EL NOSTRE DARRER DIA A LA ILLA GRAN DE CHILOÉ...

Comiat  de l'Hostel Costanera...

Avui era el nostre últim dia a la Illa Gran de Chiloé, i no volíem acomiadar-nos, sense donar-li les gràcies més efusives a la Sra. Doris, la "cap" i ànima del Hostel Costanera. La seva simpatia ens captivà, la seva atenció i atencions ens van meravellar, i vull deixar per escrit d'això constància. Fins avui, després de més de seixanta dies viatjant, ha estat el millor lloc pel que hem passat. Aquest allotjament de Dalcahue, petit Hostel, mereix per a mi una puntuació de 10+++, i ho hem triat entre nosaltres 3, Jose, Norberto i jo, després de més de dos mesos d'anar de hostel en hostel, viatjant per Sud-amèrica, com el millor fins ara. Els seus excel·lents i exquisits esmorzars que ens ha servit la "cap" no es poden comparar amb cap altre fins a la data. Estic segur que de seguir en aquesta línia, la Sra. Doris i les seves dues filles que també regenten el negoci, donaran que parlar en restauració. Tenen l'èxit assegurat, endavant amb aquest negoci que està "empezando" ¡¡¡

Cascada de Tocoihue

I seguint  els consells  de    l'amfitriona Doris, ens  hem   anat a   veure un salt d'aigua, les Cascades  de Tocoihue, ens anaven  ja de    camí cap  al    nord per arribar  a embarcar i tornar a terra ferma.

Església de Quemchi

  

De les cascades de Tocoihue, ens vam anar a recórrer un altre poble interessant, es diu Quemchi, i continuem veient esglésies de fusta, aquest cop ens va sortir al pas l'església Parròquia Patrocini Sant Josep de Quemchi, que encara que no forma part de les designades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, també és interessant poder-la visitar. És com totes les altres construïda en fusta i la seva característica, igual que les altres, són els seus colors vistosos i arriscats per a una església.

Passarel·la sobre el mar para anar a l'illa...

A tocar de Quemchi trobem l'illa de Aucar o Illa de les Ànimes Navegants. A ella s'arriba travessant el mar a peu. No vam fer com Noé, no ... Per poder travessar el mar, les gents d'aquest poble van construir una passarel·la rectilínia que et porta directe a ella, i molt interessant, aquesta vegada no ens va tocar pagar per poder anar de visita a un lloc.

A l'Illa de les Ànimes Navegants, que deu el seu nom a l'escriptor Quemchino, Francisco Coloane (1912-2002), perquè així el la denominar. És un lloc on la natura i l'espiritualitat s'uneixen, ja que tots els anys el 23 i 24 de setembre se celebra la festa religiosa en commemoració a la Verge de la Mercè, patrona d'aquesta comunitat. Aquesta imatge la van portar els espanyols al segle XIX. També és tradicional la Festa en Honor a Jesús Natzarè, el tercer diumenge de novembre. Les dues celebracions religioses són acompanyades per una processó, al so de cercaviles, al voltant de la capella, conservant la tradició i costums de Chiloé.

Capella de la Verge de las Mercè...

A l'illa de Aucar, o de les Ànimes Navegants, hi ha a part de la Capella, també un Parc Botànic amb espècies autòctones de la Chiloé, així com un cementiri, on em va cridar molt l'atenció, que gran part dels allí enterrats, les seves lapides resaven amb el cognom Bahamondes. Serien familiars de Franscisco Franco Bahamondes que van emigrar a fer fortuna? Qui ho sap?

A l'illa en qüestió, li vam donar la volta sencera, i vam interpretar el bosc, ja que era un bosc interpretatiu, i d'allí ens en vam anar ja directes a embarcar cap a Puerto Montt.

Avui era el dia que a les 22:00 hores de la nit el nostre company de viatge Jose ens abandonava, ja que ell volia fer el viatge més ràpid que nosaltres i tornar a Espanya abans, amb la qual cosa, prenia un autobús llit durant tota la nit,  dormiria desplaçant-se cap a la casa d'un amic seu a Santiago de Xile, per anar després a Sant Pere d'Atacama, visitar el Salar d'Uyuni, i continuar viatjant per Colòmbia, per així, el proper 18 de febrer tornar-nos a trobar junts els tres a Santiago, per fer de nou el viatge a l'illa de Pasqua, que fa dies tenim reservat. Fins llavors, només sabrem d'ell, via whattsapp.

Els "pololos", així es diuen els promesos aquí...

En Norberto i jo, continuarem tranquil·lament les nostres odissees i aventures, admirant aquest país, les seves cultures i paisatges.

