ELS ATRACTIUS DE PUYUHUAPI...

Parque Natural Queulat i el seu  Ventisquero colgante... 

Com havia escrit al final de la meva última crònica, teníem un dia especialment dur, havíem planejat anar a pujar al Mirador del Ventisquero Colgante al Parc Nacional del Queulat. Sortim molt d'hora des del nostre Hostel Ventisquero, ja que el xofer del micro bus que ens va portar fins a l'entrada del Parc Natural era alhora el propietari d'on ens allotjàvem, el que ens va fer ser dels primers a arribar al Parc Natural.

Paguem la corresponent entrada de rigor, 5000 PCL, o el que és el mateix 6,50 €, i després d'escoltar els consells dels guarda parcs, creuem el pont penjant que ens donava accés per començar la caminada, i vam començar a pujar sense parar contínuament.

La caiguda del gel al buit...

La pujada se les portava, no en va,  ja avisaven de la duresa del traçat a l'inici del mateix, i en alguns casos el complicat del terreny, ja que entre fangars, arbres caiguts, i rierols, la pujada era de nivell alt.

Després de més de tres hores de patiment, arribem al Mirador, i l'espectacle era impressionant. Ens recuperem de l'esforç i ens vam quedar contemplant la Glacera, quan de sobte i sense avisar, ens va sorprendre amb un despreniment, efectuant una espectacular explosió a l'impactar el gel a la part inferior, aixecant una polseguera blanca que ens va deixar a tots sense paraules. No em va donar temps a poder filmar el complet desenvolupament de la caiguda del gel desprès, no estava preparat, però si vaig poder deixar constància del núvol i encara del so de l'explosió a l'impactar amb el terra. Podeu veure els vídeos en l'apartat de vídeos del viatge d'aquest bloc. A l'estona d'estar nosaltres al Mirador, va arribar la nostra amiga del dia anterior, Pamela que també ens havia dit que tenia programat el mateix que nosaltres, però amb un altre tipus de transport al parc, amb el que només coincidim en mirador per poc temps.

El Ventisquero Colgante des del Lago de los Témpanos

A l'estona vam iniciar el descens, anàvem justs de temps, quedava encara anar a veure el Llac dels Témpanos, i des d'allà poder contemplar una altra visió del Ventisquero Colgante, i al seu temps, el naixement del Riu Ventisquero que es forma al peu de la vall pel desguàs del Llac dels Témpanos que rep les aigües de la glacera.

A les 14:30 hores, ens esperava de nou el micro bus per portar-nos de tornada a Puyuhuapi. Molt cansant vaig tornar al Hostel Congesta, hi ha la tarda em vaig dedicar a fer la migdiada i descansar. Entrada la tarda / nit, de nou tornem els tres al nostre bar preferit, i allí vam poder assaborir una especialitat de la casa, el Pisco Sour amb gust de fruites de Calafate. Vam sopar i ja teníem organitzat amb el xofer del micro bus, on aniríem l'endemà. No era un altre lloc que a les Termes Congesta ..., ens les havíem guanyat...¡¡

Termas el Ventisquero

L'endemà i d'acord al pla traçat, ens vam anar a passar el dia de relax, reflexió i tranquil·litat a les Termes, per recuperar les forces que deixarem en el camí al Mirador del Ventisquero Colgante.

Vam gaudir d'un esplèndid dia de sol, i ens vam banyar en les quatre diferents gorgs d'aigua termal, que estaven situades estratègicament perquè comencés un a remullar-se en 31º, després passar a 34º, i una altra a 37º, per acabar cuinant  en aigua a 40º .

Cada vegada que sorties de l'aigua calenta, tenies la possibilitat de banyar-te en les aigües del Fiord Queulat, que tenien una temperatura de 12º. Jo em vaig banyar repetidament al Fiord, crec que m'he banyat més al mar, que en estar freda estava exquisida. Les gorgues eren un suplici, l'aigua estava calenta i costava aguantar-la, i en la de 40º, havia d'estar preparat mentalment per aguantar la temperatura de l'aigua. No es podia estar molta estona dins de l'aigua calenta, recomanaven estar uns 10 minuts màxim perquè no hi hagués risc per a la teva salut.

El bany en el Fiord Queulat a 12º de temperatura 

Vermell com una gamba, ja que el sol picava de valent, tornem a mitja tarda a l'Hostel. En les Termes tenien un petit restaurant amb especialitats de cuina italiana, "només pasta", i allà vam menjar.

