TRADUCTOR ALTRES IDIOMES.

sábado, 26 de enero de 2019

L'ILLA GRAN DE DE CHILOÉ...

Rutes de las Isles de Chiloé
Era 20 de gener, i es complien aquest dia els dos mesos des que vaig arribar a Buenos Aires, per desplaçar-me posteriorment amb Norberto a les Cataractes d'Iguazú.

El dia anterior vam aprendre diverses coses, una d'elles és que les carreteres a Xile, es paguen com si d'una autopista de peatge fora a Espanya; i no tots els peatges són iguals ja que d'anada paguem 600 PCL, o 0,80 € hi ha la tornada ens van cobrar 700 PCL, o 0,93 €, que aquestes carreteres que són com una autovia, pro en elles hi han parades de bus que la gent fa servir per pujar i baixar en elles, i que per aquestes mateixes autovies, per la vorera circulen amb bicicleta; que l'autovia a diferència de com són a Europa, que estan pràcticament tancades  perquè en ella no penetrin animals, o persones, aquí això no és així, i et pots trobar enmig, qualsevol cosa, des d'un gos a un venedor d'olles i paelles al peatge, i amb tota seguretat, gent que venen empanades, aigua fresqueta, etc., etc., total que aquí es viu d'una altra manera, i això ens demostrava que quan vam estar per la Patagònia, al sud de Xile, estàvem a la glòria. A les ciutats, això ja canvia radicalment.


Castell de  Sant Miquel de Ahuy
Amb el nostre cotxe de lloguer, vam sortir ràpid cap a Port Pargua, previ peatge d'autopista lògicament, per creuar a la Illa Gran de Chiloé, allà segur que de nou recuperàvem la calma  i tranquil·litat del bosc i la natura. Entrem a la barcassa els penúltims, i desembarcar a Puerto Chacao, on albirem de nou llops marins descansant tranquil·lament sobre les boies flotants del port. Un cop a la carretera, s'havien acabat les autovies de peatge, ens dirigim cap a Ancud, i d'allí vam fer ruta cap al Castell de Sant Miquel de Ahuy. Aquest Castell, va ser l'últim reducte espanyol abans de ser expulsats de Xile l'any 1826, la causa no va ser altra que la independència de Xile. Va ser construït en fusta de luma en l'any 1777 per l'enginyer militar Manuel de Zorilla i Cano, sota les ordres del llavors governador Jose Antonio Carretón, va ser re-fortificat en pedra Cancagua en 1818 a sol·licitud del nou governador Antonio de Quintanilla. Albergà fins a 250 homes i va tenir una participació rellevant en la resistència realista sent aquest l'últim bastió a caure a Amèrica del Sud. El van declarar Monument Nacional en 1991.





Vistes des del Castell de Sant Miquel 
Des d'aquest lloc estratègicament col·locats, dominaven unes bones vista, aquells conqueridors.

Avui des d'aquí es veu un panorama al Pacífic amb les platges adjacents que fan que sigui un apartat perfecta per anar a descansar i banyar-se al mar.


Un dels canons del pati d'armes

Vam recórrer tot el que quedava d'aquest Castell, encara que poc hi havia en peu, només el polvorí, doncs d'edificació no n'hi havia cap, i només la plaça d'armes amb una col·lecció de canons de l'època, i les fosses que estaven encara en peu.

S'acostava l'hora de dinar, i avui tocava celebrar els dos mesos d'aventura, i els tres viatgers vam decidir anar a dinar, i menjar típic Chilota. Busquem un restaurant on poguéssim degustar el Curanto al Hoyo.




El Curanto al Hoyo es presenta així




Trobem en el camí, el poble de Quetalmahue, i al restaurant del mateix nom, vam degustar aquest famós plat que consta de: Musclos, Cloïsses gegants, Porc fumat, 1 Cuixa de Pollastre, un Salsitxa, i dos productes autòctons, el Milcao i el Chapalele ..., un sembla com si fos pasta, i l'altre és una massa de farina i té gust a pa. Tot això ve servit en un únic recipient, i es cuina enterrat a terra amb foc al forat, i cobert amb fulles i canyes.

Una especialitat una mica indígena, no? l'acompanyem amb unes cerveses artesanals que aquí a Xile estan de moda, i mentre menjàvem, ens anaven acompanyant l'àpat amb música en directe.




