SET DIES PER LA CAPITAL DE XILE, SANTIAGO DE XILE...

La Plaça de la Constitució...

Vaig arribar a Santiago de Xile, pràcticament de nit, el dimarts 29 de gener, i ens allotgem al barri de Puente Alto. A casa de la família amb la que vam coincidir a Puerto Natales durant els dies de Nadal. És allà on va néixer aquesta amistat que ens ha portat a poder estar a casa seva allotjats.

Tant Laura, com Lola, i la seva filla Ali, ens han ajudat a entendre i descobrir aquesta immensa ciutat de més de set milions d'habitants i on moure-s'hi és relativament fàcil.

Santiago, anomenada també Santiago de Xile, o Gran Santiago, és la capital de Xile i de la Regió Metropolitana de Santiago. És el principal nucli urbà del país i la seva àrea metropolitana.

La fassana principal del Palau de la Moneda

La ciutat alberga els principals organismes administratius, culturals, financers, a excepció del Congrés Nacional que es troba a la ciutat costanera de Vallparaiso. I alguns altres ministeris que també vaig veure en la meva visita a aquesta ciutat. Encara que generalment es concep com una ciutat única, Santiago no constitueix una sola unitat, sinó que està formada almenys per 37 comunes o municipis, de les quals 26 es troben completament dins del radi urbà, i 11 amb alguna part fora d'ell. La major part de la metròpoli es troba dins de la província de Santiago, amb algunes comunes o municipis dins de les províncies de Serralada, Maipo i Talagante.

Santiago es troba aproximadament a una altitud mitjana de 567 metres sobre el nivell del mar. Té una extensió de 837,89 quilòmetres quadrats, i l'any 2017 comptava amb una població censada de 6.123.491 habitants, això equivalia al 34'80% de la població de tot el país. Santiago és la sisena àrea metropolitana més poblada d'Hispano-Amèrica, també la setena ciutat més habitada d'Amèrica Llatina, i segons algunes estimacions, una de les 50 aglomeracions urbanes més poblades del món.

Estació de Metro Tabolada Línea 5

Amb tot això, hem hagut d'aprendre a agafar cada dia el transport públic i el que aquí anomenen "col·lectiu", que és com una mena de taxi que recorre sempre els mateixos carrers i en què et puges i et baixes depenent on vagis a preu de tarifa fix. Nosaltres cada dia per anar i venir de la parada del metro Línia 4, el fem servir. El seu preu és de 650,00PCL, o 0,87 € cada recorregut. Això és 100,00PCL més barat que les línies regulars d'autobús que el seu preu per aquesta zona és de 750,00PCL, aproximadament 1,00 € el bitllet.

Els venedors en el Metro...

El metro és com el de Barcelona o Madrid, es compra un abonament, que aquí és una targeta com de crèdit que es recarrega en una taquilla, i amb ella passes per les màquines que van descomptant el preu de cada viatge. Igual que al nostre país, el bitllet serveix per a 90 minuts, i si agafes un autobús a continuació, val el mateix bitllet. El metro no val sempre el mateix preu, ja que tenen tarifes segons l'horari en què s'utilitza, sent més car en hora punta, que en hora vall. Oscil·len d'entre 680,00PCL o 0,91 € en horari vall, a 860,00PCL o 1,20 € en horari punta. Com a tot arreu, aquí també, del que es tracta és de recaptar per les arques públiques, ja que és per a mi una incongruència que quan pitjor es viatja per la quantitat de gent que l'utilitza, sigui més car, i quan el metro va mig buit sigui, més econòmic.

Passeig Bandera, carrer peatonal

Cada dia per desplaçar-nos des d'on vivim, fins al centre o prop d'ell, necessitem una hora de trajectes pel suburbà de la ciutat. Per descomptat que després de l'experiència amb el taxista inicial, els taxis per a nosaltres estan prohibits, i amb un plànol de la xarxa de metro ens hem mogut per tota la ciutat i els seus voltants.

Així va ser que el nostre primer dia a la ciutat, ens en vam anar al pur centre de la ciutat, i amb un transbord de línia en baixarem a estació de La Moneda.

Amb la sorpresa que produeix haver-te desplaçat gairebé sense veure alguna cosa i conèixer on vas, i dic tot just, perquè una part del recorregut de la Línia 4 és en superfície i pots veure la serralada i al anar sobre-elevat contemples els carrers i el seu moviment, un cop entra al túnel, deixes de poder-te orientar, fins que arribes al final del trajecte, a l'estació de Tobalaba, després de 23 estacions, fas el transbord recorrent els cartells que indiquen la correspondència amb l'altra línia, la línia vermella, la línia 5 i esperes arribar a partir d'altres 15 o 16 parades a La Moneda. Ho vam fer perfecte, i dominem a la perfecció com traslladar-nos de nord a sud, i d'est a oest. Dir-vos que el metro és molt modern, fins i tot diria que millor que el de Barcelona.

