Doncs si, al final hem sortit de Buenos Aires i com en la meva ultima crònica pronosticava la sortida per al dimarts dia 4, no es va produir, però finalment vam iniciar el viatge dimecres dia 5 de desembre a última hora de la tarda, i amb 11 dies de retard, per múltiples qüestions de l'organització del viatge, i que no corresponia a nosaltres solucionar-les.
Aquí enumero algunes d'elles que han fet que el viatge sortís amb aquest retard. A part del que ja us vaig explicar, del passaport de la filla Ornela, també faltava solucionar el final del muntatge de la carpa superior on haurien dormir 3/4 dels passatgers, faltava acabar de muntar parts exteriors que els van quedar després d'haver pintat el vehicle, canviar els fars que no funcionaven, i que van ser encarregats per Silvio comprar a Norberto als EUA, anar a buscar els matalassos que s'anaven a utilitzar i que no hi havia en el seu moment, comprar llençols i coixins per a tots, passar revisió per a l'alineació de la direcció del vehicle, així com dels frens, anar a buscar recanvis diversos que segons l'organització eren de vital importància per si eren de necessitat en una possible avaria en ruta, comprar els dos motors dels renta parabrises i instal·lar , ja que els que la motor home portava, no funcionaven.
També del seu interior es van efectuar reparacions, com ara la porta del forn, la taula del saló on havíem de menjar tots, i construir un prestatge sobre de la nevera per poder aprofitar millor el buit que quedava, subjectar les lames dels somiers que estaven soltes. Vam haver de contribuir a fer espais per poder col·locar les nostres pertinences, ja que no s'havia previst abans que arribéssim, així com a organitzar els llocs on s'havien de emmagatzemar els queviures per a un viatge tan llarg, en fi, una quantitat de coses que van fer efecte en tots nosaltres durant aquests dies, i que vam ser salvats amb una gran dosi de paciència i humor, ajudant en tot el que vam poder, i veient com el que semblava un viatge muntat per unes persones que presumien d'una gran experiència viatgera, el tenien tot en la improvisació i deixadesa, i semblava que per a ells el temps era igual, s'anaven fent les coses al seu aire, mentre els cinc passatgers esperàvem pacientment la seva decisió de marxar.
Però com us vaig dir més amunt, el dimecres dia 5 vam sortir de ruta i ja van dormi a uns 30 km. al sud de Buenos Aires, això ens reconfortà a tots i ens augmentà la il·lusió que pràcticament tots teníem per terra després de veure com actuaven els nostres amfitrions, que no dubtaven ni un moment de recordar-nos que aquest era un viatge compartit, i que el que no estava inclòs, anava a part. Iniciem el viatge, sense intermitents, amb els fars que no funcionen correctament, i la carpa estava encara per acabar, tenint en compte que la rentadora que indicava hi havia, tampoc funcionava.
Dies enrere, al tercer o quart dia d'estar tots junts, i davant la nostra estupefacció, ja vam tenir una topada al·lucinant, ja que escoltem com Carla, amb veu alterada, li deia al seu marit que ens anéssim de la seva casa, i això que encara no havíem iniciat el viatge, però com nosaltres demostràvem el nostre malestar, i entre nosaltres fèiem comentaris al respecte del que estàvem veient, va fer que muntés en còlera contra tres dels viatgers, entre els quals em trobava jo, i que en aquell moment estàvem en el motor home. Se'ns va dir que no col·laboràvem, i que allò no era un hotel, i nosaltres vam replicar amb que estàvem allà a l'espera que poder fer per millorar la situació. Al final tot va quedar com una sortida fora de to per l'estrès, que segons d'ells suportaven, però això ens va obrir els ulls per a una propera vegada, i entre el grup vam decidir prendre mesures de precaució
El dia 6 vam despertar d'hora i ens vam posar en ruta cap a la nostra primera etapa, es tractava d'arribar a Vila Epecuén, un poble que durant 20 anys va quedar submergida sota les aigües salades del llac que porta el seu mateix nom. Se'ns va explicar, que en qüestió de 36 hores i per algunes fallades en la contenció de les aigües, el poble va quedar submergit entre 20 i 7 metres d'aigua, i ja després de més de 33 anys, encara segueixen parts del mateix sota les aigües .