Recol·lectora d'algues

Després de tan opípar menjar, vam continuar viatge cap a una altra interessant part de l'illa, on ens havien dit que allà podríem albirar pingüins de nou. El lloc es deia Punihuil, però les pingüineres eren un reclam turístic de diumenge, havíem de embarcar i navegar a unes illes properes, però nosaltres vam optar per passejar per la platja, i acostar-nos fins a unes roques que es veien al fons. Aquí es podia circular amb el cotxe per la fina sorra compacta de la platja, i amb el cotxe aparcat vora l'aigua de la mar, cap allà ens dirigim.

En arribar vam veure unes muntanyes d'algues negres molt ben ordenades, i de seguida va sortir de darrere de les roques una senyora amb un sac a l'esquena amb més algues. Vam conversar amb ella, i ens va explicar que aquest és el seu modus de vida. Que les recull i les ven a pes, i que tenen múltiples usos per a productes de cosmètica i cura del cos. Que les ha de deixar assecar al sol, i que un cop seques pesen molt poc, les empaqueta una mica mullades perquè donin a la bàscula més pes i pugui guanyar alguna cosa més, ens va explicar ... las mojo con agua de mar, i así obtengo un poco más de dinerito..., "picaresca n'hi ha a tot arreu", ella no s'amaga i ens ho va explicar alegrement.


Mirador de Dalcahue


En les rodalies on hi havia les senyora recol·lectora d'algues, vam poder veure pingüins sense necessitat d'embarcar i pagar per veure'ls, hi eren, a la vista, només calia desplaçar-se caminant. La tarda anava avançant, i no teníem encara decidit on anar a dormir.

Prenem direcció a Castro, capital administrativa de la Illa Gran de Chiloé, però vam descobrir un poble anomenat Dalcahue que tenia molt bona pinta. Vam trobar un Mirador i ens encantà el lloc, amb el que busquem allotjament aquí.



El nostre allotjament a Dalcahue
Des del Mirador, vam descobrir els primers Palafitos, que són les construccions sobre el mar, que estan sustentades per troncs a sota.

Trobem on dormir, a La Costanera Hostel ens allotgem. I vam tenir una sort immensa, ja que ens va atendre la seva propietària, la Sra. Doris en persona, i ens va explicar la història del vell casalot on estava instal·lat el seu Hostel. El casalot tenia 125 anys d'antiguitat, i va ser la mansió del fundador del poble, un tal Navarro, de cognom i espanyol d'origen. La casa conserva tot el seu encant interior, i està decorada i ambientada amb els mobles de l'època. Una bellesa.


La posta del sol el dia d'eclipsi




Ens instal·lem, i vam sortir a conèixer el poble, i contemplem una nova posta de sol inoblidable. A més aquest dia hi havia eclipsi de lluna.

També vam poder contemplar com la marea anava pujant de mica en mica, i les barques que es trobaven varades  a terra, començaven a surar sobre l'aigua que anava creixent en alçada.





Església de Dalcahue


En el nostre passeig, també vam descobrir una primera Església que forma part de les Esglésies que han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Són totes esglésies construïdes en fusta a partir del segle XVII i que en un inici van ser construïdes pels evangelitzadors espanyols i reconstruïdes o recuperades al segle IXX, i les seves característiques artístic-arquitectòniques són úniques.



Com cada dia, ens va arribar l'hora de sopar i descansar, ja que l'endemà volíem continuar coneixent Chiloé.



Continuarà...

viernes, 25 de enero de 2019

NAVEGANT PEL PACIFIC CAP A PUERTO MONTT...





El Volcán Corcovado des de  Chaiten
Ens acomiadem de Chaiten, i vam descobrir que el Volcà Corcovado estava a tocar. El dia anterior vam estar passejant per la costanera, pel poble, vam veure tot el que es podia veure, el Volcà Chaiten amb els seus fumaroles, però el Volcà Corcovado, repassant les fotos del dia anterior, estava totalment cobert de núvols i no era possible veure'l. Al dirigir-nos cap a la seu Naviliera Austral per presentar-nos a l'embarcament, el vam descobrir. Era impactant, hi era, i era espectacular.

A la seu de Naviliera Austral, ens vam presentar mitja hora abans de l'embarcament, ja que des d'allà ens recollien amb autobús i ens portaven directament a peu de vaixell. Puntualment el vaixell va sortir i vam poder contemplar la costa de Chaiten des del mar, i el Volcà Corcovado es veia a la llunyania i ens va acompanyar durant més de la meitat del trajecte.


A l'esquerra el Volcà Michinmahuida, i a la dreta el Chalten
El viatge per mar, era molt agradable, vam estar navegant sempre veient en el nostre lateral dret en el sentit de la navegació,  la Serralada dels Andes,hi ha la part esquerra les illes del arxipèlag que hi ha al sud de la Illa Gran de Chiloé.