El sopar del dia el vam aconseguir al nostre bar preferit, on també vam degustar el Pisco Sour tradicional per poder decidir quin dels dos era el millor. Per unanimitat es va decidir que el millor Pisco Sour era el de fruites de Calafate. L'endemà havíem d'estar a les 10:00 hores a la parada de l'autobús per continuar viatge, però no disposàvem de bitllet, i era dimarts l'únic dia en què passava entre les 10:00 i les 12:00 hores. No hi havia horari fix doncs venia de lluny i a la Carretera Austral hi ha moltes sorpreses e imprevists que no garanteixen horaris fixos.

Esperant el bus que mai va passar...

Però va ser divertit, nosaltres i altres dotze persones esperàvem des de les 10:00 hores l'arribada d'aquest autobús setmanal per dirigir-nos a Chaiten. Van passar les dues hores, i al cap d'altres 45 minuts ens vam decidir per veure que passava. Vam anar a la policia del poble a informar-nos, i sorpresa¡¡, ens van dir que efectivament l'autobús havia passat per la carretera, però que no s'havia aturat al poble, per no se sap quina raó, amb el que allà ens vam quedar tirats i vam tenir de tornar de nou al Hostel i quedar-nos un dia més.

Aquest cop, vam comprar bitllet per al dia següent, amb molta sort, ja que només havien quatre a la venda i nosaltres érem tres. El bus sortia puntualment de Puyuhuapi a les 6 del matí, encara de nit i allà estaríem per continuar el nostre viatge ...

Continuarà ...

DES DE COYHAIQUE, CAP AL NORD, PER LA CARRETERA ASUTRAL Nº 7, NORD...

En Jose i en Norberto en el bus, a punt de marxa...

Ens havíem pres el dia de descans, però a l'anar a comprar bitllets d'autobús per anar-nos cap al nord per la Carretera Austral, ens van dir que podíem sortir aquest mateix dia a les 15:00 hores en direcció a Puyuhuapi, uns 270 km al nord de Coyhaique, i unes quatre hores i mitja de viatge.

El recorregut a aquesta hora per carretera i sense haver d'estar pendent del que condueix, és fantàstic. Els paisatges de la Patagònia xilena, no em cansaré de dir-ho, són realment excepcionals, per a mi superen tot el que jo coneixia d'altres parts. Realment assegut a la meva plaça de l'autobús, no sabia on mirar i que fotografiar. Les fotos que vaig realitzar durant el trajecte, en ser fetes a través del vidre del vehicle, surten amb reflexos i brutícia, però no parava de fotografiar i fotografiar. Teniu a l'arxiu fotogràfic del blog bona mostra d'això.

Sense paraules...

El xofer del bus viatjava amb la seva família, el que va fer que hagués de fer una parada per sorpresa en un lloc anomenat La Confluència, doncs el seu fill tenia necessitat d'utilitzar els banys, i amb aquesta excusa vam poder tots baixar a estirar les cames. En aquest lloc es paren normalment altres autobusos, de manera que a la nostra arribada ja hi havia preparada la venda ambulant. Aquí a Xile, ara que estem més al nord, i no és tan exclusiu com la part de la Patagonia sud, la gent es busca la vida, i et venen a la carretera, o quan et pares amb el cotxe qualsevol cosa. He vist fins i tot, a un senyor venent unes barbacoes solars a peu de carretera. I les empanades, les vens en qualsevol lloc. La gent busca com guanyar-se la vida, ja que a ells també els resulta car el seu país. En aquesta parada facultativa per necessitat del fill del conductor, com no podia ser menys, en baixar ens trobem a unes senyores que ens van vendre per 1.000 PCL, el que són 1,29 €, un quilo pesat de cireres acabades d'agafar de l'arbre , i que eren boníssimes. Gairebé en el trajecte entre foto i foto me les vaig menjar totes, i les que van quedar al dia següent havien desaparegut. Que bones que estaven ...

Sense paraules. dues...

A la poca estona, 10 minuts aproximadament, vam emprendre de nou la ruta. Tanta bellesa paisatgista junta és difícil de retenir en la memòria, sort que tenim les càmeres digitals que em graven els millors moments d'aquest viatge irrepetible. Com us deia, l'autobús seguia cap a Puyuhuapi, i el que anava veient em presagiava un bon i amè viatge. La pel·lícula que passava per davant meu no em deixava temps a distreure'm. És una meravella¡¡

Sense paraules, tres...