Estació Línea 4

Les estacions estan netes, sense pintades, i sense papers per terra, i això que és difícil trobar una paperera. Ah, això sí, durant el trajecte és una desfilada sense parar de venedors d'aigua, que jo he utilitzat reiterades vegades, ja que la calor era asfixiant, i ells porten aigua mineral amb gel a l'ampolla i te la venen més barata que en qualsevol lloc que la vulguis comprar. Una ampolla d'aigua amb gas, súper gelada costa 500PCL o al canvi 0,67 €. Així mateix hi ha venedors de qualsevol altra cosa que sigui vendible, i això que en tots els vagons del metro, i a les estacions hi han rètols que diuen que està prohibit comprar a venedors ambulants i donar diners a músics i cantants, que també es pugen i es baixen al so del  seu propi ritme musical.

El Palau de la Moneda a la Plaça de la Constitució

Arribem a La Moneda, i el primer que vam veure per orientar-nos va ser la immensa bandera de Xile que oneja al capdamunt del pal al centre de l'avinguda del Llibertador General O'Higgins, o també anomenada de l'Alameda. Ens vam passejar per la part que es pot visitar externament del Palau de la Moneda, tant per la seva part d'enfront de l'avinguda, que no és la porta principal, doncs aquesta es troba a la part posterior, i que es aquella part que tanta vegades hem vist en reportatges en el bombardeig del Palau, que es van efectuar en el cop militar del Dictador Pinochet, i que portà a la mort al President Allende l'11 de setembre de 1973. M'han explicat que a les 08:52 del matí, el senat del país va declarà incompetent al President Allende i per això es va declarar el cop militar. Aquesta deu ser la versió persones xilenes afectes a aquell regim, i que algunes d'elles, com passa a Espanya, el defensen perquè diuen que el va portar riquesa al país, ja que va construir carreteres i va acabar amb la fam que hi havia al país i que m'expliquen feia patir, i després de 15 anys va acatar un referèndum en el que es demanava al poble la perpetuació del règim militar, o la democràcia, i per un 56% a favor i un 44% en contra, de nou es va restaurar la democràcia. Jo discrepo d'aquesta manera de pensar, per què un dictador és un dictador, i totes les atrocitats que va fer durant els seus quinze anys de poder dictatocràtic, no compensaran mai tot el bo que va poder fer. I fins aquí puc explicar.

Dinant al carrer...

També aquest primer dia, vam descobrir la part de vianants del centre ciutat, que està ple de vianants de totes les classes i nacionalitats. És com un formiguer de persones. Ens vam passejar pel Passeig de la Bandera, el Palau de Justícia, les Galeries Comercials que estan als baixos de múltiples edificis, l'antic Parlament Xilè, l'escola Diplomàtica, i tots els edificis que envolten el Palau de la Moneda. Vam menjar en ple Passeig de la Bandera, asseguts en una taula, i ha bon preu. A la tarda, ens vam dirigir a visitar el Museu Xilè d'art Precolombí.
Aquest museu conté un fons museístic increïble de totes les cultures precolombines que hi ha hagut per aquestes terres, abans de ser alguns eliminats o desapareguts, i d'altres com els maputxes, que a dia d'avui subsisteixen en territori xilè. De nou vam haver de pagar la diferència per ser estrangers, amb una diferència de 1.000PCL o 1,35 € un nadiu a 6.000PCL o 8,00 € per ser turista. Jo em vais escapar per la meitat de preu, ja que portava amb mi el carnet d'estudiant de la UNED, i em van cobrar només 3.000PCL o 4,00 €.

Emblema del Museu Xile d'art Precolombí

Al sortir del Museu d'art Precolombí, seguim visitant el centre neuràlgic de la ciutat, i després d'escoltar un bon grup de nois, interpretant música clàssica al carrer, amb violins i violes, ens dirigim a conèixer la Plaça d'Armes, l'autèntic centre de la ciutat, ja que les places d'Armes estan en tots els pobles i ciutats xilenes, i es basen en la distribució que els conqueridors espanyols efectuaven per iniciar l'urbanisme en un poble que conquerien. Dissenyaven un quadrat o rectangle, i a partir d'ell feien una quadricula de carrers a l'estil del que a Barcelona Ildefons Cerdà va fer en dissenyar l'eixample barceloní.

A la Plaça d'Armes, vam poder veure l'exterior de la Catedral de Santiago, ja estava tancada, doncs eren més de les set de la tarda. Deixem la visita de l'interior per al pròxim dia. L'edifici de Correus Central, en un  Palau d'estil  Neo-clàssic del temps espanyol, la municipalitat de Santiago, La Casa Colorada i Museu de Santiago, tots aquests edificis estan al voltant de la Plaça d'Armes.