Deixem en  Jose a la Terminal d'autobusos de Puerto Montt, El veiem marxar, i li desitgem el millor. Nosaltres ens en vam anar a sopar i dormir, doncs al dia següent havíem de tornar el cotxe que ens ha permès visitar a fons l'illa de Chiloé, i descansar tranquil·lament, ja que tant en Norberto, com jo, estem una mica refredats i amb grip, ( ... maleït ocellet que em va fer una salutació per l'esquerra) i hem de cuidar-nos.

Continuarà ...

SEGON DIA PER L'ILLA GRAN DE CHILLOÉ...

L'esmorzar que ens va preparar la Sra. Doris...

El dia va començar gris. Vaig mirar per la finestra i estava la cosa crua. Ens havia advertit el dia abans la Sra. Doris, que l'esmorzar de Hostel Costanera era espectacular. Com a mostra veure la foto adjunta, i així durant els tres dies que vam estar allà, a part d'altres atencions que ens van dispensar i que no es van reflectir en la factura. No era car, ja que dormir amb esmorzar ens va sortir a 22,00 € dia, i que pel que es paga aquí per tot, era d'allò més normal, comparant-lo amb el tracte rebut.

Havíem decidit anar a visitar el Parc Nacional Chiloé, que ha diferència d'altres visitats, aquest estava especialitzat en la flora i fauna del lloc. Em vaig disposar a gaudir-lo amb tranquil·litat. Vaig recórrer tots els senders que estaven marcats i habilitats, iniciant el meu recorregut pel més llarg, el sender Tepual, que t'introdueix en un bosc humit i espès d'arbres de llargues branques que s'enreden entre si, i denominat Colgüe de Chiloé, i que en estat salvatge accepta que altres vegetacions comparteixin espai amb ells. Aquests són els arbres que els chilotas utilitzen per fer les tanques al seu territori per separar-se dels veïns.

Mirador del Sud...

I caminant entre passarel·les de fusta, per poder caminar sobre els humerals fangosos, veient estupenda vegetació, vaig arribar al Mirador del Sud, i des d'aquí era on començava l'autèntic sender Tepual, ja que el caminat fins aquí, era pura propaganda.

Immers en el sender, de vegades semblava una selva verge, estava caminant tot sol. Només les meves orelles escoltaven la remor del vent, el soroll de les meves trepitjades i el cant de múltiples ocells, que imagino em vigilaven ells a mi, ja que jo no podia localitzar-los. Aquesta solitud dins d'aquesta selva, era per a mi un relax impagable.

Vaig continuar caminant, i entre tanta natura, vaig seguir gaudint. Quina delícia ..., el sender arribava a la seva fi, havia transcorregut més d'una hora, i vaig optar per continuar en una bifurcació que em portava a un altre sender, aquest era el Lahuen, i que transcorria gran part del temps per sobre d'una passarel·la de fusta, així es conservaven les meves sabates del fang humeral. En el recorregut em vaig trobar amb la zona dels xiprers i del canonets. El final del sender arribà en un mirador que donava punt final al recorregut per seguretat als visitants, ja que estava en condicions impracticables per ser caminat a partir d'allà. Quina pena, coi ..., em va tocar donar mitja volta i tornar a la recerca d'un altre.

El meu segon ocell vist, un Diucon

De tornada, cap el Centre d'interpretació, vaig trobar el meu segon ocell que vaig poder fotografiar, era un Diucon, l'anterior un Chucao, em va fer una salutació a dos metres de distància, va fer-me un refilat cant, i no em va donar temps a aixecar la càmera que s'havia fugat. Em van dir que hauria estat molt afortunat si ho hagués pogut fotografiar, ja que és molt difícil poder-li prendre instantànies a l'ocellet. Al Centre d'interpretació, van agafar-se a la supersticions chilotes, i em van preguntar per quin costat m'havia cantat el Chucao? Si m'havia cantat per la meva dreta, seria afortunat, i si per contra, ho havia fet per l'esquerra, tindria jo problemes. L'ocell en qüestió, em va cantar perla meva esquerra, i dies després tenia la un constipat gripos del quinze ..., ha, ha, ha.

Mirador Playa y Dunas

Em vaig informar del que em faltava per recórrer, i me'n vaig anar cap a la sendera Platja i Dunes.

Vaig continuar contemplant la varietat de la flora, i aquest cop diferent a l'anterior, ja que el sòl era sorrenc a diferència de l'anterior que era humit.

Vaig tenir una baralla amb un escarabat negre gegant, i per sort em vaig poder alliberar d'ell.

El meu amic l'escarabat bum bum...