El vaixell va fer una escala al Port de Caleta Ayacara, allà van baixar passatgers i en van pujar altres.

Els paisatges vistos des del mar, eren impressionants. La tranquil·litat de la travessia ens permetia fins i tot poder fer la migdiada a les còmodes butaques que el vaixell portava. Durant la travessa contemplem al pas, els volcans Chalten, el Michinmahuida, el Calbuco, el Osorno, el Yate, l'Apagado i després de cinc hores navegant, encara es contemplava el majestuós Corcovado.


Puerto Montt des del mar, tot arribant-hi..
Quan faltaven deu minuts per a les vuit hores del vespre, estàvem per entrar al canal que hi ha entre Puerto Montt i la petita Illa de Maillen, on es troba el port industrial i de passatgers de la ciutat. Aquesta zona és coneguda com Ángel Moo, i allà hi ha gran quantitat de restaurants típics i la Fira d'artesania i el Mercat de la ciutat. Vaig veure que alguna cosa havia canviat, ja no estava veient un poble com fins ara, i ja em vaig adonar que estava arribant de nou a la civilització urbanita. Era una ciutat en tota regla. Hi havia autobusos de línia normals, que en diuen col·lectius, són com els coneixem nosaltres aquí. Els taxis-busos, això no és conegut a Europa, i són taxis que fan el recorregut sempre fix d'un lloc a un altre, i que porten un rètol al sostre que indica el seu recorregut, i les persones els poden aturar alçant la mà sempre que hi hagi una plaça lliure dins el cotxe, i tenen un preu fix per recorregut. I taxis normals que funcionen amb taxímetre, o pactant el preu del recorregut abans si saps el que es pot pagar per endavant, sinó ho saps, millor demanar el taxímetre.


La hamburgueseria sense alcohol... 
Desembarquem al port, i ens van posar un autocar per traslladar-nos a la terminal de passatgers, lloc on havíem de recollir l'equipatge. Sortim a la ciutat amb tot el nostre equipatge, i no vam tenir més remei que agafar un taxi fins al Hostel que teníem contractat per als dos pròxims dies.

Ens instal·lem i ens vam anar a fer una volta per la ciutat, buscant un restaurant per poder sopar tranquil·lament. Trobem una hamburgueseria, i sorpresa, demanem cervesa i ens van dir que ells no estaven autoritzats a vendre alcohol. Una novetat que acabem de descobrir, i que ens van explicar que si estan a menys de 50 metres d'una escola, no se'ls concedeix la llicència per a la venda d'alcohol. Es veu que Xile és diferent ...



Puerto Varas, recorda un poble alemany...


L'endemà, vam sortir a la caça d'un cotxe de lloguer, ja que volíem aprofitar els quatre pròxims dies per fer visites al voltant de Port Montt i desplaçar-nos a visitar l'Illa Gran de Chiloé. Vam trobar un cotxe a preu raonable i ràpidament aquest mateix dia ens vam desplaçar a fer la volta completa al llac Llanquihue, de manera que vam sortir direcció a Puerto Varas.


Puerto Varas és un poble turístic a la vora del llac, només entrar ens vam donar de cara amb el Mirador, i des d'aquest es podia contemplar el Volcà Osorno. Recorda un poble alemany, ja que antany aquest poble va ser colonitzat en l'any 1842 per alemanys que es van instal·lar en aquesta zona, i porta l'empremta alemanya.



Els Salts del riu Petrohue...

Des de Puerto Varas, i seguint la carretera 225-H, ens vam dirigir a visitar els Salts del Riu Petrohue, que són dins el Parc Natural Vicente Perez Rosales. És una zona volcànica que s'ha format i per on discorre el riu, creant capritxosos salts d'aigua, que es poden recórrer a través de ponts o passarel·les, i a través de senders. Fem servir unes tres hores a visitar-lo, i en sortir del Parc, ens dirigim a conèixer el poble de Petrohue que es troba situat al costat del Llac de Todos los Santos. La zona és volcànica, i que està totalment penjada de cendra volcànica a causa de l'última erupció en 2015 del Volcà Calbuco, que llançà 200 milions de tones de cendra i pedres, i allí és ben palpable. El poble, no existeix, ja que només vam trobar un Hotel Lunge d'alt standig, i un museu de la zona. La cendra és present i cobreix gran part del paisatge i del territori, és increïble les muntanyes que hi ha de cendra als costats de la carretera i del llac ...