Plaça d'Armes, la seva part central, es un niu de persones i cultures

A la part central de la plaça, hi ha una altra vida, hi ha gent per parar un tren, des de venedors ambulants, pintors de retrats, venedors d'empanades, cantants amb missatge religiós, predicadors, jugadors de dames, i un apartat especial per a jugadors d'escacs, que sempre que he passat per allà, aquesta zona està repleta de gent disputant les seves partides. També disposa d'una gran glorieta per a concerts musicals, i una estàtua dedicada al patró de la ciutat, l'apòstol Santiago. D'allí, van anar passejant pels carrers adjacents, i ens trobem al pas, amb l'església de Santo  Domingo, i després amb la Universitat de Sant Pere, que te la seva pròpia església. Vam veure el primer aparcament dels quals la Societat SABA, té repartits per Santiago de Xile, la coneixeu la SABA?, és la mateixa que a Barcelona ens cobra els pàrquings subterranis de Barcelona, i aquí te tots els aparcaments també.

I a la nit, a la posta del sol, tot aquest gresol de cultures que està en aquest centre de la plaça, i de la ciutat canvia, i la prostitució envaeix el lloc, i es transforma en un lloc altament perillós, tot i que la policia, els Carrabiners de Xile , són presents per les cantonades. Jo vaig passar, i em va donar certa por a passar pel centre, de manera que aquest dia ens vam retirar fins casa amb la rutina d'agafar el metro, canviar de línia a l'estació de Tobalada, i baixar-nos al final de la línia 4, Plaça Puente Alto, anar a buscar el taxi, que en diuen col·lectiu i baixar-nos a Holanda amb Circumval·lació.

La Catedral a la posta del sol...

Vam arribar a casa i ens vam explicar amb la família de com ens havia anat el dia, i ens en vam anar al llit a descansar, jo estava trencat de tanta calor, 40 graus a l'ombra, i d'estar tot el dia caminant pel centre.

Demà continuem a Santiago, i ja us explicaré el segon dia.




Continuarà ...

AMB LA PAMELA AL SANTUARI NATURAL DEL CAÑI...

Plano del sender per pujar al Santuari Natural del Cañi...

La sorpresa que Pamela em tenia reservada, no era altra que, la pujada al Monestir Natural del Cañi.

Estava situat en una reserva privada, a prop de Pucón en la mateixa carretera que estan gairebé totes les Termes. Ella complia amb aquesta la seva desena ascensió al cim, i ho feia de nou ja que s'havia promès a si mateixa, tornar a pujar, si amb ella pujava el seu pare que tenia 69 anys.

Això succeïa el diumenge dia 27 de gener, havíem quedat amb la Pamela a les vuit del matí a la porta del nostre Hostel a Pucón, amb tot l'equipatge preparat i nosaltres preparats també per anar a fer un trekking d'alçada, que a mi se em semblava casi impossible per a mi.

El grup dels 309...

Puntualment es van presentar amb dos cotxes a buscar-nos. Van arribar en comitiva, el seu pare, el seu oncle, un nebot, una amiga de la família, ella, la Pamela és clar, i allà estàvem nosaltres dos, Norberto i Ramon. Van carregar els nostres equipatges a l'auto del seu pare, i a nosaltres lògicament també, i van posar direcció cap al Cañi.

Arribem a la zona de control, paguem religiosament el tiquet d'entrada i ens vam registrar per l'ascensió. Després amb el cotxe ens dirigim cap a la zona d'aparcament i començam a caminar muntanya amunt com posseïts.

L'arribada a la serreria de fusta

Aquest trekking es fa per arribar al cim del Cerro el Cañi, de 1.500 metres d'altura, i on allí es troba el Mirador Melidekiñ. Partint de la caseta de control al pàrquing a 350 metres, el recorregut és de 9.500 metres d'anada, i el mateix nombre de tornada. El desnivell a superar són més de 1.100 metres. Sortim en grup a les 10:24 hores en punt. L'esforç és considerable ja que la pujada no dóna respir en cap moment, fins arribar a una primera parada que és una antiga serreria de fusta, suem tinta xinesa.

Interior de lo que era serreria i avui Refugi...

Avui la serreria es troba adaptada com càmping i refugi.

D'allí fins al cim efectuem diverses parades per menjar, hidratar i agafar forces. En el recorregut, vas trobant les referències que el pla et va donant com auto-guia de l'ascensió, arribant a la Llacuna Tortoras, per a posteriorment arribar a una altra llacuna de nom Llacuna Negra,  que es troba en el recorregut. En aquesta llacuna vaig poder mullar-me els peus, ja que els pobres ja no em coneixien. L'aigua a diferència d'altres llacs o llacunes on m'he mullat o banyat, com tenia poca profunditat, l'aigua semblava un brou, estava fins i tot calenta .

Una Araucaria amb molts anys...