Després d'una altra hora llarga, i amb aquesta s'havien complert més de tres hores de passejades per la natura, vaig decidir anar a visitar el Museu del Fogón, on s'exposen estris de la forma de vida de la gent nativa chilota que en la seva època feien servir. Tenien exposats des d'una màquina per rentar or, a una serra per tallar llenya, les típics arades tirats per bous, els bongos d'arrossegament, una mena de canoa per transportar persones per la neu o fang, el Changuay un giny per transportar materials diversos per els terrenys enfangats, tirat per bous.

Eren al final, les 15:00 hores, i ens havien avisat que des d'aquesta hora fins a les 18:00 hores anava a ploure, i no es van equivocar. Va ploure, carai si va ploure, "a galledes", i això ens va impedir poder anar a visitar el Moll de les Ànimes, un lloc inhòspit i estrany al Pacífic. La visita va quedar ajornada sine die ...

Església de Chonchi

De tornada a casa, vam aprofitar per visitar en el camí, algunes de les Esglésies Patrimoni de la Humanitat. Primer vam passar pel poble de Chonchi.

L'Església de La nostra Senyora del Rosari, també coneguda com Església de Sant Carles Borromeo, és un temple catòlic, i se situa en la part superior del poble, a la plaça principal del poble. La missió "Sant Carles de Chonchi" va ser creada pels missioners jesuïtes en 1764 per evangelitzar als indígenes paios que habitaven la costa de Chonchi i la proximitat de l'actual Quellón.

Els Palafitos de Castro...

De Chonchi, em vaig dirigir cap a Castro, capital de la Illa Gran de Chiloé, per veure una altra de les increïbles coses que amaga aquesta illa, els famosos Palafitos. Com vaig explicar en un altre capítol, els Palafitos són construccions que s'alcen sobre el mar, sustentades per troncs en forma de columnes a la part inferior, i que es submergeixen en l'aigua, quan aquesta arriba a la marea alta.

Església de Castro

Com que estàvem a Castro, no podíem deixar passar de visitar la més espectacular de les Esglésies Patrimoni de la Humanitat. Cap a la Plaça d'Armes del poble que em vaig dirigir, i allà, impressionants i esvelts s'alçaven els dos campanars de l'església. Aquestes esglésies són una meravella, ja que estan totalment construïdes de fusta, en ella no hi ha una sola pedra, i tot és fusta, fusta d'arbre....


L'Església de Castro està dedicada a Sant Francesc. El temple actual va ser construït en el mateix lloc en què van ser erigides altres dues esglésies, destruïdes per incendis en 1857 i 1902. La seva construcció es va realitzar entre els anys 1902 i 1912. El 8 d'agost de 1911 la església es va ensorrar i va haver de tornar a reconstruir-la.

Interior de Sant Francesc de Castro

Finalment es va completar a finals 1912. Posseeix una superfície de 1404 metres quadrats, un ample de 25 metres, una longitud de 52 metres, una alçada de 16 metres al cel de la volta central, que a més compta amb una cúpula sobre el presbiteri de 32 metres i l'altura de les seves torres és de 42 metres. És coneguda de forma errònia com la Catedral, que en realitat es troba a la població d'Ancud. Estar dins d'aquesta església, és increïble, i et quedes meravellat del que han construït utilitzant únicament la fusta. Et deixa sense paraules ..., és d'una bellesa única.

I corrent, amb la boca oberta, ens vam anar cap al nostre poble, volíem arribar a temps per poder veure l'interior de l'església de Dalcahue, que el dia anterior estava tancada amb pany i clau, i ens havien dit que últimament s'havia inaugurat la il·luminació interior i que era una meravella poder-la visitar.

Interior il·lumina't de l'Església de Dalcahue

La seva construcció data de finals de segle XIX i es va aixecar en l'enclavament que anteriorment ocupava una capella de missioners jesuïtes.

L'església de Dalcahue, té 38,40 metres de llarg i 17,10 metres d'ample, l'alçada de la seva nau central és 9,23 metres aproximadament, mentre que les seves naus laterals tenen una alçada de 5,90 metres. L'altura de la torre de l'església de la Mare de Déu dels Dolors és de 26,50 metres. El seu pòrtic té nou arcs, que són només decoratius, doncs el veritable sosteniment de l'estructura són els pals en uns llindas.

La seva construcció data de la segona meitat del segle XIX i en una foto d'en Jerman Wiederhold de 1893, es veu que tenia un sostre a quatre aigües. L'any 2013 es van començar treballs de restauració que van culminar el setembre del 2015 amb la inauguració de la seva il·luminació interior.