A la estació d'esquí del Volcán Osorno

Des d'allí, ens vam dirigir a pujar a l'estació d'esquí que hi ha a la falda del Volcà Osorno, per així poder-lo contemplar de prop. Arribem massa tard, faltaven deu minuts per a les sis de la tarda, i els telecadires que et pujaven al capdamunt de l'estació els tancaven a aquesta hora. Les vistes des d'allà dalt eren espectaculars, el volcà a tocar amb les mans, i als nostres peus la immensitat d'aigua del Llac Llanquihue. Un cop acabat el petit "passeig", continuem per baixar de nou a la carretera circular per anar a dinar / sopar / berenar a Puerto Octay, un altre poble d'ascendència alemanya, doncs aquí encara avui es conserven cases originals construïdes pels colons alemanys al 1845. Una d'aquestes cases la vam poder visitar pel seu interior, era el nostre restaurant. Ens vam menjar una cassola de marisc, i unes empanades casolanes acompanyades de cervesa artesana que no se la salta qualsevol. Amb la panxa plena ens va tocar acabar la volta.



El Volcà Osorno i la posta del sol

I arribem a Frutillar, un altre poble turístic, que té un port esportiu per barques a vela i cases totalment diferents a les que es veuen per aquí. Des del Parc Públic que estava davant del llac, vaig tenir la sort de poder veure la posta de sol, assegut en un banc i poder prendre la imatge del Volcà Osorno de color taronja.


I ja ens vam dirigir de nou fins el nostre Hostel a Puerto Montt, per arreglar els equipatges, descansar i preparar la sortida al dia següent cap a la Illa Gran de Chiloé. Us ho explicaré en una altra crònica del meu viatge properament ...



Continuarà ...

jueves, 24 de enero de 2019

CHAITEN, LA REGIÓ DELS LLACS I ELS VOLCANS...





A les 06:00 hores esperant el bus per anar a Chaiten




Finalment el dia 16 de gener, puntuals a la cita, 06:00 hores, encara fosc i sense sortir el sol, com un clau de nou a la parada de l'autobús per anar-nos cap al Chaiten.

Aquesta vegada, si va arribar al bus, i ens muntem en ell, teníem un recorregut de més de quatre hores per la Carretera Austral nord, i esperàvem arribar a destí cap a les onze del matí. No havíem reservat allotjament, ja que depenent de l'hora podíem enllaçar amb un altre autobús que ens portaria a Port Montt, final del que es considera la Patagònia Xilena.





Brutal arbre creuat al mig de la carretera
El dia va aixecant-se, va sortir el sol, es va ennuvola i va ploure i les vistes de la bellesa del paisatge no deixaven de passar a través de la finestreta del bus, sigui quin sigui l'estat del temps.

Tot d'una, el bus efectua una parada en sec a la carretera i el xofer amb alguns passatgers baixen del mateix, jo no entenia que estava passant, era allò una parada facultativa ?, noooo, era un immens arbre que estava creuat a la meitat de la carretera, i que algú anteriorment havia tallat amb una serra mecànica, però no prou ample perquè passés un camió o un bus. El xofer va demanar ajuda als homes que estaven al bus perquè li donessin un cop de mà a apartar una mica aquell obstacle que impedia el nostre pas. Entre diversos vam fer l'espai just perquè pogués passar el bus, i vam haver de ajudar a efectuar la maniobra al xofer, ja que s'havia deixat l'espai molt just per al nostre autobús. El camió que venia darrere, vaig pensar jo, que no passava, però vist el vist, ja s'arreglaria, aquí cadascú s'apanya. Li vaig preguntar al xofer si allò era habitual en aquest trajecte, i la seva resposta va ser: ... "són coses de la natura ...", i de nou continuem ruta.


La traça del al·luvió que arrasà Villa Santa Lucía.

A l'estona, una altra vegada la carretera deixava de ser asfaltada, i de nou anem sobre el fastidios "ripio", i perquè? vaig mirar per la finestreta del bus, i ens trobàvem creuant Vila Santa Llúcia, un poble que va desaparèixer del mapa el 16 de desembre de 2017, emportant-se també la Carretera Austral a causa del brutal al·luvió que va organitzar el desglaç d'una part de la glacera. La principal causa d'aquesta allau va ser la gran quantitat de pluja que va caure entre els dies 15 i 16 de desembre, més de 125 litres per metre quadrat en només 24 hores.





