NAVEGANT PEL PACIFIC CAP A PUERTO MONTT...

El Volcán Corcovado des de  Chaiten

Ens acomiadem de Chaiten, i vam descobrir que el Volcà Corcovado estava a tocar. El dia anterior vam estar passejant per la costanera, pel poble, vam veure tot el que es podia veure, el Volcà Chaiten amb els seus fumaroles, però el Volcà Corcovado, repassant les fotos del dia anterior, estava totalment cobert de núvols i no era possible veure'l. Al dirigir-nos cap a la seu Naviliera Austral per presentar-nos a l'embarcament, el vam descobrir. Era impactant, hi era, i era espectacular.

A la seu de Naviliera Austral, ens vam presentar mitja hora abans de l'embarcament, ja que des d'allà ens recollien amb autobús i ens portaven directament a peu de vaixell. Puntualment el vaixell va sortir i vam poder contemplar la costa de Chaiten des del mar, i el Volcà Corcovado es veia a la llunyania i ens va acompanyar durant més de la meitat del trajecte.

A l'esquerra el Volcà Michinmahuida, i a la dreta el Chalten

El viatge per mar, era molt agradable, vam estar navegant sempre veient en el nostre lateral dret en el sentit de la navegació,  la Serralada dels Andes,hi ha la part esquerra les illes del arxipèlag que hi ha al sud de la Illa Gran de Chiloé.

El vaixell va fer una escala al Port de Caleta Ayacara, allà van baixar passatgers i en van pujar altres.

Els paisatges vistos des del mar, eren impressionants. La tranquil·litat de la travessia ens permetia fins i tot poder fer la migdiada a les còmodes butaques que el vaixell portava. Durant la travessa contemplem al pas, els volcans Chalten, el Michinmahuida, el Calbuco, el Osorno, el Yate, l'Apagado i després de cinc hores navegant, encara es contemplava el majestuós Corcovado.

Puerto Montt des del mar, tot arribant-hi..

Quan faltaven deu minuts per a les vuit hores del vespre, estàvem per entrar al canal que hi ha entre Puerto Montt i la petita Illa de Maillen, on es troba el port industrial i de passatgers de la ciutat. Aquesta zona és coneguda com Ángel Moo, i allà hi ha gran quantitat de restaurants típics i la Fira d'artesania i el Mercat de la ciutat. Vaig veure que alguna cosa havia canviat, ja no estava veient un poble com fins ara, i ja em vaig adonar que estava arribant de nou a la civilització urbanita. Era una ciutat en tota regla. Hi havia autobusos de línia normals, que en diuen col·lectius, són com els coneixem nosaltres aquí. Els taxis-busos, això no és conegut a Europa, i són taxis que fan el recorregut sempre fix d'un lloc a un altre, i que porten un rètol al sostre que indica el seu recorregut, i les persones els poden aturar alçant la mà sempre que hi hagi una plaça lliure dins el cotxe, i tenen un preu fix per recorregut. I taxis normals que funcionen amb taxímetre, o pactant el preu del recorregut abans si saps el que es pot pagar per endavant, sinó ho saps, millor demanar el taxímetre.

La hamburgueseria sense alcohol... 

Desembarquem al port, i ens van posar un autocar per traslladar-nos a la terminal de passatgers, lloc on havíem de recollir l'equipatge. Sortim a la ciutat amb tot el nostre equipatge, i no vam tenir més remei que agafar un taxi fins al Hostel que teníem contractat per als dos pròxims dies.

Ens instal·lem i ens vam anar a fer una volta per la ciutat, buscant un restaurant per poder sopar tranquil·lament. Trobem una hamburgueseria, i sorpresa, demanem cervesa i ens van dir que ells no estaven autoritzats a vendre alcohol. Una novetat que acabem de descobrir, i que ens van explicar que si estan a menys de 50 metres d'una escola, no se'ls concedeix la llicència per a la venda d'alcohol. Es veu que Xile és diferent ...

Puerto Varas, recorda un poble alemany...

L'endemà, vam sortir a la caça d'un cotxe de lloguer, ja que volíem aprofitar els quatre pròxims dies per fer visites al voltant de Port Montt i desplaçar-nos a visitar l'Illa Gran de Chiloé. Vam trobar un cotxe a preu raonable i ràpidament aquest mateix dia ens vam desplaçar a fer la volta completa al llac Llanquihue, de manera que vam sortir direcció a Puerto Varas.

Puerto Varas és un poble turístic a la vora del llac, només entrar ens vam donar de cara amb el Mirador, i des d'aquest es podia contemplar el Volcà Osorno. Recorda un poble alemany, ja que antany aquest poble va ser colonitzat en l'any 1842 per alemanys que es van instal·lar en aquesta zona, i porta l'empremta alemanya.

Els Salts del riu Petrohue...