I aquí es va acabar el nostre segon dia complet a la Illa Gran de Chiloé, ens va donar per a molt i esplèndidament bonic. Com sempre al final de la jornada,  descansar i sopar per preparar-nos per a l'endemà que serà l'últim que dedicarem a l'illa de Chiloe.



Continuarà ...

L'ILLA GRAN DE DE CHILOÉ...

Rutes de las Isles de Chiloé

Era 20 de gener, i es complien aquest dia els dos mesos des que vaig arribar a Buenos Aires, per desplaçar-me posteriorment amb Norberto a les Cataractes d'Iguazú.

El dia anterior vam aprendre diverses coses, una d'elles és que les carreteres a Xile, es paguen com si d'una autopista de peatge fora a Espanya; i no tots els peatges són iguals ja que d'anada paguem 600 PCL, o 0,80 € hi ha la tornada ens van cobrar 700 PCL, o 0,93 €, que aquestes carreteres que són com una autovia, pro en elles hi han parades de bus que la gent fa servir per pujar i baixar en elles, i que per aquestes mateixes autovies, per la vorera circulen amb bicicleta; que l'autovia a diferència de com són a Europa, que estan pràcticament tancades  perquè en ella no penetrin animals, o persones, aquí això no és així, i et pots trobar enmig, qualsevol cosa, des d'un gos a un venedor d'olles i paelles al peatge, i amb tota seguretat, gent que venen empanades, aigua fresqueta, etc., etc., total que aquí es viu d'una altra manera, i això ens demostrava que quan vam estar per la Patagònia, al sud de Xile, estàvem a la glòria. A les ciutats, això ja canvia radicalment.

Castell de  Sant Miquel de Ahuy

Amb el nostre cotxe de lloguer, vam sortir ràpid cap a Port Pargua, previ peatge d'autopista lògicament, per creuar a la Illa Gran de Chiloé, allà segur que de nou recuperàvem la calma  i tranquil·litat del bosc i la natura. Entrem a la barcassa els penúltims, i desembarcar a Puerto Chacao, on albirem de nou llops marins descansant tranquil·lament sobre les boies flotants del port. Un cop a la carretera, s'havien acabat les autovies de peatge, ens dirigim cap a Ancud, i d'allí vam fer ruta cap al Castell de Sant Miquel de Ahuy. Aquest Castell, va ser l'últim reducte espanyol abans de ser expulsats de Xile l'any 1826, la causa no va ser altra que la independència de Xile. Va ser construït en fusta de luma en l'any 1777 per l'enginyer militar Manuel de Zorilla i Cano, sota les ordres del llavors governador Jose Antonio Carretón, va ser re-fortificat en pedra Cancagua en 1818 a sol·licitud del nou governador Antonio de Quintanilla. Albergà fins a 250 homes i va tenir una participació rellevant en la resistència realista sent aquest l'últim bastió a caure a Amèrica del Sud. El van declarar Monument Nacional en 1991.

Vistes des del Castell de Sant Miquel 

Des d'aquest lloc estratègicament col·locats, dominaven unes bones vista, aquells conqueridors.

Avui des d'aquí es veu un panorama al Pacífic amb les platges adjacents que fan que sigui un apartat perfecta per anar a descansar i banyar-se al mar.

Un dels canons del pati d'armes

Vam recórrer tot el que quedava d'aquest Castell, encara que poc hi havia en peu, només el polvorí, doncs d'edificació no n'hi havia cap, i només la plaça d'armes amb una col·lecció de canons de l'època, i les fosses que estaven encara en peu.

S'acostava l'hora de dinar, i avui tocava celebrar els dos mesos d'aventura, i els tres viatgers vam decidir anar a dinar, i menjar típic Chilota. Busquem un restaurant on poguéssim degustar el Curanto al Hoyo.

El Curanto al Hoyo es presenta així

Trobem en el camí, el poble de Quetalmahue, i al restaurant del mateix nom, vam degustar aquest famós plat que consta de: Musclos, Cloïsses gegants, Porc fumat, 1 Cuixa de Pollastre, un Salsitxa, i dos productes autòctons, el Milcao i el Chapalele ..., un sembla com si fos pasta, i l'altre és una massa de farina i té gust a pa. Tot això ve servit en un únic recipient, i es cuina enterrat a terra amb foc al forat, i cobert amb fulles i canyes.

Una especialitat una mica indígena, no? l'acompanyem amb unes cerveses artesanals que aquí a Xile estan de moda, i mentre menjàvem, ens anaven acompanyant l'àpat amb música en directe.