Vam visitar a peu el poble i vam poder contemplar amb els nostres ulls la desgràcia ocasionada, ja que les cases algunes tenen les parets en peu, i altres estan totalment destruïdes. És dantesc contemplar l'estat de les mateixes, però a dia d'avui, és una visita a efectuar a la zona, i sembla que es vol recuperar alguna part pròxima, com una platja, ja que sembla ser que les aigües salades són bones per a la salut, i volen trobar un mitjà per donar de nou riquesa a aquesta zona, ja que abans era una zona de descans termal turística.
Vam fer nit a la platja, i allà vam muntar la nostra primer "asado argentíno", amb la graella que disposava la motor home, així com un foc a terra per escalfar-nos, ja que encara que estem a final de primavera, a la nit refresca i la calor del foc ens va ajudar a estar més còmodes i poder gaudir de les variants de carn que vam menjar, i que van cuinar conjuntament pare i fill.
Es va iniciar el dia amb un sol radiant i una temperatura ideal, que res feia presagiar el que anava a succeir. Abans que haguéssim iniciat a preparar l'esmorzar comunitari, com cada dia fèiem el grup de viatgers, va aparèixer Silvio i se'ns va dirigir a tots, sol·licitant el pagament dels 4.500,00 US Dollars que havia d'abonar a l'inici del trajecte per transferència bancaria, cadascú de nosaltres.
Abans us vaig dir: "que els passatgers en grup havíem pres precaucions", després de veure la sortida de to de Carla, aquestes no eren altres que proposar a l'hora que ens sol·licitaran els diners, dir-los que vist el vist, no estàvem segurs que el viatge fos realitzable amb garanties, i que no anàvem a fer-li les transferències per donar-los els 22.500,00 US Dollars de cop i els proposàvem fer-li entregues mensuals fins a cobrir la totalitat del que estava programat com a cost individual per a cada un de nosaltres, i així poder anar veient com s'anava desenvolupant el viatge, al que se'ns va contestar, que si no paguem la totalitat es torna a Buenos Aires i no hi ha viatge, ja que l'única cosa que es vol per la part organitzadora és assegurar el viatge, i que no accepta altres condicions que les que es detallen a la web.
Amb la nostra proposta, de nou es va crear una situació límit, per part de Silvio i Carla, sense arguments algun per poder rebatre les nostres raons, només responien amb ofenses a nosaltres, tirant-nos en cara qualsevol cosa que a ells els semblava, i parlant, parlant, sense solta ni volta. Fins i tot ens van indicar que el lavabo l'havien netejat i estava brut, i que no col·laborem prou. Per mostra un botó, doncs en aquests dies, van poder degustar cuinades per mi, les especialitats de què sóc capaç de fer, prèvia compra d'una paella en condicions pel meu compte, com la truita de patates i ceba, de carabassó i com no, la verdura bullida, patates i mongetes tendres, amb fregit d'oli, alls picats i pebre vermell, havent informat per endavant que jo no sabia cuinar. Les noies i en José per la seva part cada dia col·laboraven en la compra, en l'esmorzar, i en pelar patates quan calia, el pobre Norberto era l'encarregat de rentar els plats diàriament. A part de passar l'escombra quan calia, o netejar la campana de la cuina, que de tant de greix i brutícia que hi havia, es podien fer macarrons de pols i gras, ja que potser feia mesos que no l'havien netejat, per no dir anys.
No hi va haver manera de poder trobar un terme mig, i de nou van aparèixer els retrets i la mala educació, creant la situació final que ens va portar a iniciar la recollida de les nostres coses i començar a fer les maletes.