Des de Puerto Varas, i seguint la carretera 225-H, ens vam dirigir a visitar els Salts del Riu Petrohue, que són dins el Parc Natural Vicente Perez Rosales. És una zona volcànica que s'ha format i per on discorre el riu, creant capritxosos salts d'aigua, que es poden recórrer a través de ponts o passarel·les, i a través de senders. Fem servir unes tres hores a visitar-lo, i en sortir del Parc, ens dirigim a conèixer el poble de Petrohue que es troba situat al costat del Llac de Todos los Santos. La zona és volcànica, i que està totalment penjada de cendra volcànica a causa de l'última erupció en 2015 del Volcà Calbuco, que llançà 200 milions de tones de cendra i pedres, i allí és ben palpable. El poble, no existeix, ja que només vam trobar un Hotel Lunge d'alt standig, i un museu de la zona. La cendra és present i cobreix gran part del paisatge i del territori, és increïble les muntanyes que hi ha de cendra als costats de la carretera i del llac ...

A la estació d'esquí del Volcán Osorno

Des d'allí, ens vam dirigir a pujar a l'estació d'esquí que hi ha a la falda del Volcà Osorno, per així poder-lo contemplar de prop. Arribem massa tard, faltaven deu minuts per a les sis de la tarda, i els telecadires que et pujaven al capdamunt de l'estació els tancaven a aquesta hora. Les vistes des d'allà dalt eren espectaculars, el volcà a tocar amb les mans, i als nostres peus la immensitat d'aigua del Llac Llanquihue. Un cop acabat el petit "passeig", continuem per baixar de nou a la carretera circular per anar a dinar / sopar / berenar a Puerto Octay, un altre poble d'ascendència alemanya, doncs aquí encara avui es conserven cases originals construïdes pels colons alemanys al 1845. Una d'aquestes cases la vam poder visitar pel seu interior, era el nostre restaurant. Ens vam menjar una cassola de marisc, i unes empanades casolanes acompanyades de cervesa artesana que no se la salta qualsevol. Amb la panxa plena ens va tocar acabar la volta.

El Volcà Osorno i la posta del sol

I arribem a Frutillar, un altre poble turístic, que té un port esportiu per barques a vela i cases totalment diferents a les que es veuen per aquí. Des del Parc Públic que estava davant del llac, vaig tenir la sort de poder veure la posta de sol, assegut en un banc i poder prendre la imatge del Volcà Osorno de color taronja.

I ja ens vam dirigir de nou fins el nostre Hostel a Puerto Montt, per arreglar els equipatges, descansar i preparar la sortida al dia següent cap a la Illa Gran de Chiloé. Us ho explicaré en una altra crònica del meu viatge properament ...

Continuarà ...

CHAITEN, LA REGIÓ DELS LLACS I ELS VOLCANS...

A les 06:00 hores esperant el bus per anar a Chaiten

Finalment el dia 16 de gener, puntuals a la cita, 06:00 hores, encara fosc i sense sortir el sol, com un clau de nou a la parada de l'autobús per anar-nos cap al Chaiten.

Aquesta vegada, si va arribar al bus, i ens muntem en ell, teníem un recorregut de més de quatre hores per la Carretera Austral nord, i esperàvem arribar a destí cap a les onze del matí. No havíem reservat allotjament, ja que depenent de l'hora podíem enllaçar amb un altre autobús que ens portaria a Port Montt, final del que es considera la Patagònia Xilena.

Brutal arbre creuat al mig de la carretera

El dia va aixecant-se, va sortir el sol, es va ennuvola i va ploure i les vistes de la bellesa del paisatge no deixaven de passar a través de la finestreta del bus, sigui quin sigui l'estat del temps.

Tot d'una, el bus efectua una parada en sec a la carretera i el xofer amb alguns passatgers baixen del mateix, jo no entenia que estava passant, era allò una parada facultativa ?, noooo, era un immens arbre que estava creuat a la meitat de la carretera, i que algú anteriorment havia tallat amb una serra mecànica, però no prou ample perquè passés un camió o un bus. El xofer va demanar ajuda als homes que estaven al bus perquè li donessin un cop de mà a apartar una mica aquell obstacle que impedia el nostre pas. Entre diversos vam fer l'espai just perquè pogués passar el bus, i vam haver de ajudar a efectuar la maniobra al xofer, ja que s'havia deixat l'espai molt just per al nostre autobús. El camió que venia darrere, vaig pensar jo, que no passava, però vist el vist, ja s'arreglaria, aquí cadascú s'apanya. Li vaig preguntar al xofer si allò era habitual en aquest trajecte, i la seva resposta va ser: ... "són coses de la natura ...", i de nou continuem ruta.

La traça del al·luvió que arrasà Villa Santa Lucía.

A l'estona, una altra vegada la carretera deixava de ser asfaltada, i de nou anem sobre el fastidios "ripio", i perquè? vaig mirar per la finestreta del bus, i ens trobàvem creuant Vila Santa Llúcia, un poble que va desaparèixer del mapa el 16 de desembre de 2017, emportant-se també la Carretera Austral a causa del brutal al·luvió que va organitzar el desglaç d'una part de la glacera. La principal causa d'aquesta allau va ser la gran quantitat de pluja que va caure entre els dies 15 i 16 de desembre, més de 125 litres per metre quadrat en només 24 hores.

La marca del desastre a dia d'avui esta present...