La marca del desastre a dia d'avui esta present...
Això va fer que una part de la Glacera Michimahuida es desprengués i arrasés al seu pas tot el que va trobar al seu camí. El desplaçament va ser d'est a oest. En aquest desastre natural, van morir 30 persones, que es trobaven a casa a les 08:30 hores del matí, i que a dia d'avui, encara hi ha un desaparegut que no s'ha trobat. Es desconeix la quantitat de turistes que van poder morir en aquest desastre, ja que ells no estan registrats, però segons em van dir gent d'allà, era molt normal que nois que recorren la Patagònia amb bicicleta, fessin servir el càmping i els allotjaments d'aquest poble com punt de parada i descans de la seva ruta. Ja havia passat més d'un any, i es veien clarament les marques del desastre, encara que el poble no existia, ja s'estava de nou treballant en una altra part per poder reconstruir-lo de nou, i per això, la Carretera Austral estava provisionalment en ripio.



Flamant pont penjant sobre el Llac Yelcho







I deixem enrere Vila Saint Lucia, o el que quedava d'ella, i continuant per la carretera de nou asfaltada, arribem al Llac Yelcho, que el creuem pel seu  flamant nou pont penjant que es va construir conjuntament amb la Carretera Austral.

El paisatge amb sol per moments era realment excepcional, jo estava atònit de veure tanta i tanta bellesa junta.






El Chalten va quedar summergit en cendres, aquí la mostra

I finalment després de més de quatre hores llargues, per recórrer els 180 km de distància que hi ha entre Puyuhuapi i el Chalten, arribem a Chalten Sud. Aquí ens esperava una altra sorpresa. Perquè el Chalten Sud?, que significava? Doncs ens vam informar del perquè? El poble s'havia dividit en dos, i és que l'1 de maig del 2008,  ara es van complir 10 anys, el Volcà Chaiten va entrar en erupció, i el poble va quedar sota tones de cendra, però aquí a diferència amb Vila Santa Llúcia, es que no hi van haver desgràcies personals, només materials ja que el poble va ser evacuat a temps i en la seva totalitat. La gran quantitat de cendra, va taponar el Rio Blanco, hi al seu temps el volcà descongela gran part de les neus perpètues i glaceres que l'envolten en el seu cràter, el que va fer que el Rio Blanco, canviés la seva llera i fora de nou a escapar-se per el que havia estat la seva llera natural anterior, emportant-se amb la riuada el poble i dividint-lo en dos, tal com es troba en l'actualitat. El poble s'ha recuperat de nou, però manté una zona monumental museu de com va quedar per aquells temps.



El meu informador del desastre.

Com vam arribar passades les onze del matí, ens vam haver de buscar la vida i trobar allotjament, i el vam trobar, hi ha bon preu i amb esmorzar inclòs de qualitat. El fet de no haver de marxar tot seguit ens va permetre conèixer a fons el poble i vam poder visitar el museu del desastre, la presó, que en l'actualitat aquesta està abandonada i buida lògicament, la costanera o platja, el nou llit del riu i els seus voltants, parlar amb gent del poble i escoltar-los explicar les vivències d'aquells dies, etc., etc. Per al dia següent vam comprar bitllet per desplaçar-nos, cap a Puerto Montt, però en lloc d'anar en bus, doncs trigava 13 hores a arribar, vam optar per anar en vaixell. Ens va costar més barat i el recorregut marítim ens seria més agradable, i només trigaria 9 hores, 3 menys que el bus.



El Volcà Chalten amb les seves fumarolas...

Al Chaiten, vam poder veure amb els nostres propis ulls, el primer volcà que expel·lia fumaroles, el Volcà Chaiten continua actiu a hores d'ara, i prop d'ell, es troba l'impressionant Volcà Corcovado.

Així mateix al passejar per la costanera i la platja, contemplem la gran quantitat de troncs secs que estan deixats allà, i que perduren des del dia de la riuada. Ens vam poder adonar aquí també de la magnitud del desastre que va passar, tot i que ha dir veritat, els vilatans t'ho expliquen com una cosa normal, i sembla ser que estan acostumats a viure amb aquest perill, doncs t'ho expliquen amb una normalitat sorprenent i et donen tot tipus de detalls. En aquesta zona, hi ha infinitat de volcans, no en va Xile hi han més de 2.900 volcans, dels quals 80, segons experts, registren activitat. A més, el territori nacional posseeix el 15% de tots els volcans actius del món. Entre tots destaca el Volcà Villarica, que visitarem més endavant, amb 64 ​​erupcions al llarg de la seva "activa" història.


