d'anada que el meu, i com que els dos arribem a l'aeroport Internacional de Buenos Aires el mateix dia 20 de novembre, però amb alguna hora de diferència, ja hem convingut trobar-nos a la sortida del control de passaports per poder prosseguir el viatge junts, i així poder anar coneixent-nos conjuntament tot visitant les Cataractes d'Iguazú, tant per la part d'argentina com per la brasilera, encara que en la tornada de nou a Buenos Aires el dia 23, en Norberto no ha trobat plaça en el mateix avió que jo i torna a Buenos Aires una estona després, amb el que de nou ens esperarem de a l'aeroport d'Ezeiza per incorporar-nos el mateix dia 23 de novembre a la nit a la Casa Rodant al costat de la Carla i en Silvio, i així, passar la primera nit amb ells.

Amb la Carla i en Silvio, he continuat parlant gairebé diàriament; en Silvio m'ha explicat que s'està reformant la motor home, preparant una carpa superior per adaptar unes llits alts, que sembla ja ha adjudicat a les noies. Per la seva banda, la Carla ens ha enviat la llista recordatori del que imprescindiblement necessitem portar amb nosaltres. Aquesta llista ens ajudarà a preparar la maleta, encara que per un error involuntari de la Carla, els nois hem rebut la llista de les noies, i ja hem fet arribar la nostra disconformitat en portar sostenidor i faldilla, llevat que un  vulgui sentir-se molt escocès, que podrà portar-la, i s'estalviarà els calçotets sota, tal com marca la tradició escocesa ...

Amb l'arribada d'en José el mateix dia 25 de novembre, crec que no iniciarem  immediatament la marxa, doncs igual necessitarem un parell de dies més per a alguns preparatius i visites a la capital argentina, doncs ens valdrà molt la pena recórrer els llocs emblemàtics d'aquesta impressionant ciutat abans d'iniciar el Tour Argentina a Alaska, acompanyats per argentins autòctons.

Aquestes són les últimes novetats que han esdevingut en aquests dies. En les nostres converses mantingudes entre nosaltres, a tots se'ns noten les ganes de començar, i estem ansiosos i amb estrès viatger. Ja queden menys de 13 dies per a la marxa.

Continuarà ...

ELS DIES PASSEN i S'ACOSTA LA MARXA...

Els dies passen, i s'acosta la marxa ...

Els dies van passant inexorablement i s'acosta el dia de la marxa, cada dia està més a prop el 20 de novembre, i avui torno ha escriure quan ja han passat 10 dies des que ho vaig fer per primera vegada.

Durant aquests dies, he pogut completar la segona "ració" de la vacuna per la Ràbia, i també passar i patir la reacció que em va fer en el meu cos la vacunació de la Febre Groga. 

Vaig caure com si m'hagués picat el mosquit, i durant cinc dies vaig estar KO, ja que la reacció va fer que les meves articulacions i cos fos un únic dolor, encara que sense febre, un no es podia moure, i vaig haver de fer llit si o si.

Però bé, passat el mal tràngol, "sarna amb gust no pica, però mortifica", he pogut anar parlant amb Silvio Di Leo gairebé diàriament, com us vaig dir en l'anterior entrada, ho fem via telefònica a través de Whatsapp, el que em fa pensar, que el wifi de la Casa Rodant funciona molt bé, ja que encara que de vegades amb alguna dificultat, parlem més d'una hora, comentant el que ens vindrà al viatge.

Jo sóc molt curiós i vull saber per endavant, com ens mourem, quin tipus de rutes farem, per quines carreteres discorrerà la nostra aventura, que menjarem, quants serem definitivament, i una infinitat d'inquietuds que un va muntant al seu cap.

Silvio, em va explicant detalls, i històries que ell i la seva família han viscut en viatges anteriors, i crec que serà una experiència inoblidable i molt enriquidora, ja que ell com "factòtum" està preparat per a aquests menesters, i demostra una gran experiència movent-se per Amèrica del Sud.

Pel que fa a l'enviament del compromís; "La pasta de paga i senyal", per poder ser ja un fix en el viatge, dir que ja està tot solucionat, hi ha través d'un compte que va obrir amb Dòlars USA en un Banc molt conegut per nosaltres, i que allà també fa els seus negocis, anomenat Santander Río, li vaig efectuar una transferència i assumpte resolt, la resta ja ho trobarem "in situ".

En un inici, es van comprometre amb en Silvio, segons em va explicar, cinc persones més a part del que escriu; un americà d'origen colombià, que es diu Norberto Ariza, dues noies espanyoles que segons m'ha explicat en Silvio, són de les rodalies de Madrid, i han deixat els seus treballs per a efectuar l'aventura amb ells, de les que no conec, per no conèixer, ni el seu nom encara a dia d'avui, i un matrimoni hispà / rus que viuen a la província de Màlaga. 

Doncs bé, en la conversa que vam mantenir ahir, Silvio em va informar d'una mala notícia per a ell, i segons va dir el matrimoni hispà / rus, no ha confirmat la seva assistència, i que per a ell, té tota la sensació que va ser per part de ells una presa de pèl, ja que li donen excuses estranyes, poc creïbles per ser certes. I per a més inri, ni tan sols ara li contesten als missatges que els ha enviat. Segons ell, no es fien que el viatge sigui tal viatge. 

En total que ja em va notificar, que serem dues persones menys, i segons ell em va indicar, millor que no vinguin, ja que en Silvio es té per persona seria i confia en la paraula de la gent, i va esperar a sol·licitar el compromís fins que va tenir escollits als quals hauríem acompanyar-los, a través de converses que hem anat mantenint, i ells ho van ser com jo, i ara resulta que un cop conformat l'equip, aquests desapareixen ...

Total que si no hi ha canvis de nou, només serem en total amb el matrimoni Silvio & Karla que organitzant el Tour, quatre intrusos aventurers a recórrer el Continent Americà, en total sis intrèpids, o qui ho sap?

Una altra cosa que em va informar en Silvio, va ser que les noies vindran preparades amb un drone volador per poder filmar vídeos de cinema, i que juntament amb el meu hobby per la fotografia farem un bon equip per a la imatge del viatge.

També em va posar en contacte amb Norberto, l'americà colombià, com ho he definit jo, i que espero que aquesta meva definició, no li molesti, i que també vol anar a veure les Cataractes d'Iguazú fora de programa. Li he enviat tots els meus vols i l'hotel on m'allotjaré, per veure si és capaç de poder coordinar-se i així poder-nos conèixer en anticipació.

Això és tot per ara, i segueixo esperant que els dies continuïn passant ràpid per iniciar el vol.

Continuarà ...