Això va fer que una part de la Glacera Michimahuida es desprengués i arrasés al seu pas tot el que va trobar al seu camí. El desplaçament va ser d'est a oest. En aquest desastre natural, van morir 30 persones, que es trobaven a casa a les 08:30 hores del matí, i que a dia d'avui, encara hi ha un desaparegut que no s'ha trobat. Es desconeix la quantitat de turistes que van poder morir en aquest desastre, ja que ells no estan registrats, però segons em van dir gent d'allà, era molt normal que nois que recorren la Patagònia amb bicicleta, fessin servir el càmping i els allotjaments d'aquest poble com punt de parada i descans de la seva ruta. Ja havia passat més d'un any, i es veien clarament les marques del desastre, encara que el poble no existia, ja s'estava de nou treballant en una altra part per poder reconstruir-lo de nou, i per això, la Carretera Austral estava provisionalment en ripio.

Flamant pont penjant sobre el Llac Yelcho

I deixem enrere Vila Saint Lucia, o el que quedava d'ella, i continuant per la carretera de nou asfaltada, arribem al Llac Yelcho, que el creuem pel seu  flamant nou pont penjant que es va construir conjuntament amb la Carretera Austral.

El paisatge amb sol per moments era realment excepcional, jo estava atònit de veure tanta i tanta bellesa junta.

El Chalten va quedar summergit en cendres, aquí la mostra

I finalment després de més de quatre hores llargues, per recórrer els 180 km de distància que hi ha entre Puyuhuapi i el Chalten, arribem a Chalten Sud. Aquí ens esperava una altra sorpresa. Perquè el Chalten Sud?, que significava? Doncs ens vam informar del perquè? El poble s'havia dividit en dos, i és que l'1 de maig del 2008,  ara es van complir 10 anys, el Volcà Chaiten va entrar en erupció, i el poble va quedar sota tones de cendra, però aquí a diferència amb Vila Santa Llúcia, es que no hi van haver desgràcies personals, només materials ja que el poble va ser evacuat a temps i en la seva totalitat. La gran quantitat de cendra, va taponar el Rio Blanco, hi al seu temps el volcà descongela gran part de les neus perpètues i glaceres que l'envolten en el seu cràter, el que va fer que el Rio Blanco, canviés la seva llera i fora de nou a escapar-se per el que havia estat la seva llera natural anterior, emportant-se amb la riuada el poble i dividint-lo en dos, tal com es troba en l'actualitat. El poble s'ha recuperat de nou, però manté una zona monumental museu de com va quedar per aquells temps.

El meu informador del desastre.

Com vam arribar passades les onze del matí, ens vam haver de buscar la vida i trobar allotjament, i el vam trobar, hi ha bon preu i amb esmorzar inclòs de qualitat. El fet de no haver de marxar tot seguit ens va permetre conèixer a fons el poble i vam poder visitar el museu del desastre, la presó, que en l'actualitat aquesta està abandonada i buida lògicament, la costanera o platja, el nou llit del riu i els seus voltants, parlar amb gent del poble i escoltar-los explicar les vivències d'aquells dies, etc., etc. Per al dia següent vam comprar bitllet per desplaçar-nos, cap a Puerto Montt, però en lloc d'anar en bus, doncs trigava 13 hores a arribar, vam optar per anar en vaixell. Ens va costar més barat i el recorregut marítim ens seria més agradable, i només trigaria 9 hores, 3 menys que el bus.

El Volcà Chalten amb les seves fumarolas...

Al Chaiten, vam poder veure amb els nostres propis ulls, el primer volcà que expel·lia fumaroles, el Volcà Chaiten continua actiu a hores d'ara, i prop d'ell, es troba l'impressionant Volcà Corcovado.

Així mateix al passejar per la costanera i la platja, contemplem la gran quantitat de troncs secs que estan deixats allà, i que perduren des del dia de la riuada. Ens vam poder adonar aquí també de la magnitud del desastre que va passar, tot i que ha dir veritat, els vilatans t'ho expliquen com una cosa normal, i sembla ser que estan acostumats a viure amb aquest perill, doncs t'ho expliquen amb una normalitat sorprenent i et donen tot tipus de detalls. En aquesta zona, hi ha infinitat de volcans, no en va Xile hi han més de 2.900 volcans, dels quals 80, segons experts, registren activitat. A més, el territori nacional posseeix el 15% de tots els volcans actius del món. Entre tots destaca el Volcà Villarica, que visitarem més endavant, amb 64 ​​erupcions al llarg de la seva "activa" història.

Acabem el dia amb un bon sopar al nostre Hostal El Quixot, departint amablement amb el seu propietari i filla, tot preparant-nos per la travessia marítima del proper dia, però això us ho explicaré en un altre capítol. A Puerto Montt s'acaba la Patagònia, i començarà una altra interessant part del viatge.

Continuarà ...

ELS ATRACTIUS DE PUYUHUAPI...

Parque Natural Queulat i el seu  Ventisquero colgante... 

Com havia escrit al final de la meva última crònica, teníem un dia especialment dur, havíem planejat anar a pujar al Mirador del Ventisquero Colgante al Parc Nacional del Queulat. Sortim molt d'hora des del nostre Hostel Ventisquero, ja que el xofer del micro bus que ens va portar fins a l'entrada del Parc Natural era alhora el propietari d'on ens allotjàvem, el que ens va fer ser dels primers a arribar al Parc Natural.