Durant el camí vaig poder contemplar una zona d'arbres mil·lenaris, anomenats Araucarias, i que tenen certa similitud amb els nostres pins pinyers. Doncs aquí de les Araucarias, les Tribus Maputxes recullen els pinyons encara a dia d'avui, i els venen, sent això un dels seus principals suports de vida, segons em va explicar Claudio l'oncle de Pamela. Des de la Llacuna Negra al cim quedava una hora, però sí l'inici era dur, ara la cosa es complicava més encara, ja que el camí era entre roques i pujant. Durant aquest últim tram, es comencen a contemplar els volcans que van sortint a l'horitzó. El Volcà Villarrica, (que el vaig visitar el dia d'ahir), el Volcà Lanin, el Volcà El Mocho i el Volcà Quetupillan són els que s'albiren des d'aquestes altures en la majestuosa serralada dels Andes. Va ser molt dur, però vaig aconseguir, després de 5 hores arribar al més alt. Però tenia al davant la baixada, que és encara seria més dura que la pujada. Les meus pobres ròtules dels genolls ho noten i molt, encara sort que porto els pals, i amb aquests me'n surto bastant be.

Al cim del Cañi, més amunt impossible...

Descansem el temps suficient per menjar, beure i fer-nos les fotos de rigor. Vam emprendre de nou en grup la baixada, que ens durà unes tres hores, tenint en compte que no s'acabava mai d'arribar al final del recorregut, ja que eren tantes les ganes d'acabar el dia bé, que es va fer molt llarga. A les 18:00 hores, el grup que anomenem del 309, (aquesta era la suma de l'edat de tots els participants), arribem al pàrquing i vam donar per acabada l'odissea del dia.

El grup 309  al cim al complert...

D'allí, amb el cotxe del pare de Pamela, ens vam dirigir a casa seva, a la ciutat de Temuco, on ens esperava la seva mare que ens havia disposat dues habitacions separades per a nosaltres dos. A Temuco estarem dues nits, i després ja marxarem amb direcció a Santiago de Xile on altres amics coneguts en aquest viatge, i que vam coincidir amb ells a Puerto Natale, celebrant la nit de Nadal i el Nadal junts, ens van oferir allotjament a casa seva. Elles són la Laura, la mare. Lola, la filla. I la filla de Lola, Ali de nou anys.

Els pares de la Pamela...

Dilluns el vaig necessitar tot el dia per descansar i recuperar-me, estava adolorit de les celles als peus, i també així vaig aprofitar el temps per anar avançant el la confecció d'aquest blog. Dimarts dia 29 de gener, al matí a les onze hores, ja força recuperat, ens vam preparar per donar-nos una altra pallissa, però aquesta vegada d'autobús. Ens muntem per recórrer els 700 quilòmetres que separa la ciutat de Temuco de la capital del pais Santiago de Xile, no sense abans, agrair a la Pamela i als seus pares totes les atencions i simpatia que ens han demostrat i convidant-los a casa meva en un futur viatge a Barcelona. Si es produeix la seva visita, allà estaré per tornar-los totes les seves atencions dispensades. I agrair a la Pamela el seu peculiar riure, que s'encomana i ens va fer gaudir en els moments difícils de la magnífica pujada al Cañi. Jo vaig patir el que no puc explicar per arribar a tocar el cel, però va valer la pena. Des d'allà el que vaig poder contemplar va ser impressionant. Gràcies Pamela per donar-me aquesta sorpresa i a la vegada un repte, que vaig complir com un jabato¡¡

En el bus cap a la capital, Santiago...

I després de més de nou hores d'autobús, vam arribar a la terminal de busos d'Alameda a Santiago de Xile. Vam agafar un taxi, amb un taxista estúpid que no sabia on anava, i que va  intentar cobrar-me el taxímetre sencer després que el senyor taxista em confessés que no sabia utilitzar un navegador, i ens va donar més voltes que un ventilador per la ciutat metropolitana, ja que el nostre allotjament es trobava al barri de Puente Alto, com si fos a Barcelona, ​​anar al Montgat, i es veu que el "senyor taxista" no tenia per costum desplaçar-se fins allà mai. Vam discutir el preu i al final va agafar els diners que li vaig oferir, 20.000PCL o el mateix que 27 €, pretenia cobrar-nos 30.000PCL o 40,00 €, quan la família que ens allotja ens havia dit que no paguéssim més de 15.000PCL. No estava disposat a pagar el que no em corresponia, i més quan per arribar vaig haver de ser jo, qui va utilitzar el seu GPS que el "senyor taxista" tenia amagat perquè no sabia fer-lo anar. Tot un professional¡¡

Total que ja estem a casa de la Laura, Lola i Ali, i aquí començarà una altra part de la nostra aventura.

Us ho explicaré en un altre moment.

Continuarà ...

CONTINUEM INVESTIGANT PER LA ZONA DE PUCÓN...

A les Termes Los Pozones

El dia anterior em vaig donar la pallissa amb la pujada al Sender dels Tres Llacs, al Parc Nacional d'Huerquehue, i avui tocava recuperar-se ..., on millor que en unes termes?, doncs vaig fer com els futbolistes de l'època d'en Kubala que l'endemà del partit tenien sessió de bany i massatge. A mi, em va mancar el massatge, perquè el bany, me'l vaig prendre i ben pres, amb aigua calenta a diferents graus segons en gorg on et col·locaves, i en el riu, a lo salvatge, que estava l'aigua que punxava de freda. Tot això ho vam fer a les Termes Els Pozones, que me les van recomanar per ser les més autèntiques de la zona i alhora, les més econòmiques.