Recol·lectora d'algues

Després de tan opípar menjar, vam continuar viatge cap a una altra interessant part de l'illa, on ens havien dit que allà podríem albirar pingüins de nou. El lloc es deia Punihuil, però les pingüineres eren un reclam turístic de diumenge, havíem de embarcar i navegar a unes illes properes, però nosaltres vam optar per passejar per la platja, i acostar-nos fins a unes roques que es veien al fons. Aquí es podia circular amb el cotxe per la fina sorra compacta de la platja, i amb el cotxe aparcat vora l'aigua de la mar, cap allà ens dirigim.

En arribar vam veure unes muntanyes d'algues negres molt ben ordenades, i de seguida va sortir de darrere de les roques una senyora amb un sac a l'esquena amb més algues. Vam conversar amb ella, i ens va explicar que aquest és el seu modus de vida. Que les recull i les ven a pes, i que tenen múltiples usos per a productes de cosmètica i cura del cos. Que les ha de deixar assecar al sol, i que un cop seques pesen molt poc, les empaqueta una mica mullades perquè donin a la bàscula més pes i pugui guanyar alguna cosa més, ens va explicar ... las mojo con agua de mar, i así obtengo un poco más de dinerito..., "picaresca n'hi ha a tot arreu", ella no s'amaga i ens ho va explicar alegrement.

Mirador de Dalcahue

En les rodalies on hi havia les senyora recol·lectora d'algues, vam poder veure pingüins sense necessitat d'embarcar i pagar per veure'ls, hi eren, a la vista, només calia desplaçar-se caminant. La tarda anava avançant, i no teníem encara decidit on anar a dormir.

Prenem direcció a Castro, capital administrativa de la Illa Gran de Chiloé, però vam descobrir un poble anomenat Dalcahue que tenia molt bona pinta. Vam trobar un Mirador i ens encantà el lloc, amb el que busquem allotjament aquí.

El nostre allotjament a Dalcahue

Des del Mirador, vam descobrir els primers Palafitos, que són les construccions sobre el mar, que estan sustentades per troncs a sota.

Trobem on dormir, a La Costanera Hostel ens allotgem. I vam tenir una sort immensa, ja que ens va atendre la seva propietària, la Sra. Doris en persona, i ens va explicar la història del vell casalot on estava instal·lat el seu Hostel. El casalot tenia 125 anys d'antiguitat, i va ser la mansió del fundador del poble, un tal Navarro, de cognom i espanyol d'origen. La casa conserva tot el seu encant interior, i està decorada i ambientada amb els mobles de l'època. Una bellesa.

La posta del sol el dia d'eclipsi

Ens instal·lem, i vam sortir a conèixer el poble, i contemplem una nova posta de sol inoblidable. A més aquest dia hi havia eclipsi de lluna.

També vam poder contemplar com la marea anava pujant de mica en mica, i les barques que es trobaven varades  a terra, començaven a surar sobre l'aigua que anava creixent en alçada.

Església de Dalcahue

En el nostre passeig, també vam descobrir una primera Església que forma part de les Esglésies que han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Són totes esglésies construïdes en fusta a partir del segle XVII i que en un inici van ser construïdes pels evangelitzadors espanyols i reconstruïdes o recuperades al segle IXX, i les seves característiques artístic-arquitectòniques són úniques.

Com cada dia, ens va arribar l'hora de sopar i descansar, ja que l'endemà volíem continuar coneixent Chiloé.

Continuarà...

NAVEGANT PEL PACIFIC CAP A PUERTO MONTT...

El Volcán Corcovado des de  Chaiten

Ens acomiadem de Chaiten, i vam descobrir que el Volcà Corcovado estava a tocar. El dia anterior vam estar passejant per la costanera, pel poble, vam veure tot el que es podia veure, el Volcà Chaiten amb els seus fumaroles, però el Volcà Corcovado, repassant les fotos del dia anterior, estava totalment cobert de núvols i no era possible veure'l. Al dirigir-nos cap a la seu Naviliera Austral per presentar-nos a l'embarcament, el vam descobrir. Era impactant, hi era, i era espectacular.

A la seu de Naviliera Austral, ens vam presentar mitja hora abans de l'embarcament, ja que des d'allà ens recollien amb autobús i ens portaven directament a peu de vaixell. Puntualment el vaixell va sortir i vam poder contemplar la costa de Chaiten des del mar, i el Volcà Corcovado es veia a la llunyania i ens va acompanyar durant més de la meitat del trajecte.

A l'esquerra el Volcà Michinmahuida, i a la dreta el Chalten

El viatge per mar, era molt agradable, vam estar navegant sempre veient en el nostre lateral dret en el sentit de la navegació,  la Serralada dels Andes,hi ha la part esquerra les illes del arxipèlag que hi ha al sud de la Illa Gran de Chiloé.