Paguem la corresponent entrada de rigor, 5000 PCL, o el que és el mateix 6,50 €, i després d'escoltar els consells dels guarda parcs, creuem el pont penjant que ens donava accés per començar la caminada, i vam començar a pujar sense parar contínuament.

La caiguda del gel al buit...

La pujada se les portava, no en va,  ja avisaven de la duresa del traçat a l'inici del mateix, i en alguns casos el complicat del terreny, ja que entre fangars, arbres caiguts, i rierols, la pujada era de nivell alt.

Després de més de tres hores de patiment, arribem al Mirador, i l'espectacle era impressionant. Ens recuperem de l'esforç i ens vam quedar contemplant la Glacera, quan de sobte i sense avisar, ens va sorprendre amb un despreniment, efectuant una espectacular explosió a l'impactar el gel a la part inferior, aixecant una polseguera blanca que ens va deixar a tots sense paraules. No em va donar temps a poder filmar el complet desenvolupament de la caiguda del gel desprès, no estava preparat, però si vaig poder deixar constància del núvol i encara del so de l'explosió a l'impactar amb el terra. Podeu veure els vídeos en l'apartat de vídeos del viatge d'aquest bloc. A l'estona d'estar nosaltres al Mirador, va arribar la nostra amiga del dia anterior, Pamela que també ens havia dit que tenia programat el mateix que nosaltres, però amb un altre tipus de transport al parc, amb el que només coincidim en mirador per poc temps.

El Ventisquero Colgante des del Lago de los Témpanos

A l'estona vam iniciar el descens, anàvem justs de temps, quedava encara anar a veure el Llac dels Témpanos, i des d'allà poder contemplar una altra visió del Ventisquero Colgante, i al seu temps, el naixement del Riu Ventisquero que es forma al peu de la vall pel desguàs del Llac dels Témpanos que rep les aigües de la glacera.

A les 14:30 hores, ens esperava de nou el micro bus per portar-nos de tornada a Puyuhuapi. Molt cansant vaig tornar al Hostel Congesta, hi ha la tarda em vaig dedicar a fer la migdiada i descansar. Entrada la tarda / nit, de nou tornem els tres al nostre bar preferit, i allí vam poder assaborir una especialitat de la casa, el Pisco Sour amb gust de fruites de Calafate. Vam sopar i ja teníem organitzat amb el xofer del micro bus, on aniríem l'endemà. No era un altre lloc que a les Termes Congesta ..., ens les havíem guanyat...¡¡

Termas el Ventisquero

L'endemà i d'acord al pla traçat, ens vam anar a passar el dia de relax, reflexió i tranquil·litat a les Termes, per recuperar les forces que deixarem en el camí al Mirador del Ventisquero Colgante.

Vam gaudir d'un esplèndid dia de sol, i ens vam banyar en les quatre diferents gorgs d'aigua termal, que estaven situades estratègicament perquè comencés un a remullar-se en 31º, després passar a 34º, i una altra a 37º, per acabar cuinant  en aigua a 40º .

Cada vegada que sorties de l'aigua calenta, tenies la possibilitat de banyar-te en les aigües del Fiord Queulat, que tenien una temperatura de 12º. Jo em vaig banyar repetidament al Fiord, crec que m'he banyat més al mar, que en estar freda estava exquisida. Les gorgues eren un suplici, l'aigua estava calenta i costava aguantar-la, i en la de 40º, havia d'estar preparat mentalment per aguantar la temperatura de l'aigua. No es podia estar molta estona dins de l'aigua calenta, recomanaven estar uns 10 minuts màxim perquè no hi hagués risc per a la teva salut.

El bany en el Fiord Queulat a 12º de temperatura 

Vermell com una gamba, ja que el sol picava de valent, tornem a mitja tarda a l'Hostel. En les Termes tenien un petit restaurant amb especialitats de cuina italiana, "només pasta", i allà vam menjar.

El sopar del dia el vam aconseguir al nostre bar preferit, on també vam degustar el Pisco Sour tradicional per poder decidir quin dels dos era el millor. Per unanimitat es va decidir que el millor Pisco Sour era el de fruites de Calafate. L'endemà havíem d'estar a les 10:00 hores a la parada de l'autobús per continuar viatge, però no disposàvem de bitllet, i era dimarts l'únic dia en què passava entre les 10:00 i les 12:00 hores. No hi havia horari fix doncs venia de lluny i a la Carretera Austral hi ha moltes sorpreses e imprevists que no garanteixen horaris fixos.

Esperant el bus que mai va passar...

Però va ser divertit, nosaltres i altres dotze persones esperàvem des de les 10:00 hores l'arribada d'aquest autobús setmanal per dirigir-nos a Chaiten. Van passar les dues hores, i al cap d'altres 45 minuts ens vam decidir per veure que passava. Vam anar a la policia del poble a informar-nos, i sorpresa¡¡, ens van dir que efectivament l'autobús havia passat per la carretera, però que no s'havia aturat al poble, per no se sap quina raó, amb el que allà ens vam quedar tirats i vam tenir de tornar de nou al Hostel i quedar-nos un dia més.