Aquí es prenia el banyo de aigua freda...

Vam arribar al lloc de les Termes Los Pozones, que es trobà al final d'una carretera en plena muntanya cap a les onze del matí, calia protegir-se del sol, no hi havia un núvol al cel, i després de quatre hores estàvem frescos com una rosa de nou, i jo cremat com una gamba, per tant, vam decidir, el meu únic company viatge i jo, seguir investigant en el territori de Pucón.

A les Termes Los Pozones, l'entrada costava uns 8.000PCL, o el que és el mateix, 11,00 €, i recomanaven estar-hi com a màxim tres hores, però en això no eren molt estrictes, tampoc hi havia molta gent perquè fessin complir les normes. És un lloc on molta gent xilena va a passar el dia, i hi ha en elles famílies completes prenent les aigües benefactores, amb les seves cadires i de pícnic al migdia.

Un dels Tres Salts...

Relaxats i menjats, ens vam anar a castigar de nou el cos, no vam tenir prou amb el dia anterior, que vam decidir anar a donar-nos una volta pels Tres Salts, un altre lloc de reunió familiar amb piscina inclosa en el preu de l'entrada, que nosaltres no fem servir, però que inclou un trekking d'una hora llarga d'anada i tornada a visitar tres salts d'aigua.

El segon salt dels Tres Salts...

Al lloc hi havia el que ells  anomenen Canopy, i que nosaltres el coneixem com Tirolina. No ens vam  tirar-nos-hi de miracle, perquè realment era una tirolina llarguíssima, que s'iniciava a baix a l'aparcament, i que et pujaven al punt més alt del tercer salt, per des d'allà llançar-te a tota velocitat de nou al punt de partida en la part més baixa . Venien ganes de muntar-s'hi en aquell artefacte, però preferim continuar la investigació del territori.

Amb el nostre cotxet de lloguer ens desplaçàvem, i seguint un manual que ens van donar a l'oficina de turisme, ens en vam anar a veure Els Ulls del Carburgua.

Zona central on convergien totes les aigües del llac...

Els Ulls del Carburgua, és el desguàs natural del Llac Carburgua, que ha diferència d'uns altres llacs que hem visitat, sempre desguassen en la formació d'un riu, o en un altre llac, però per la superfície. Aquest Llac Carburgua, amb l'últim terratrèmol que hi va haver, va modificar el seu perímetre i es va endinsar a la terra 800 metres. El desguàs l'efectua subterràniament i l'aigua flueix per sota de les pedres, o de les roques de les parets que envolten el lloc, o per sota de la terra com fonts. No és poca la aigua que es veu brollar, i ho fa per infinitat de llocs, fins a crear una bassa central, que és aquí on es forma el naixement del riu Caburga.

Mirador de fusta, i per sota brolla aigua...

La visita a aquest lloc es realitza, passejant per unes passarel·les de fusta que al final finalitzen en miradors, en alguns d'ells, s'aprecia clarament el brollar de l'aigua i hi ha un recorregut ampli d'aquestes passarel·les per poder observar amb deteniment el lloc.

La Llacuna Blava...

Així mateix, des d'aquest lloc, es pot anar a un lloc més amagat que li diuen Llacuna Blava, i és més del mateix, però gràcies a la formació calcària de les roques volcàniques que el conformen, l'aigua agafa un to blavós i transparent molt bonic, amb un entorn natural meravellós.

I amb aquesta interessant visita vam donar per acabat el dia. El recorregut pels Ulls del Caburga va ser realment sorprenent i bonic. El dia va començar per relaxar-se en unes Termes, i va acabar excitant-nos de nou tanta bellesa natural i aigua tant pura.

Volcà Villarrica en acció, no son núvols¡¡¡

De tornada a casa, vam poder contemplar el Volcà Villarrica en estat actiu, traient fumaroles pel seu immens cràter.

Aquí a Xile, és temporada alta, hi ha molta gent de vacances i Pucón com us deia l'altre dia, és un centre turístic interessant per les seves variades activitats, i això ens va comportar, que cada vegada que havíem de tornar al poble, teníem la corresponent caravana de cotxes que no baixava des que s'iniciava, fins que sorties d'ella, més d'una hora perduda.

Amb aquesta espera, ens va entrar gana i vam decidir anar a dinar a un restaurant cèntric, i a mi se'm va acudir demanar lluç al pobre ...

Lluç a lo pobre...

I al pobre que no me la vaig poder acabar, encara sort que te la venen al pobre, perquè imaginar-vos com seria el plat si fos al ric ...

O potser com els rics mengen poc, "només degusten", el plat seria una pírrica misèria, potser?

Com us deia, no vaig poder acabar-lo, i vaig aprendre que aquí al pobre vol dir això, quantitat de menjar i molta. Encara sort que només vaig demanar un plat.