Ens anàvem acostant al Parc Nacional Queulat, i els paisatges eren increïbles. L'autobús va fer una parada a Puerto Cisnes, on alguns passatgers van baixar del mateix. Fins aquest moment tot el viatge havia transcorregut per una carretera asfaltada, normal com les que coneixem nosaltres, però la Carretera Austral nº 7, no està totalment asfaltada. Ja us vaig  comentar que quan anavem amb el nostre cotxe de lloguer, la totalitat del recorregut efectuat durant cinc dies, va ser per carreteres de ripio. Només uns quilòmetres abans de Coyhaique, la carretera està asfaltada i sortint de Coyhaique en direcció nord, aquesta també ho està, excepte en algun petit tram. A partir de l'encreuament amb Puerto Cisnes la carretera s'endinsa al Parc Nacional Queulat, que és de propietat privada, ja que l'estat xilè li va vendre a preu de saldo a un senyor estranger que no recordo el seu nom, i que no permet que per les seves terres la carretera sigui asfaltada. Això és el comentari que m'han fet diverses persones d'aquests llocs i que pateixen el problema de la carretera per poder-se desplaçar.

Arribant a Puyuhuapi després de passar por el Queulat

Realment el recorregut per dins del Parc Nacional Queulat és excepcional, no per les seves vistes, que també, però és realment excepcional el poder conduir un autobús de passatgers de les dimensions del nostre i que a cada corba hagi de fer maniobres perquè no gira, i tot el Parc és una corba constant. És una "paella" darrere d'una altra "paella", vaja com la Rabassada de Barcelona, ​​però molt més bonic. La carretera de vegades s'estreny tant que no passen dos cotxes a la vegada, i en una d'aquestes corbes, gairebé ens xoca altre mini bus que venia embalat, i de sorpresa es va trobar amb el nostre fent la maniobra per girar. Vam trigar més d'una hora, llarga a fer el recorregut de baixada, ja que en direcció nord, al Parc Nacional es baixa, i jo em pregunto, com serà la pujada amb uns d'aquests bestioles? Jo no ho experimentaré, doncs l'entrada del Parc Nacional Queulat, està a la part baixa, al costat del Fiord Queulat, que és on també desemboca el Riu Uspallante, i altres, doncs de rius i salts d'aigua no en falten. La Carretera Austral nº 7, voreja tot el fiord del Queulat, i el fiord acaba creant una badia on es troba Puyuhuapi.

La platja que es forma a la Badia de Puyuhuapi

Allà vam arribar passada la bona tarda, però encara amb sol. Vam anar a trobar el nostre allotjament que estava a tocar de la parada del bus i del centre del poble, ja que tot és centre, de petit que és el poble, i un cop aposentats al Hostalatge Ventisquero, vam sortir a fer un volt hi ha prendre una cerveseta. Passejant pel port, vam veure una bella noia sola, asseguda en un banc, i el nostre expert en aquestes arts, el Sr. Norberto, es va apropar a ella a donar-li conversa, i vam trobar a Pamela, una mestra xilena de pre-escolar, i psicòloga que viatja sola i que vol conèixer el sud del seu país, i que ens confessà que hi ha una gran quantitat de xilens que mai estaran aquí, perquè tot val el doble que al nord. Ens vam fer unes gracioses foto, doncs ella ens va demanar repetir unes que anteriorment li havien fet i que no li agradaven al tauler de Puyuhuapi. No seria simpàtic el fotògraf anterior, i per ens això va escollir a nosaltres per deixar la instantània per a la posterioritat, i vam acabar els quatre al bar del poble prenent cervesa i pisco saur, i menjant fins a mitjanit, explicant-nos històries de la vida i experiències del nostre viatge i del seu, i rient-nos a riallada solta. Potser ens van fer efecte les begudes que vam  prendre,  jo ​​no me'n recordo ...

Pamela i els xicots....

L'endemà teníem tots preparada una excursió d'alt nivell, i calia anar a dormir, ja que ens esperava la pujada al Ventisquero Colgante del Parc Nacional Queulat, més de dues hores de dura pujada per arribar al Mirador del Ventisquero, una glacera penjada d'alt d'una muntanya,  però això ja us ho explicaré en un altre estona.

Benvinguda de Puyuhuapi

Continuarà...