Aquest cop, vam comprar bitllet per al dia següent, amb molta sort, ja que només havien quatre a la venda i nosaltres érem tres. El bus sortia puntualment de Puyuhuapi a les 6 del matí, encara de nit i allà estaríem per continuar el nostre viatge ...

Continuarà ...

DES DE COYHAIQUE, CAP AL NORD, PER LA CARRETERA ASUTRAL Nº 7, NORD...

En Jose i en Norberto en el bus, a punt de marxa...

Ens havíem pres el dia de descans, però a l'anar a comprar bitllets d'autobús per anar-nos cap al nord per la Carretera Austral, ens van dir que podíem sortir aquest mateix dia a les 15:00 hores en direcció a Puyuhuapi, uns 270 km al nord de Coyhaique, i unes quatre hores i mitja de viatge.

El recorregut a aquesta hora per carretera i sense haver d'estar pendent del que condueix, és fantàstic. Els paisatges de la Patagònia xilena, no em cansaré de dir-ho, són realment excepcionals, per a mi superen tot el que jo coneixia d'altres parts. Realment assegut a la meva plaça de l'autobús, no sabia on mirar i que fotografiar. Les fotos que vaig realitzar durant el trajecte, en ser fetes a través del vidre del vehicle, surten amb reflexos i brutícia, però no parava de fotografiar i fotografiar. Teniu a l'arxiu fotogràfic del blog bona mostra d'això.

Sense paraules...

El xofer del bus viatjava amb la seva família, el que va fer que hagués de fer una parada per sorpresa en un lloc anomenat La Confluència, doncs el seu fill tenia necessitat d'utilitzar els banys, i amb aquesta excusa vam poder tots baixar a estirar les cames. En aquest lloc es paren normalment altres autobusos, de manera que a la nostra arribada ja hi havia preparada la venda ambulant. Aquí a Xile, ara que estem més al nord, i no és tan exclusiu com la part de la Patagonia sud, la gent es busca la vida, i et venen a la carretera, o quan et pares amb el cotxe qualsevol cosa. He vist fins i tot, a un senyor venent unes barbacoes solars a peu de carretera. I les empanades, les vens en qualsevol lloc. La gent busca com guanyar-se la vida, ja que a ells també els resulta car el seu país. En aquesta parada facultativa per necessitat del fill del conductor, com no podia ser menys, en baixar ens trobem a unes senyores que ens van vendre per 1.000 PCL, el que són 1,29 €, un quilo pesat de cireres acabades d'agafar de l'arbre , i que eren boníssimes. Gairebé en el trajecte entre foto i foto me les vaig menjar totes, i les que van quedar al dia següent havien desaparegut. Que bones que estaven ...

Sense paraules. dues...

A la poca estona, 10 minuts aproximadament, vam emprendre de nou la ruta. Tanta bellesa paisatgista junta és difícil de retenir en la memòria, sort que tenim les càmeres digitals que em graven els millors moments d'aquest viatge irrepetible. Com us deia, l'autobús seguia cap a Puyuhuapi, i el que anava veient em presagiava un bon i amè viatge. La pel·lícula que passava per davant meu no em deixava temps a distreure'm. És una meravella¡¡

Sense paraules, tres...

Ens anàvem acostant al Parc Nacional Queulat, i els paisatges eren increïbles. L'autobús va fer una parada a Puerto Cisnes, on alguns passatgers van baixar del mateix. Fins aquest moment tot el viatge havia transcorregut per una carretera asfaltada, normal com les que coneixem nosaltres, però la Carretera Austral nº 7, no està totalment asfaltada. Ja us vaig  comentar que quan anavem amb el nostre cotxe de lloguer, la totalitat del recorregut efectuat durant cinc dies, va ser per carreteres de ripio. Només uns quilòmetres abans de Coyhaique, la carretera està asfaltada i sortint de Coyhaique en direcció nord, aquesta també ho està, excepte en algun petit tram. A partir de l'encreuament amb Puerto Cisnes la carretera s'endinsa al Parc Nacional Queulat, que és de propietat privada, ja que l'estat xilè li va vendre a preu de saldo a un senyor estranger que no recordo el seu nom, i que no permet que per les seves terres la carretera sigui asfaltada. Això és el comentari que m'han fet diverses persones d'aquests llocs i que pateixen el problema de la carretera per poder-se desplaçar.

Arribant a Puyuhuapi després de passar por el Queulat

Realment el recorregut per dins del Parc Nacional Queulat és excepcional, no per les seves vistes, que també, però és realment excepcional el poder conduir un autobús de passatgers de les dimensions del nostre i que a cada corba hagi de fer maniobres perquè no gira, i tot el Parc és una corba constant. És una "paella" darrere d'una altra "paella", vaja com la Rabassada de Barcelona, ​​però molt més bonic. La carretera de vegades s'estreny tant que no passen dos cotxes a la vegada, i en una d'aquestes corbes, gairebé ens xoca altre mini bus que venia embalat, i de sorpresa es va trobar amb el nostre fent la maniobra per girar. Vam trigar més d'una hora, llarga a fer el recorregut de baixada, ja que en direcció nord, al Parc Nacional es baixa, i jo em pregunto, com serà la pujada amb uns d'aquests bestioles? Jo no ho experimentaré, doncs l'entrada del Parc Nacional Queulat, està a la part baixa, al costat del Fiord Queulat, que és on també desemboca el Riu Uspallante, i altres, doncs de rius i salts d'aigua no en falten. La Carretera Austral nº 7, voreja tot el fiord del Queulat, i el fiord acaba creant una badia on es troba Puyuhuapi.