El vaixell va fer una escala al Port de Caleta Ayacara, allà van baixar passatgers i en van pujar altres.

Els paisatges vistos des del mar, eren impressionants. La tranquil·litat de la travessia ens permetia fins i tot poder fer la migdiada a les còmodes butaques que el vaixell portava. Durant la travessa contemplem al pas, els volcans Chalten, el Michinmahuida, el Calbuco, el Osorno, el Yate, l'Apagado i després de cinc hores navegant, encara es contemplava el majestuós Corcovado.

Puerto Montt des del mar, tot arribant-hi..

Quan faltaven deu minuts per a les vuit hores del vespre, estàvem per entrar al canal que hi ha entre Puerto Montt i la petita Illa de Maillen, on es troba el port industrial i de passatgers de la ciutat. Aquesta zona és coneguda com Ángel Moo, i allà hi ha gran quantitat de restaurants típics i la Fira d'artesania i el Mercat de la ciutat. Vaig veure que alguna cosa havia canviat, ja no estava veient un poble com fins ara, i ja em vaig adonar que estava arribant de nou a la civilització urbanita. Era una ciutat en tota regla. Hi havia autobusos de línia normals, que en diuen col·lectius, són com els coneixem nosaltres aquí. Els taxis-busos, això no és conegut a Europa, i són taxis que fan el recorregut sempre fix d'un lloc a un altre, i que porten un rètol al sostre que indica el seu recorregut, i les persones els poden aturar alçant la mà sempre que hi hagi una plaça lliure dins el cotxe, i tenen un preu fix per recorregut. I taxis normals que funcionen amb taxímetre, o pactant el preu del recorregut abans si saps el que es pot pagar per endavant, sinó ho saps, millor demanar el taxímetre.

La hamburgueseria sense alcohol... 

Desembarquem al port, i ens van posar un autocar per traslladar-nos a la terminal de passatgers, lloc on havíem de recollir l'equipatge. Sortim a la ciutat amb tot el nostre equipatge, i no vam tenir més remei que agafar un taxi fins al Hostel que teníem contractat per als dos pròxims dies.

Ens instal·lem i ens vam anar a fer una volta per la ciutat, buscant un restaurant per poder sopar tranquil·lament. Trobem una hamburgueseria, i sorpresa, demanem cervesa i ens van dir que ells no estaven autoritzats a vendre alcohol. Una novetat que acabem de descobrir, i que ens van explicar que si estan a menys de 50 metres d'una escola, no se'ls concedeix la llicència per a la venda d'alcohol. Es veu que Xile és diferent ...

Puerto Varas, recorda un poble alemany...

L'endemà, vam sortir a la caça d'un cotxe de lloguer, ja que volíem aprofitar els quatre pròxims dies per fer visites al voltant de Port Montt i desplaçar-nos a visitar l'Illa Gran de Chiloé. Vam trobar un cotxe a preu raonable i ràpidament aquest mateix dia ens vam desplaçar a fer la volta completa al llac Llanquihue, de manera que vam sortir direcció a Puerto Varas.

Puerto Varas és un poble turístic a la vora del llac, només entrar ens vam donar de cara amb el Mirador, i des d'aquest es podia contemplar el Volcà Osorno. Recorda un poble alemany, ja que antany aquest poble va ser colonitzat en l'any 1842 per alemanys que es van instal·lar en aquesta zona, i porta l'empremta alemanya.

Els Salts del riu Petrohue...

Des de Puerto Varas, i seguint la carretera 225-H, ens vam dirigir a visitar els Salts del Riu Petrohue, que són dins el Parc Natural Vicente Perez Rosales. És una zona volcànica que s'ha format i per on discorre el riu, creant capritxosos salts d'aigua, que es poden recórrer a través de ponts o passarel·les, i a través de senders. Fem servir unes tres hores a visitar-lo, i en sortir del Parc, ens dirigim a conèixer el poble de Petrohue que es troba situat al costat del Llac de Todos los Santos. La zona és volcànica, i que està totalment penjada de cendra volcànica a causa de l'última erupció en 2015 del Volcà Calbuco, que llançà 200 milions de tones de cendra i pedres, i allí és ben palpable. El poble, no existeix, ja que només vam trobar un Hotel Lunge d'alt standig, i un museu de la zona. La cendra és present i cobreix gran part del paisatge i del territori, és increïble les muntanyes que hi ha de cendra als costats de la carretera i del llac ...