El sol se'n va a Puyuhuapi

CAP A COYHAIQUE, PER TORNAR EL COTXE DE LLOGUER... CINQUENA ETAPA FINAL DE LA CARRETERA AUSTRAL...

De cami a Coyhaique

I com us comentava al final de l'últim capítol d'aquest viatge, ens acomiadem de la Rosa, la que "més mana" segons la seva germana Larisa Vibiana, a peu de porta de l'Hostería Huemules. Amb el súper esmorzar entre pit i esquena, vam sortir ràpids i veloços, direcció a Coyhaique, on havíem d'arribar abans de les 19; 00 hores d'aquest divendres, ja que així havíem pactat en el contracte de lloguer del vehicle. Segons el nostre navegador, arribaríem amb tres hores de temps abans, però els imprevists no estan calculats al GPS. I com sempre passa amb la llei de Murphy, aquest cop no vam estar exempts de suspens per poder arribar a l'hora.

Des Puerto Guadal a Coyhaique, hi ha per carretera de ripio, 384 km., o el que és igual a 5 hores llargues de conduir, perquè no és aconsellable passar de 50 km / hora, i el cotxe ens donava benzina només per als pròxims 115 km. Havíem de repostar i com no hi ha gasolineres en aquesta carretera teníem localitzada una a Puerto Tranquilo, que seria la mateixa que vam fem servir en l'anada, a la qual arribàvem justets. Tot estava planificat i nosaltres anàvem fent el nostre camí de tornada tranquil·lament.

La nostra amiga, la benzinera en obres...

Al cap d'una bona estona, vam arribar a Puerto Tranquilo, i aquí va saltar la sorpresa del dia. La benzinera, l'única en molts quilòmetres a la rodona estava de reparacions i li estaven canviant els sortidors a més moderns, amb el que no ens donaven servei fins a les 18:00 hores. Estàvem perduts, no arribàvem ni si el cotxe voles.


En aquests casos, sempre el sisè sentit apareix, i la necessitat t'aguditza la intel·ligència, i pensem ...

Arribant a comprar gasolina de estraperlo

... estàvem a Puerto Tranquilo, un port amb embarcacions, i els preguntem als empleats de la benzinera, si sabrien d'algú que ens volgués vendre benzina, o si coneixien algú que tingués emmagatzemada. La resposta va ser negativa, ens van dir que això és molt difícil i que si algú en té, la té per ell, no per vendre-la a estranys. Però sempre hi ha algú que escolta les converses dels altres...  Aquest cop ens va anar bé. Com als empleats els havíem explicat el problema que teníem per arribar a l'hora de tornar el cotxe, aquest bon home amb la "orella tesa", ens va ajudar. Ens va dir, que anéssim a l'encreuament de la carretera amb Port Murtra, que estava a uns 35 km de distància d'allí, i trobaríem un Hostal, i que preguntéssim, segurament ens vendrien benzina a preu més car.

L'hotel amb rodes de www.rotel.de

El problema estava en que si no ens la venien, no teníem prou benzina per tornar a la benzinera de nou, però ens arriscarem, i ens va sortir bé. A l'hostal, una senyora amb cara de pocs amics, primer ens va dir que no, que no venia benzina, i de nou li expliquem la història del cotxe de lloguer, i al final, amb mal gest ens va dir, ... els venc 25 litres, però no més, que com m'han dit que la benzinera està tancada, vindrà més gent a comprar-me i en tinc poca. Li preguntem a quin preu ens venia el litre, i sense canviar de cara, ens va deixar anar el preu un 40% més cara que la del sortidor. No ens va quedar més remei que acceptar, carregar i pagar. I així va ser com vam poder continuar viatge. Passem per llocs increïbles, el sol ens lluïa a estones, i altres la pluja ens acompanyava. Per la carretera ens creuem amb un hotel rodant alemany de la companyia Rotel. Per si us interessa organitzen viatges en aquests artefactes de hotels rodants per tot el món. Aquesta és la seva web: www.rotel.de. Aquesta gent ens va portar al cap el que hagués pogut ser el nostre viatge, si no hagués estat per la estafada que ens van colar els desaprensius argentins que ens van enredar, i que han tingut la barra d'enviar-me un e-mail, sol·licitant-me retiri el que he escrit d'ells, i que no m'autoritzaven a utilitzar els seus noms i el nom de les seves pàgines web, sota amenaça que prendrien mesures legals en contra  meva. Sort que nosaltres a Bahía Blanca, vam anar a la policia a denunciar el que ens havia passat, i posteriorment a la fiscalia, i ens van deixar clars quins eren els nostres drets davant del que van considerar ells, una estafa i una activitat turística il·legal. A l'e-mail que vaig rebre, li vaig contestar amb la resposta oficial que la policia i la fiscalia em suggeria féssim davant els fets que els relatarem. I fins avui, no hem tornat a tenir notícia d'ells, i que per molts anys sigui així, tot esperant no tornin a enganyar més gent com nosaltres.