La platja que es forma a la Badia de Puyuhuapi

Allà vam arribar passada la bona tarda, però encara amb sol. Vam anar a trobar el nostre allotjament que estava a tocar de la parada del bus i del centre del poble, ja que tot és centre, de petit que és el poble, i un cop aposentats al Hostalatge Ventisquero, vam sortir a fer un volt hi ha prendre una cerveseta. Passejant pel port, vam veure una bella noia sola, asseguda en un banc, i el nostre expert en aquestes arts, el Sr. Norberto, es va apropar a ella a donar-li conversa, i vam trobar a Pamela, una mestra xilena de pre-escolar, i psicòloga que viatja sola i que vol conèixer el sud del seu país, i que ens confessà que hi ha una gran quantitat de xilens que mai estaran aquí, perquè tot val el doble que al nord. Ens vam fer unes gracioses foto, doncs ella ens va demanar repetir unes que anteriorment li havien fet i que no li agradaven al tauler de Puyuhuapi. No seria simpàtic el fotògraf anterior, i per ens això va escollir a nosaltres per deixar la instantània per a la posterioritat, i vam acabar els quatre al bar del poble prenent cervesa i pisco saur, i menjant fins a mitjanit, explicant-nos històries de la vida i experiències del nostre viatge i del seu, i rient-nos a riallada solta. Potser ens van fer efecte les begudes que vam  prendre,  jo ​​no me'n recordo ...

Pamela i els xicots....

L'endemà teníem tots preparada una excursió d'alt nivell, i calia anar a dormir, ja que ens esperava la pujada al Ventisquero Colgante del Parc Nacional Queulat, més de dues hores de dura pujada per arribar al Mirador del Ventisquero, una glacera penjada d'alt d'una muntanya,  però això ja us ho explicaré en un altre estona.

Benvinguda de Puyuhuapi

Continuarà...

El sol se'n va a Puyuhuapi

CAP A COYHAIQUE, PER TORNAR EL COTXE DE LLOGUER... CINQUENA ETAPA FINAL DE LA CARRETERA AUSTRAL...

De cami a Coyhaique

I com us comentava al final de l'últim capítol d'aquest viatge, ens acomiadem de la Rosa, la que "més mana" segons la seva germana Larisa Vibiana, a peu de porta de l'Hostería Huemules. Amb el súper esmorzar entre pit i esquena, vam sortir ràpids i veloços, direcció a Coyhaique, on havíem d'arribar abans de les 19; 00 hores d'aquest divendres, ja que així havíem pactat en el contracte de lloguer del vehicle. Segons el nostre navegador, arribaríem amb tres hores de temps abans, però els imprevists no estan calculats al GPS. I com sempre passa amb la llei de Murphy, aquest cop no vam estar exempts de suspens per poder arribar a l'hora.

Des Puerto Guadal a Coyhaique, hi ha per carretera de ripio, 384 km., o el que és igual a 5 hores llargues de conduir, perquè no és aconsellable passar de 50 km / hora, i el cotxe ens donava benzina només per als pròxims 115 km. Havíem de repostar i com no hi ha gasolineres en aquesta carretera teníem localitzada una a Puerto Tranquilo, que seria la mateixa que vam fem servir en l'anada, a la qual arribàvem justets. Tot estava planificat i nosaltres anàvem fent el nostre camí de tornada tranquil·lament.

La nostra amiga, la benzinera en obres...

Al cap d'una bona estona, vam arribar a Puerto Tranquilo, i aquí va saltar la sorpresa del dia. La benzinera, l'única en molts quilòmetres a la rodona estava de reparacions i li estaven canviant els sortidors a més moderns, amb el que no ens donaven servei fins a les 18:00 hores. Estàvem perduts, no arribàvem ni si el cotxe voles.


En aquests casos, sempre el sisè sentit apareix, i la necessitat t'aguditza la intel·ligència, i pensem ...

Arribant a comprar gasolina de estraperlo

... estàvem a Puerto Tranquilo, un port amb embarcacions, i els preguntem als empleats de la benzinera, si sabrien d'algú que ens volgués vendre benzina, o si coneixien algú que tingués emmagatzemada. La resposta va ser negativa, ens van dir que això és molt difícil i que si algú en té, la té per ell, no per vendre-la a estranys. Però sempre hi ha algú que escolta les converses dels altres...  Aquest cop ens va anar bé. Com als empleats els havíem explicat el problema que teníem per arribar a l'hora de tornar el cotxe, aquest bon home amb la "orella tesa", ens va ajudar. Ens va dir, que anéssim a l'encreuament de la carretera amb Port Murtra, que estava a uns 35 km de distància d'allí, i trobaríem un Hostal, i que preguntéssim, segurament ens vendrien benzina a preu més car.