Ells continuaven en els seus tretze, i no acceptaven cap negociació, i va aparèixer Patrici, el fill col·laborador i educat que havíem conegut fins llavors, va treure el seu geni a la llum, i la seva mala educació faltant al respecte a tots i no acceptant disculpes de part nostra si en alguna cosa havíem dit que no li agradés. Intentem parlar amb to moderat, i tampoc.
En veure la nostra decisió a abandonar el motor home, llavors quan ja teníem les maletes i bosses preparades, ens va suggerir que li paguéssim tot de nou i que l'anava a posar en cinc sobres sota un control d'un de nosaltres, ja que segons el no ens fiem que s'anés amb els diners, quan el nostre suggeriment anava relacionada a voler veure si el viatge era realitzable o no, veient la desorganització i improvisació que mostraven. Ens reunim de nou els cinc i ens reafirmem en la nostra decisió d'abandonar el viatge.
Així li ho comuniquem, i li demanem que ens deixés 200 km al sud, en Bahía Blanca, que quedava més a prop que Buenos Aires que estava a 500 km. al nord i allí hi havia aeroport i podíem anar-nos als nostres destins, al que es va negar. Ens va demostrar una vegada més la seva poca empatia i generositat cap a nosaltres, tenint en compte que havíem avançat les pagues i senyals que ens va sol·licitar. El seu únic interès era controlar els diners, el que ens fa reafirmar que l'únic que es pretenia en aquest viatge, era per part d'ells, efectuar una operació "renove" del auto caravana amb els diners que els avançarem, i continuar vivint a costa nostre 4 persones de la família, un any més.
Ens deixà a l'estació d'autobusos del primer poble, Carhué, i allà ens baixem tots. No va voler tornar ni allò que es considerava fora del viatge, com els telèfons mòbils i un llibre electrònic Kindle que les noies li van portar a demanda seva des d'Espanya, i per descomptat es va negar a tornar els diners que se li havia lliurat. A mi em va encarregar de portar-li un regulador / transformador per les seves plaques solars, que vaig haver de transportar comprant i pagant per això una maleta més a la sortida d'Espanya i el corresponent sobre pes en el meu viatge a Iguazú, més els 1.800,00 US Dollar que li vaig enviar al seu Banc Santander Rio, i que dono per perduts. A Norberto, li va encarregar uns fars led d'última generació per la casa rodant, que va portar des EUA. Total, que allò que alguns em van dir que podia ser una estafa, es va confirmar i només em queda dir-los que tenien raó.
Vam estar a l'estació de busos de Carhué, esperant el bus de línia cap a Bahía Blanca més de 4 hores, vam menjar i ens vàrem relaxar, vam comentar tot el que havia passat, i ens vam conjurar a seguir el viatge pel nostre compte, dins de les nostres possibilitats i organitzant-nos nosaltres mateixos , qui sap, si estalviant diners.
Vam comprar els bitllets del bus a Bahía Blanca, que quedava a 236 km., I ens van costar 12,50 €.
Cinc minuts abans de pujar-nos al bus, ens va venir a veure en Silvio i el seu fill Patrici, per dir-nos que no ens anéssim i que acceptava el que li paguéssim per mesos com nosaltres li havíem proposat, però per a nosaltres ja era massa tard, vam considerar que ja s'havia acabat el viatge amb ells, i que s'havien trencat massa ponts per poder recuperar la confiança perduda en ells, i vam optar per anar-nos i deixar-los aparcats al mateix lloc que ells ens van deixar a nosaltres.
Amb dos busos de línia vam arribar a Bahía Blanca, en el trajecte les noies, que valen un imperi, van trobar un lloc on allotjar-nos, i aquí estem recuperant-nos de la nostra gran desil·lusió, i organitzant el nostre viatge de nou. Tot d'una continuarem amb bus dilluns que va cap al sud, ja que volem passar el Nadal a la Terra del Foc ...Continuarà ...
No hay comentarios:
Publicar un comentario