Zona volcànica del Villarrica

L'endemà, es complien dos mesos i una setmana des que vam començar l'aventura, estem a 26 de gener. Sembla ahir que ens vam anar des dels nostres respectius llocs i per celebrar-ho ens endinsem a la zona volcànica del Villarrica.

Cova volcànica

Amb casc per baixar a les profunditats...

Aquesta zona està dividida en dos vessants, en una hi ha el Parc dels Volcans que pel "mòdic" preu de 18.000PCL, o 25,00 €, et fan un tour de dues hores per entendre el que és un volcà i perquè estan a Xile gairebé tots, i com es formen i actuen, i per què. El Villarrica és el que més erupcions a tingut al llarg dels anys a Xile. El tour, també inclou la visita a una cova volcànica, que és el tub que es forma quan el magma es desplaça per sota terra, i el magma que està més en la superfície es va refredant i forma aquesta espècie de tub amb una forma superior de bec, i que de vegades es bifurca en dos tubs. Descendim a aquesta cova, que tindrà més d'un quilòmetre de longitud visitable, i una profunditat en el terreny d'uns 50 metres, on al final del recorregut, el guia ens va fer experimentar el que és l'absoluta foscor, i el silenci total, ja què en apagar els llums i guardar silenci tots els presents, només se sentien les gotes d'aigua que es filtren i cauen al seu interior, i el negre en la nostra vista era total, no ens vèiem ni les nostres pròpies mans.

Després la visita a la zona contínua travessant per un pont penjant sobre el canal que deixà el desglaç de la glacera, i acaba amb la visita a un bosc autòcton que ha sobreviscut a totes les erupcions que s'han produït, on hi ha un centre explicatiu dels arbres que allí es troben.

Norberto a la llunyania cap la neu del volcà

Acabada la visita al Parc dels Volcans, tornem fins a la cruïlla de carreteres, per anar cap l'altre vessant del volcà. En aquesta altra vessant es troba l'estació d'esquí del Villarrica, que sent estiu òbviament, no funciona. Però des d'allà, s'organitzen les excursions al cim del volcà amb el que sent dissabte hi havia una gran activitat de audaços persones que van ascendir a dalt de tot. Jo em conformo amb veure-ho des de la cadira de la terrassa del mirador, però l'intrèpid company de viatge, Norberto, es va animar a iniciar en solitari una mini ascensió fins a l'inici de la neu volcànica. Per realitzar l'ascensió completa, cal complir amb unes estrictes normes, i no està permesa l'ascensió si no es va acompanyat d'un guia professional. Es castigà de nou el seu cos a ple sol de migdia per espai de dues hores, jo mentrestant, a l'ombra, li vaig fer les corresponents fotos a la llunyania, i vaig decidir menjar tranquil·lament a l'espera que ell arribés.

En el centre de la foto la Pamela...

Un cop retornat en Norberto de la  seva "passejada de muntanya", havíem d'anar a tornar el cotxet de lloguer, i el dia se'ns havia acabat. De nou la caravana per entrar a Pucón, com es de rigor, però tot i així vam arribar a l'hora. Vam retornar al cotxe, i ens vam anar a sopar tranquil·lament amb un bon parell de bones cerveses xilenes artesanes ...

Demà continuarem l'aventura, i ens hem de trobar amb la Pamela. Recordeu aquella noia que viatjava sola en Puyuhuapi ?, i que ens vam fer fotos amb ella i vàrem departir al bar del poble fins altes hores de la nit ? Sí la Pamela aquella noia ..., ens va convidar a contactar amb ella, si anàvem cap a la seva ciutat, Temuco. I com que hi anem, vam contactar amb ella. Serem els seus convidats a casa seva de per uns dies.

Però abans, ens tornarem a veure a Pucón amb ella, i ja us ho explicaré.

Serà sorpresa, i com sempre.

Continuarà ...

VIATJANT A PUCÓN I DURANT QUATRE DIES INVESTIGAREM LES SEVES RODALIES...

Volcà Villarrica

Després de descansar un dia, i de refer-nos del constipat gripal que ens atacava a tots dos, vam decidir el dia 24 de gener prendre de nou un autobús i donar-nos una altra pallissa de carretera. Més de 400 quilòmetres separen Puerto Montt de Pucón. Teníem sis hores de viatge en un còmode bus semi llit de dos pisos per arribar a Pucón.

Pucón és una localitat del districte dels Llacs (centre de Xile) que s'estén a la vora del llac Villarrica, l'horitzó està dominat pel volcà Villarrica, cobert de neu. La ciutat és un centre de turisme d'aventura conegut per l'accés a les rutes de senderisme, esports aquàtics, el descens d'aigües ràpides, les passejades en caiac, l'esquí i el surf de neu a l'hivern. Als voltants hi ha des de platges a la vora del llac fins a boscos tropicals temperats. A les valls boscosos propers hi ha fonts termals naturals. I té una gran activitat immobiliària d'alta classe, que recorda vells temps de bombolla immobiliària.