L'hotel amb rodes de www.rotel.de

El problema estava en que si no ens la venien, no teníem prou benzina per tornar a la benzinera de nou, però ens arriscarem, i ens va sortir bé. A l'hostal, una senyora amb cara de pocs amics, primer ens va dir que no, que no venia benzina, i de nou li expliquem la història del cotxe de lloguer, i al final, amb mal gest ens va dir, ... els venc 25 litres, però no més, que com m'han dit que la benzinera està tancada, vindrà més gent a comprar-me i en tinc poca. Li preguntem a quin preu ens venia el litre, i sense canviar de cara, ens va deixar anar el preu un 40% més cara que la del sortidor. No ens va quedar més remei que acceptar, carregar i pagar. I així va ser com vam poder continuar viatge. Passem per llocs increïbles, el sol ens lluïa a estones, i altres la pluja ens acompanyava. Per la carretera ens creuem amb un hotel rodant alemany de la companyia Rotel. Per si us interessa organitzen viatges en aquests artefactes de hotels rodants per tot el món. Aquesta és la seva web: www.rotel.de. Aquesta gent ens va portar al cap el que hagués pogut ser el nostre viatge, si no hagués estat per la estafada que ens van colar els desaprensius argentins que ens van enredar, i que han tingut la barra d'enviar-me un e-mail, sol·licitant-me retiri el que he escrit d'ells, i que no m'autoritzaven a utilitzar els seus noms i el nom de les seves pàgines web, sota amenaça que prendrien mesures legals en contra  meva. Sort que nosaltres a Bahía Blanca, vam anar a la policia a denunciar el que ens havia passat, i posteriorment a la fiscalia, i ens van deixar clars quins eren els nostres drets davant del que van considerar ells, una estafa i una activitat turística il·legal. A l'e-mail que vaig rebre, li vaig contestar amb la resposta oficial que la policia i la fiscalia em suggeria féssim davant els fets que els relatarem. I fins avui, no hem tornat a tenir notícia d'ells, i que per molts anys sigui així, tot esperant no tornin a enganyar més gent com nosaltres.

Talls a la carretera Austral alternatius

Entre un "pito i una flauta", havíem perdut més de dues hores, i la cosa començava a complicar-se. Per a més "inri" aquesta carretera està en obres abans d'arribar a Coyhaique, aquesta  es tallada unes hores, i altres hi ha pas alternatiu, i com no podia ser d'altra manera, a nosaltres ens va tocar haver d'esperar, més o menys mitja hora aturats . Total que no arribàvem a les 19:00 hores i vam haver de trucar per avisar si ens esperaven, i una noia amable ens va dir que ells tancaven l'oficina a les 19:30 hores, i que ens esperava fins aquesta hora. Ens va tocar córrer, i al final vam arribar just a aquesta hora, les 19:30 hores, i com no hi ha mal que per bé no vingui, la revisió del cotxe la va fer molt de pressa, ja que havia de marxar, i no es va entera d'una rascada que ens van donar a la part del darrere i roda de recanvi, el primer dia mentre estava aparcat davant del nostre Hostel, i que al matí quan marxarem ens van trobar per sorpresa en veure a terra un mirall trencat d'un altre cotxe.

La Catedral de Coyhaique

De nou vam anar a dormir al mateix lloc a Coyhaique que anteriorment utilitzarem, ja ho havíem deixat reservat en marxar, amb el que teníem el dormir assegurat.

El dia següent ens ho prenem de descans, i vam passejar pel poble, i vam comprar bitllets d'autobús per al nostre proper trajecte, que explicaré en una altra ocasió.

Continuarà ...

DES DEL SUR, VIL.LA O'HIGGINS, CAP AL NORD PUERTO GUADAL, QUARTA ETAPA...

Cap a Puerto Río Bravo

Ja reposats i tranquils, havent lliurat la clau de la nostra Cabanya, i havent arribat al més al sud que es podia per la Carretera Austral a Xile, aquesta era la nostra meta, ens disposàvem a desfer el camí que havíem fet de baixada per poder de nou continuar viatge cap al nord.

Vam sortir d'hora ja que havíem d'agafar el transbordador del Fiord Mitchell, que ens havia de portar novament de Puerto Rio Bravo a Puerto Yungay. Aquest sortia a les onze del matí puntualment i sabíem de la dificultat que s'afegeix que en el vaixell només hi caben 12 cotxes.

l'exercit xilè fent la cua per embarcar

Teníem per davant més d'una hora i mitja de viatge per arribar a Puerto Rio Bravo, i per la Carretera Austral el trànsit no existeix, encara que vam ser avançats per diversos camions de l'exèrcit xilè que feien la mateixa ruta que nosaltres, i pensem entre nosaltres,  que si han de carregar-los abans per arribar primer que nosaltres, i més a més,  el que s'haurien quedat del viatge anterior, ens podíem quedar per al viatge de la tarda, i això complicaria i molt el nostra lliurament del cotxe de lloguer pactada per al divendres.

Arribem gairebé una hora abans a la cua embarcament, i com presumíem, havien més cotxes que els que ens van avançar i fins a una màquina agrícola a cua, que sumats a l'exèrcit, estava clar que ens quedàvem.