Acabem el dia amb un bon sopar al nostre Hostal El Quixot, departint amablement amb el seu propietari i filla, tot preparant-nos per la travessia marítima del proper dia, però això us ho explicaré en un altre capítol. A Puerto Montt s'acaba la Patagònia, i començarà una altra interessant part del viatge.



Continuarà ...


miércoles, 23 de enero de 2019

ELS ATRACTIUS DE PUYUHUAPI...



Parque Natural Queulat i el seu  Ventisquero colgante... 

Com havia escrit al final de la meva última crònica, teníem un dia especialment dur, havíem planejat anar a pujar al Mirador del Ventisquero Colgante al Parc Nacional del Queulat. Sortim molt d'hora des del nostre Hostel Ventisquero, ja que el xofer del micro bus que ens va portar fins a l'entrada del Parc Natural era alhora el propietari d'on ens allotjàvem, el que ens va fer ser dels primers a arribar al Parc Natural.

Paguem la corresponent entrada de rigor, 5000 PCL, o el que és el mateix 6,50 €, i després d'escoltar els consells dels guarda parcs, creuem el pont penjant que ens donava accés per començar la caminada, i vam començar a pujar sense parar contínuament.


La caiguda del gel al buit...
La pujada se les portava, no en va,  ja avisaven de la duresa del traçat a l'inici del mateix, i en alguns casos el complicat del terreny, ja que entre fangars, arbres caiguts, i rierols, la pujada era de nivell alt.

Després de més de tres hores de patiment, arribem al Mirador, i l'espectacle era impressionant. Ens recuperem de l'esforç i ens vam quedar contemplant la Glacera, quan de sobte i sense avisar, ens va sorprendre amb un despreniment, efectuant una espectacular explosió a l'impactar el gel a la part inferior, aixecant una polseguera blanca que ens va deixar a tots sense paraules. No em va donar temps a poder filmar el complet desenvolupament de la caiguda del gel desprès, no estava preparat, però si vaig poder deixar constància del núvol i encara del so de l'explosió a l'impactar amb el terra. Podeu veure els vídeos en l'apartat de vídeos del viatge d'aquest bloc. A l'estona d'estar nosaltres al Mirador, va arribar la nostra amiga del dia anterior, Pamela que també ens havia dit que tenia programat el mateix que nosaltres, però amb un altre tipus de transport al parc, amb el que només coincidim en mirador per poc temps.

El Ventisquero Colgante des del Lago de los Témpanos
A l'estona vam iniciar el descens, anàvem justs de temps, quedava encara anar a veure el Llac dels Témpanos, i des d'allà poder contemplar una altra visió del Ventisquero Colgante, i al seu temps, el naixement del Riu Ventisquero que es forma al peu de la vall pel desguàs del Llac dels Témpanos que rep les aigües de la glacera.



A les 14:30 hores, ens esperava de nou el micro bus per portar-nos de tornada a Puyuhuapi. Molt cansant vaig tornar al Hostel Congesta, hi ha la tarda em vaig dedicar a fer la migdiada i descansar. Entrada la tarda / nit, de nou tornem els tres al nostre bar preferit, i allí vam poder assaborir una especialitat de la casa, el Pisco Sour amb gust de fruites de Calafate. Vam sopar i ja teníem organitzat amb el xofer del micro bus, on aniríem l'endemà. No era un altre lloc que a les Termes Congesta ..., ens les havíem guanyat...¡¡


Termas el Ventisquero
L'endemà i d'acord al pla traçat, ens vam anar a passar el dia de relax, reflexió i tranquil·litat a les Termes, per recuperar les forces que deixarem en el camí al Mirador del Ventisquero Colgante.

Vam gaudir d'un esplèndid dia de sol, i ens vam banyar en les quatre diferents gorgs d'aigua termal, que estaven situades estratègicament perquè comencés un a remullar-se en 31º, després passar a 34º, i una altra a 37º, per acabar cuinant  en aigua a 40º .

Cada vegada que sorties de l'aigua calenta, tenies la possibilitat de banyar-te en les aigües del Fiord Queulat, que tenien una temperatura de 12º. Jo em vaig banyar repetidament al Fiord, crec que m'he banyat més al mar, que en estar freda estava exquisida. Les gorgues eren un suplici, l'aigua estava calenta i costava aguantar-la, i en la de 40º, havia d'estar preparat mentalment per aguantar la temperatura de l'aigua. No es podia estar molta estona dins de l'aigua calenta, recomanaven estar uns 10 minuts màxim perquè no hi hagués risc per a la teva salut.