El bus va per autovia de peatge, i en el camí ens trobem amb un accident; un camió bolcat al mig de l'autovia, ens retarda gairebé dues hores més en el recorregut, i arribem al final a la terminal de Pucón, que quedava a prop del nostre nou hostel. Havíem tornat a l'activitat mundana ...

Desguàs al riu Turbio del Volcà Villarrubia

M'havia oblidat de comentar-vos que aquesta és la zona volcànica més activa de Xile, i jo ja em conformo amb veure'ls treure fum, no cal que en el meu honor muntin el "taco" com diuen aquí. El volcà Villarrica està actiu, i posseeix un cràter de 200 metres de diàmetre que conté al seu interior un llac de lava,  la profunditat varia entre 100 a 150 metres, amb una fumarola permanent i activitat explosiva feble persistent, des que el 3 de març de 2015, a les 03:00 hores, i per espai de 55 minuts, va muntar la "marimorena" a la zona, però sense desgràcies, ja que durant dies va estar donant senyals de vida, fins que de sobte va fer una erupció vertical, llançant cap amunt material entre sis i vuit quilòmetres d'altura, i dispersant cendres sense causar danys majors. La ejecció dels materials piroclàstics al voltant del cràter va fusionar parcialment el casquet glacial del Villarrica, generant lahars de baixa magnitud que van descendir principalment pels rius Voipir, Correntoso, Zanjan Seco, Carmelito, Pedregosos i Turbio.

Parc Nacional Huerquehue

Havíem decidit quedar-nos quatre dies a Pucón, i per això necessitàvem llogar un cotxe, ja que es fa difícil poder-se moure amb facilitat. Trobem una castanya de cotxe de lloguer, sense aire condicionat i amb la direcció més dura que una pedra a raó 35,00 € diaris. El lloguem i endavant...

L'endemà, 25 de gener, teníem previst tornar de nou a la vida salvatge, oblidar-nos d'autovies, peatges, etc., etc.,  i vam tornar a visitar un Parc Nacional, aquesta vegada li va tocar al Huerquehue, i en el, vam escollir el sender dels Tres Llacs. Es tractava d'un trekking de menys de nou quilòmetres d'anada i altres tants de tornada, amb un desnivell de 700 metres, que el vam fer en vuit hores, comptant amb haver menjat, i haver-nos banyat en el Llac Verd, per reposar forces, doncs calia tornar a baixar.

De cap a l'aigua del Llac Verd...

Durant el recorregut trobem un mirador que em va permetre descansar, ja que el tram inicial era duríssim, des d'allí s'albirava el Llac Trinquilco amb el Volcà Villarrica. Després venia el primer dels tres llacs, el Llac Chico, després continuava més relaxat fins al Llac Toro, parada obligada per menjar, i tot seguit pujada feia el Llac Verd, on sense miraments i en calçotets em vaig llençar de cap a l'aigua sense pensar-m'ho dues vegades.

Cascada Trufulco

Després va arribar en Norberto i va seguir amb el meu exemple i també es va banyar de cos sencer, en un llac andí a 1.450 metres d'altura, amb l'aigua prou fresca, però en cap cas gelada com en alguns dels nostres llacs pirinencs. La baixada va ser una altra cosa, tranquil·la i relaxada, podent veure el sol de tarda que sempre és el millor per a les fotos. De pujada ens vam deixar les dues cascades que hi havien en el camí, i a la baixada ens relaxem veient-les fluir. Primer la Cascada del Trufulco, i una mica més avall la Cascada del Niu d'Àguiles.

Un cop al pàrquing, cotxe i de nou, tornada a Pucón. Busquem un restaurant on Norberto pogués menjar-se una cassola, (així es diu un plat de sopa amb "tropezones"), però abans, vam haver de patir la caravana que es forma de cotxes per arribar a Pucón, on en el trajecte hi ha instal·lat un mercat d'oferta gastronòmica privada, que t'assalten al cotxe oferint cadascun els seus productes.

Grafitti al·legòric a Pucón al costat del restaurant del sopar.

Nosaltres vam comprar per provar-los, i sense saber de que tractava, "Calçons Trencats", que és una massa dolça de farina amb ou i sucre, tallada a tires amb un forat al llarg al mig, vaja com un "donuts", però allargat . Estava molt bo i ens van donar sis "Calçons Trencats" per 1.000 PCL o 1,33 €. No en va quedar un ...

Trobem un restaurant, i vam sopar. Norberto es va menjar la seva cassola de boví, i jo una hamburguesa completa. Tot l'acompanyem amb unes cerveses artesanes, però atenció, abans de servir-nos el menjar, ens van deixar molt clar que només es "cancel·lava", que significa pagar, en efectiu, no acceptaven targetes de crèdit ...

A dormir i fins al dia següent, que després de l'esforç d'avui, demà serà més relaxat, doncs visitarem unes Termes.

Continuarà ...

EL NOSTRE DARRER DIA A LA ILLA GRAN DE CHILOÉ...

Comiat  de l'Hostel Costanera...