A la estació d'esquí del Volcán Osorno

Des d'allí, ens vam dirigir a pujar a l'estació d'esquí que hi ha a la falda del Volcà Osorno, per així poder-lo contemplar de prop. Arribem massa tard, faltaven deu minuts per a les sis de la tarda, i els telecadires que et pujaven al capdamunt de l'estació els tancaven a aquesta hora. Les vistes des d'allà dalt eren espectaculars, el volcà a tocar amb les mans, i als nostres peus la immensitat d'aigua del Llac Llanquihue. Un cop acabat el petit "passeig", continuem per baixar de nou a la carretera circular per anar a dinar / sopar / berenar a Puerto Octay, un altre poble d'ascendència alemanya, doncs aquí encara avui es conserven cases originals construïdes pels colons alemanys al 1845. Una d'aquestes cases la vam poder visitar pel seu interior, era el nostre restaurant. Ens vam menjar una cassola de marisc, i unes empanades casolanes acompanyades de cervesa artesana que no se la salta qualsevol. Amb la panxa plena ens va tocar acabar la volta.

El Volcà Osorno i la posta del sol

I arribem a Frutillar, un altre poble turístic, que té un port esportiu per barques a vela i cases totalment diferents a les que es veuen per aquí. Des del Parc Públic que estava davant del llac, vaig tenir la sort de poder veure la posta de sol, assegut en un banc i poder prendre la imatge del Volcà Osorno de color taronja.

I ja ens vam dirigir de nou fins el nostre Hostel a Puerto Montt, per arreglar els equipatges, descansar i preparar la sortida al dia següent cap a la Illa Gran de Chiloé. Us ho explicaré en una altra crònica del meu viatge properament ...

Continuarà ...

CHAITEN, LA REGIÓ DELS LLACS I ELS VOLCANS...

A les 06:00 hores esperant el bus per anar a Chaiten

Finalment el dia 16 de gener, puntuals a la cita, 06:00 hores, encara fosc i sense sortir el sol, com un clau de nou a la parada de l'autobús per anar-nos cap al Chaiten.

Aquesta vegada, si va arribar al bus, i ens muntem en ell, teníem un recorregut de més de quatre hores per la Carretera Austral nord, i esperàvem arribar a destí cap a les onze del matí. No havíem reservat allotjament, ja que depenent de l'hora podíem enllaçar amb un altre autobús que ens portaria a Port Montt, final del que es considera la Patagònia Xilena.

Brutal arbre creuat al mig de la carretera

El dia va aixecant-se, va sortir el sol, es va ennuvola i va ploure i les vistes de la bellesa del paisatge no deixaven de passar a través de la finestreta del bus, sigui quin sigui l'estat del temps.

Tot d'una, el bus efectua una parada en sec a la carretera i el xofer amb alguns passatgers baixen del mateix, jo no entenia que estava passant, era allò una parada facultativa ?, noooo, era un immens arbre que estava creuat a la meitat de la carretera, i que algú anteriorment havia tallat amb una serra mecànica, però no prou ample perquè passés un camió o un bus. El xofer va demanar ajuda als homes que estaven al bus perquè li donessin un cop de mà a apartar una mica aquell obstacle que impedia el nostre pas. Entre diversos vam fer l'espai just perquè pogués passar el bus, i vam haver de ajudar a efectuar la maniobra al xofer, ja que s'havia deixat l'espai molt just per al nostre autobús. El camió que venia darrere, vaig pensar jo, que no passava, però vist el vist, ja s'arreglaria, aquí cadascú s'apanya. Li vaig preguntar al xofer si allò era habitual en aquest trajecte, i la seva resposta va ser: ... "són coses de la natura ...", i de nou continuem ruta.

La traça del al·luvió que arrasà Villa Santa Lucía.

A l'estona, una altra vegada la carretera deixava de ser asfaltada, i de nou anem sobre el fastidios "ripio", i perquè? vaig mirar per la finestreta del bus, i ens trobàvem creuant Vila Santa Llúcia, un poble que va desaparèixer del mapa el 16 de desembre de 2017, emportant-se també la Carretera Austral a causa del brutal al·luvió que va organitzar el desglaç d'una part de la glacera. La principal causa d'aquesta allau va ser la gran quantitat de pluja que va caure entre els dies 15 i 16 de desembre, més de 125 litres per metre quadrat en només 24 hores.

La marca del desastre a dia d'avui esta present...