Vaques i bous no en falten mai pel cami...

Però, va semblar que les nostres oracions van ser escoltades, i al moment d'embarcar vam entrar els penúltims, ja que es van quedar per a l'altre viatge la maquinaria agrícola i els tres camions de l'exèrcit. Que va passar? La curiositat em va fer pujar al pont on de nou saludo al capità de la nau, i li pregunto: Com és què s'han quedat els camions i la maquinària? Resposta: Aquí sempre tenen preferència els cotxes que porten passatgers, els vehicles grans i màquines han de cedir el seu torn. Això funciona així aquí. Vaig pensar que si això m'hagués passat a la meva terra, veuríem si l'exèrcit s'hagués quedat esperant quatre hores fins a les tres de la tarda, i el xofer de la màquina hagués fet el mateix? Bé la realitat va ser que nosaltres passem el tall i continuem "del tiro", com diuen aquí, en direcció nord. Anàvem més ràpids que de baixada, no en va el camí l'havíem fet i ja no ens paràvem per fer fotos, o contemplar els paisatges, encara que tampoc venia de gust doncs per variar, plovia i feia fred.

Això  passa per corre on no es pot...

No es podia córrer, la carretera és de terra, "ripio" per als locals, i així va ser que en sortir d'un revolt, ens trobem de cara amb un cotxe d'aquests que aquí n'hi han tants, un Toyota "pikcup" de color vermell que havia sortit de la carretera i estava clavat de morro dins d'un forat lateral de la carretera. No hi havia ningú a dins, però semblava que acabava de passar. Ens vam parar per primera vegada en el dia, vam veure, fotografiem, i vam marxar.

Rayito de Sol, el nostre restaurant preferid...

De nou arribem a Cochrane per a l'hora de dinar, i de nou vam visitar el nostre restaurant preferit, el del Menjar a Pas, el Rayito de Sol, on una altra vegada la senyora propietària ens va delectar amb un menú de la casa fantàstic, amb la seva sopa calenteta, i un rostit de carn per llepar-se els dits. Volíem menjar salmó, d'aquell que ens va ensenyar l'altra vegada que vam estar-hi, aquell salmó gegant amb el qual em vaig fer una foto però ja no quedava ni l'espina ens va dir ...

De nou a la ruta, deixem enrere Cochrane, i ens trobem  amb la confluència dels rius Baker i Neff, ens parem ja que la visió del lloc era diferent que a la vegada anterior. Tres minuts, quatre fotos i de nou volant cap a Puerto Guadal. Vam tornar a veure el Llac Negre, el desguàs del Llac General Carrera, el Llac Bertrand, i ens vam donar de front amb el desviament a Puerto Guadal.

L'embarcador de Puerto Guadal

No teníem l'allotjament reservat, i en arribar vam donar una volta per prendre presa de contacte amb la realitat del poble, i vam preguntar en dos o tres llocs, uns estaven ocupats, uns altres eren cars, i per allò de tenir sort, de sobte en un carrer sense sortida, i al final d'ell, trobem l'Hostería Huemules, on una senyora amable i simpàtica ens va obrir la porta i ens preguntà si buscàvem on dormir, i lògic la resposta va ser SI, i ens va dir, Benvinguts, seran vostès els nostres únics hostes avui, no esperem a ningú més, estaran sols. Davant de tal oferiment, regatejant el preu, i ens hi quedem.

Per aquesta porta, apareix la LarisaViviana

Quina sort vam tenir, ja que com estàvem sols, la senyora es va dedicar a mimar-nos. Jo anava una mica refredat, i em va preparar un te calent. Als meus companys Jose i Norberto, els va portar un plat de cireres boníssimes, ens va preparar uns pastissets i els va servir unes cerveses. La senyora en qüestió es deia Larisa Vibiana, i ens va explicar la història que el local on han instal·lat l'Hostería era del seu sogre, i que feia 15 anys que estava tancat. Han mantingut l'estructura i l'han decorat amb pintures murals fetes pels seus fills que són tots mig artistes, i que fan que el local tingui el seu encant. Les habitacions les han adaptat al nostre temps, i també decorades amb les parets pintades de colors forts, però molt ben combinats, i en els banys, han folrat les parets amb paper de revistes antigues que han protegit amb una pintura transparent plàstica. Total que jo els vaig definir que tenien una Hostería amb molt encant i vintage.

L'esmorzar que ens va prepara la Rosa

A l'estona va aparèixer una altra senyora, i ens la presentà, com la que més mana, i es diu Rosa. Era la seva germana, i parlant amb ella, va resultar dir-nos també que el local era del seu sogre, i no ho enteníem. Com pot ser del seu sogre, si Larisa també ens va dir que era del seu sogre? Doncs va resultar fàcil, dues germanes, casades amb dos germans, per tant compartien sogre.

Al matí següent, la senyora Rosa ens va preparar l'esmorzar, fantàstic esmorzar per cert, i ens acomiadem d'ella, la seva germana té als matins un altre treball, i els desitgem el millor a les dues, ja que ens havien atès com reis. De nou vam agafar el cotxe i vam sortir cap a un altre lloc, que us l'explicaré en una altra ocasió.

I per avui fins aquí, continuarà .......