Avui era el nostre últim dia a la Illa Gran de Chiloé, i no volíem acomiadar-nos, sense donar-li les gràcies més efusives a la Sra. Doris, la "cap" i ànima del Hostel Costanera. La seva simpatia ens captivà, la seva atenció i atencions ens van meravellar, i vull deixar per escrit d'això constància. Fins avui, després de més de seixanta dies viatjant, ha estat el millor lloc pel que hem passat. Aquest allotjament de Dalcahue, petit Hostel, mereix per a mi una puntuació de 10+++, i ho hem triat entre nosaltres 3, Jose, Norberto i jo, després de més de dos mesos d'anar de hostel en hostel, viatjant per Sud-amèrica, com el millor fins ara. Els seus excel·lents i exquisits esmorzars que ens ha servit la "cap" no es poden comparar amb cap altre fins a la data. Estic segur que de seguir en aquesta línia, la Sra. Doris i les seves dues filles que també regenten el negoci, donaran que parlar en restauració. Tenen l'èxit assegurat, endavant amb aquest negoci que està "empezando" ¡¡¡

Cascada de Tocoihue

I seguint  els consells  de    l'amfitriona Doris, ens  hem   anat a   veure un salt d'aigua, les Cascades  de Tocoihue, ens anaven  ja de    camí cap  al    nord per arribar  a embarcar i tornar a terra ferma.

Església de Quemchi

  

De les cascades de Tocoihue, ens vam anar a recórrer un altre poble interessant, es diu Quemchi, i continuem veient esglésies de fusta, aquest cop ens va sortir al pas l'església Parròquia Patrocini Sant Josep de Quemchi, que encara que no forma part de les designades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, també és interessant poder-la visitar. És com totes les altres construïda en fusta i la seva característica, igual que les altres, són els seus colors vistosos i arriscats per a una església.

Passarel·la sobre el mar para anar a l'illa...

A tocar de Quemchi trobem l'illa de Aucar o Illa de les Ànimes Navegants. A ella s'arriba travessant el mar a peu. No vam fer com Noé, no ... Per poder travessar el mar, les gents d'aquest poble van construir una passarel·la rectilínia que et porta directe a ella, i molt interessant, aquesta vegada no ens va tocar pagar per poder anar de visita a un lloc.

A l'Illa de les Ànimes Navegants, que deu el seu nom a l'escriptor Quemchino, Francisco Coloane (1912-2002), perquè així el la denominar. És un lloc on la natura i l'espiritualitat s'uneixen, ja que tots els anys el 23 i 24 de setembre se celebra la festa religiosa en commemoració a la Verge de la Mercè, patrona d'aquesta comunitat. Aquesta imatge la van portar els espanyols al segle XIX. També és tradicional la Festa en Honor a Jesús Natzarè, el tercer diumenge de novembre. Les dues celebracions religioses són acompanyades per una processó, al so de cercaviles, al voltant de la capella, conservant la tradició i costums de Chiloé.

Capella de la Verge de las Mercè...

A l'illa de Aucar, o de les Ànimes Navegants, hi ha a part de la Capella, també un Parc Botànic amb espècies autòctones de la Chiloé, així com un cementiri, on em va cridar molt l'atenció, que gran part dels allí enterrats, les seves lapides resaven amb el cognom Bahamondes. Serien familiars de Franscisco Franco Bahamondes que van emigrar a fer fortuna? Qui ho sap?

A l'illa en qüestió, li vam donar la volta sencera, i vam interpretar el bosc, ja que era un bosc interpretatiu, i d'allí ens en vam anar ja directes a embarcar cap a Puerto Montt.

Avui era el dia que a les 22:00 hores de la nit el nostre company de viatge Jose ens abandonava, ja que ell volia fer el viatge més ràpid que nosaltres i tornar a Espanya abans, amb la qual cosa, prenia un autobús llit durant tota la nit,  dormiria desplaçant-se cap a la casa d'un amic seu a Santiago de Xile, per anar després a Sant Pere d'Atacama, visitar el Salar d'Uyuni, i continuar viatjant per Colòmbia, per així, el proper 18 de febrer tornar-nos a trobar junts els tres a Santiago, per fer de nou el viatge a l'illa de Pasqua, que fa dies tenim reservat. Fins llavors, només sabrem d'ell, via whattsapp.

Els "pololos", així es diuen els promesos aquí...

En Norberto i jo, continuarem tranquil·lament les nostres odissees i aventures, admirant aquest país, les seves cultures i paisatges.

Deixem en  Jose a la Terminal d'autobusos de Puerto Montt, El veiem marxar, i li desitgem el millor. Nosaltres ens en vam anar a sopar i dormir, doncs al dia següent havíem de tornar el cotxe que ens ha permès visitar a fons l'illa de Chiloé, i descansar tranquil·lament, ja que tant en Norberto, com jo, estem una mica refredats i amb grip, ( ... maleït ocellet que em va fer una salutació per l'esquerra) i hem de cuidar-nos.

Continuarà ...