Això va fer que una part de la Glacera Michimahuida es desprengués i arrasés al seu pas tot el que va trobar al seu camí. El desplaçament va ser d'est a oest. En aquest desastre natural, van morir 30 persones, que es trobaven a casa a les 08:30 hores del matí, i que a dia d'avui, encara hi ha un desaparegut que no s'ha trobat. Es desconeix la quantitat de turistes que van poder morir en aquest desastre, ja que ells no estan registrats, però segons em van dir gent d'allà, era molt normal que nois que recorren la Patagònia amb bicicleta, fessin servir el càmping i els allotjaments d'aquest poble com punt de parada i descans de la seva ruta. Ja havia passat més d'un any, i es veien clarament les marques del desastre, encara que el poble no existia, ja s'estava de nou treballant en una altra part per poder reconstruir-lo de nou, i per això, la Carretera Austral estava provisionalment en ripio.

Flamant pont penjant sobre el Llac Yelcho

I deixem enrere Vila Saint Lucia, o el que quedava d'ella, i continuant per la carretera de nou asfaltada, arribem al Llac Yelcho, que el creuem pel seu  flamant nou pont penjant que es va construir conjuntament amb la Carretera Austral.

El paisatge amb sol per moments era realment excepcional, jo estava atònit de veure tanta i tanta bellesa junta.

El Chalten va quedar summergit en cendres, aquí la mostra

I finalment després de més de quatre hores llargues, per recórrer els 180 km de distància que hi ha entre Puyuhuapi i el Chalten, arribem a Chalten Sud. Aquí ens esperava una altra sorpresa. Perquè el Chalten Sud?, que significava? Doncs ens vam informar del perquè? El poble s'havia dividit en dos, i és que l'1 de maig del 2008,  ara es van complir 10 anys, el Volcà Chaiten va entrar en erupció, i el poble va quedar sota tones de cendra, però aquí a diferència amb Vila Santa Llúcia, es que no hi van haver desgràcies personals, només materials ja que el poble va ser evacuat a temps i en la seva totalitat. La gran quantitat de cendra, va taponar el Rio Blanco, hi al seu temps el volcà descongela gran part de les neus perpètues i glaceres que l'envolten en el seu cràter, el que va fer que el Rio Blanco, canviés la seva llera i fora de nou a escapar-se per el que havia estat la seva llera natural anterior, emportant-se amb la riuada el poble i dividint-lo en dos, tal com es troba en l'actualitat. El poble s'ha recuperat de nou, però manté una zona monumental museu de com va quedar per aquells temps.

El meu informador del desastre.

Com vam arribar passades les onze del matí, ens vam haver de buscar la vida i trobar allotjament, i el vam trobar, hi ha bon preu i amb esmorzar inclòs de qualitat. El fet de no haver de marxar tot seguit ens va permetre conèixer a fons el poble i vam poder visitar el museu del desastre, la presó, que en l'actualitat aquesta està abandonada i buida lògicament, la costanera o platja, el nou llit del riu i els seus voltants, parlar amb gent del poble i escoltar-los explicar les vivències d'aquells dies, etc., etc. Per al dia següent vam comprar bitllet per desplaçar-nos, cap a Puerto Montt, però en lloc d'anar en bus, doncs trigava 13 hores a arribar, vam optar per anar en vaixell. Ens va costar més barat i el recorregut marítim ens seria més agradable, i només trigaria 9 hores, 3 menys que el bus.

El Volcà Chalten amb les seves fumarolas...

Al Chaiten, vam poder veure amb els nostres propis ulls, el primer volcà que expel·lia fumaroles, el Volcà Chaiten continua actiu a hores d'ara, i prop d'ell, es troba l'impressionant Volcà Corcovado.

Així mateix al passejar per la costanera i la platja, contemplem la gran quantitat de troncs secs que estan deixats allà, i que perduren des del dia de la riuada. Ens vam poder adonar aquí també de la magnitud del desastre que va passar, tot i que ha dir veritat, els vilatans t'ho expliquen com una cosa normal, i sembla ser que estan acostumats a viure amb aquest perill, doncs t'ho expliquen amb una normalitat sorprenent i et donen tot tipus de detalls. En aquesta zona, hi ha infinitat de volcans, no en va Xile hi han més de 2.900 volcans, dels quals 80, segons experts, registren activitat. A més, el territori nacional posseeix el 15% de tots els volcans actius del món. Entre tots destaca el Volcà Villarica, que visitarem més endavant, amb 64 ​​erupcions al llarg de la seva "activa" història.

Acabem el dia amb un bon sopar al nostre Hostal El Quixot, departint amablement amb el seu propietari i filla, tot preparant-nos per la travessia marítima del proper dia, però això us ho explicaré en un altre capítol. A Puerto Montt s'acaba la Patagònia, i començarà una altra interessant part del viatge.

Continuarà ...