El bany en el Fiord Queulat a 12º de temperatura 
Vermell com una gamba, ja que el sol picava de valent, tornem a mitja tarda a l'Hostel. En les Termes tenien un petit restaurant amb especialitats de cuina italiana, "només pasta", i allà vam menjar.

El sopar del dia el vam aconseguir al nostre bar preferit, on també vam degustar el Pisco Sour tradicional per poder decidir quin dels dos era el millor. Per unanimitat es va decidir que el millor Pisco Sour era el de fruites de Calafate. L'endemà havíem d'estar a les 10:00 hores a la parada de l'autobús per continuar viatge, però no disposàvem de bitllet, i era dimarts l'únic dia en què passava entre les 10:00 i les 12:00 hores. No hi havia horari fix doncs venia de lluny i a la Carretera Austral hi ha moltes sorpreses e imprevists que no garanteixen horaris fixos.




Esperant el bus que mai va passar...
Però va ser divertit, nosaltres i altres dotze persones esperàvem des de les 10:00 hores l'arribada d'aquest autobús setmanal per dirigir-nos a Chaiten. Van passar les dues hores, i al cap d'altres 45 minuts ens vam decidir per veure que passava. Vam anar a la policia del poble a informar-nos, i sorpresa¡¡, ens van dir que efectivament l'autobús havia passat per la carretera, però que no s'havia aturat al poble, per no se sap quina raó, amb el que allà ens vam quedar tirats i vam tenir de tornar de nou al Hostel i quedar-nos un dia més.

Aquest cop, vam comprar bitllet per al dia següent, amb molta sort, ja que només havien quatre a la venda i nosaltres érem tres. El bus sortia puntualment de Puyuhuapi a les 6 del matí, encara de nit i allà estaríem per continuar el nostre viatge ...




Continuarà ...

lunes, 21 de enero de 2019

DES DE COYHAIQUE, CAP AL NORD, PER LA CARRETERA ASUTRAL Nº 7, NORD...






En Jose i en Norberto en el bus, a punt de marxa...
Ens havíem pres el dia de descans, però a l'anar a comprar bitllets d'autobús per anar-nos cap al nord per la Carretera Austral, ens van dir que podíem sortir aquest mateix dia a les 15:00 hores en direcció a Puyuhuapi, uns 270 km al nord de Coyhaique, i unes quatre hores i mitja de viatge.

El recorregut a aquesta hora per carretera i sense haver d'estar pendent del que condueix, és fantàstic. Els paisatges de la Patagònia xilena, no em cansaré de dir-ho, són realment excepcionals, per a mi superen tot el que jo coneixia d'altres parts. Realment assegut a la meva plaça de l'autobús, no sabia on mirar i que fotografiar. Les fotos que vaig realitzar durant el trajecte, en ser fetes a través del vidre del vehicle, surten amb reflexos i brutícia, però no parava de fotografiar i fotografiar. Teniu a l'arxiu fotogràfic del blog bona mostra d'això.






Sense paraules...
El xofer del bus viatjava amb la seva família, el que va fer que hagués de fer una parada per sorpresa en un lloc anomenat La Confluència, doncs el seu fill tenia necessitat d'utilitzar els banys, i amb aquesta excusa vam poder tots baixar a estirar les cames. En aquest lloc es paren normalment altres autobusos, de manera que a la nostra arribada ja hi havia preparada la venda ambulant. Aquí a Xile, ara que estem més al nord, i no és tan exclusiu com la part de la Patagonia sud, la gent es busca la vida, i et venen a la carretera, o quan et pares amb el cotxe qualsevol cosa. He vist fins i tot, a un senyor venent unes barbacoes solars a peu de carretera. I les empanades, les vens en qualsevol lloc. La gent busca com guanyar-se la vida, ja que a ells també els resulta car el seu país. En aquesta parada facultativa per necessitat del fill del conductor, com no podia ser menys, en baixar ens trobem a unes senyores que ens van vendre per 1.000 PCL, el que són 1,29 €, un quilo pesat de cireres acabades d'agafar de l'arbre , i que eren boníssimes. Gairebé en el trajecte entre foto i foto me les vaig menjar totes, i les que van quedar al dia següent havien desaparegut. Que bones que estaven ...





Sense paraules. dues...
A la poca estona, 10 minuts aproximadament, vam emprendre de nou la ruta. Tanta bellesa paisatgista junta és difícil de retenir en la memòria, sort que tenim les càmeres digitals que em graven els millors moments d'aquest viatge irrepetible. Com us deia, l'autobús seguia cap a Puyuhuapi, i el que anava veient em presagiava un bon i amè viatge. La pel·lícula que passava per davant meu no em deixava temps a distreure'm. És una meravella¡¡






Sense paraules, tres...

Ens anàvem acostant al Parc Nacional Queulat, i els paisatges eren increïbles. L'autobús va fer una parada a Puerto Cisnes, on alguns passatgers van baixar del mateix. Fins aquest moment tot el viatge havia transcorregut per una carretera asfaltada, normal com les que coneixem nosaltres, però la Carretera Austral nº 7, no està totalment asfaltada. Ja us vaig  comentar que quan anavem amb el nostre cotxe de lloguer, la totalitat del recorregut efectuat durant cinc dies, va ser per carreteres de ripio. Només uns quilòmetres abans de Coyhaique, la carretera està asfaltada i sortint de Coyhaique en direcció nord, aquesta també ho està, excepte en algun petit tram. A partir de l'encreuament amb Puerto Cisnes la carretera s'endinsa al Parc Nacional Queulat, que és de propietat privada, ja que l'estat xilè li va vendre a preu de saldo a un senyor estranger que no recordo el seu nom, i que no permet que per les seves terres la carretera sigui asfaltada. Això és el comentari que m'han fet diverses persones d'aquests llocs i que pateixen el problema de la carretera per poder-se desplaçar.





Arribant a Puyuhuapi després de passar por el Queulat
Realment el recorregut per dins del Parc Nacional Queulat és excepcional, no per les seves vistes, que també, però és realment excepcional el poder conduir un autobús de passatgers de les dimensions del nostre i que a cada corba hagi de fer maniobres perquè no gira, i tot el Parc és una corba constant. És una "paella" darrere d'una altra "paella", vaja com la Rabassada de Barcelona, ​​però molt més bonic. La carretera de vegades s'estreny tant que no passen dos cotxes a la vegada, i en una d'aquestes corbes, gairebé ens xoca altre mini bus que venia embalat, i de sorpresa es va trobar amb el nostre fent la maniobra per girar. Vam trigar més d'una hora, llarga a fer el recorregut de baixada, ja que en direcció nord, al Parc Nacional es baixa, i jo em pregunto, com serà la pujada amb uns d'aquests bestioles? Jo no ho experimentaré, doncs l'entrada del Parc Nacional Queulat, està a la part baixa, al costat del Fiord Queulat, que és on també desemboca el Riu Uspallante, i altres, doncs de rius i salts d'aigua no en falten. La Carretera Austral nº 7, voreja tot el fiord del Queulat, i el fiord acaba creant una badia on es troba Puyuhuapi.





La platja que es forma a la Badia de Puyuhuapi
Allà vam arribar passada la bona tarda, però encara amb sol. Vam anar a trobar el nostre allotjament que estava a tocar de la parada del bus i del centre del poble, ja que tot és centre, de petit que és el poble, i un cop aposentats al Hostalatge Ventisquero, vam sortir a fer un volt hi ha prendre una cerveseta. Passejant pel port, vam veure una bella noia sola, asseguda en un banc, i el nostre expert en aquestes arts, el Sr. Norberto, es va apropar a ella a donar-li conversa, i vam trobar a Pamela, una mestra xilena de pre-escolar, i psicòloga que viatja sola i que vol conèixer el sud del seu país, i que ens confessà que hi ha una gran quantitat de xilens que mai estaran aquí, perquè tot val el doble que al nord. Ens vam fer unes gracioses foto, doncs ella ens va demanar repetir unes que anteriorment li havien fet i que no li agradaven al tauler de Puyuhuapi. No seria simpàtic el fotògraf anterior, i per ens això va escollir a nosaltres per deixar la instantània per a la posterioritat, i vam acabar els quatre al bar del poble prenent cervesa i pisco saur, i menjant fins a mitjanit, explicant-nos històries de la vida i experiències del nostre viatge i del seu, i rient-nos a riallada solta. Potser ens van fer efecte les begudes que vam  prendre,  jo ​​no me'n recordo ...




Pamela i els xicots....





L'endemà teníem tots preparada una excursió d'alt nivell, i calia anar a dormir, ja que ens esperava la pujada al Ventisquero Colgante del Parc Nacional Queulat, més de dues hores de dura pujada per arribar al Mirador del Ventisquero, una glacera penjada d'alt d'una muntanya,  però això ja us ho explicaré en un altre estona.







Benvinguda de Puyuhuapi




Continuarà...




El sol se'n va a Puyuhuapi