Talls a la carretera Austral alternatius

Entre un "pito i una flauta", havíem perdut més de dues hores, i la cosa començava a complicar-se. Per a més "inri" aquesta carretera està en obres abans d'arribar a Coyhaique, aquesta  es tallada unes hores, i altres hi ha pas alternatiu, i com no podia ser d'altra manera, a nosaltres ens va tocar haver d'esperar, més o menys mitja hora aturats . Total que no arribàvem a les 19:00 hores i vam haver de trucar per avisar si ens esperaven, i una noia amable ens va dir que ells tancaven l'oficina a les 19:30 hores, i que ens esperava fins aquesta hora. Ens va tocar córrer, i al final vam arribar just a aquesta hora, les 19:30 hores, i com no hi ha mal que per bé no vingui, la revisió del cotxe la va fer molt de pressa, ja que havia de marxar, i no es va entera d'una rascada que ens van donar a la part del darrere i roda de recanvi, el primer dia mentre estava aparcat davant del nostre Hostel, i que al matí quan marxarem ens van trobar per sorpresa en veure a terra un mirall trencat d'un altre cotxe.

La Catedral de Coyhaique

De nou vam anar a dormir al mateix lloc a Coyhaique que anteriorment utilitzarem, ja ho havíem deixat reservat en marxar, amb el que teníem el dormir assegurat.

El dia següent ens ho prenem de descans, i vam passejar pel poble, i vam comprar bitllets d'autobús per al nostre proper trajecte, que explicaré en una altra ocasió.

Continuarà ...

DES DEL SUR, VIL.LA O'HIGGINS, CAP AL NORD PUERTO GUADAL, QUARTA ETAPA...

Cap a Puerto Río Bravo

Ja reposats i tranquils, havent lliurat la clau de la nostra Cabanya, i havent arribat al més al sud que es podia per la Carretera Austral a Xile, aquesta era la nostra meta, ens disposàvem a desfer el camí que havíem fet de baixada per poder de nou continuar viatge cap al nord.

Vam sortir d'hora ja que havíem d'agafar el transbordador del Fiord Mitchell, que ens havia de portar novament de Puerto Rio Bravo a Puerto Yungay. Aquest sortia a les onze del matí puntualment i sabíem de la dificultat que s'afegeix que en el vaixell només hi caben 12 cotxes.

l'exercit xilè fent la cua per embarcar

Teníem per davant més d'una hora i mitja de viatge per arribar a Puerto Rio Bravo, i per la Carretera Austral el trànsit no existeix, encara que vam ser avançats per diversos camions de l'exèrcit xilè que feien la mateixa ruta que nosaltres, i pensem entre nosaltres,  que si han de carregar-los abans per arribar primer que nosaltres, i més a més,  el que s'haurien quedat del viatge anterior, ens podíem quedar per al viatge de la tarda, i això complicaria i molt el nostra lliurament del cotxe de lloguer pactada per al divendres.

Arribem gairebé una hora abans a la cua embarcament, i com presumíem, havien més cotxes que els que ens van avançar i fins a una màquina agrícola a cua, que sumats a l'exèrcit, estava clar que ens quedàvem.

Vaques i bous no en falten mai pel cami...

Però, va semblar que les nostres oracions van ser escoltades, i al moment d'embarcar vam entrar els penúltims, ja que es van quedar per a l'altre viatge la maquinaria agrícola i els tres camions de l'exèrcit. Que va passar? La curiositat em va fer pujar al pont on de nou saludo al capità de la nau, i li pregunto: Com és què s'han quedat els camions i la maquinària? Resposta: Aquí sempre tenen preferència els cotxes que porten passatgers, els vehicles grans i màquines han de cedir el seu torn. Això funciona així aquí. Vaig pensar que si això m'hagués passat a la meva terra, veuríem si l'exèrcit s'hagués quedat esperant quatre hores fins a les tres de la tarda, i el xofer de la màquina hagués fet el mateix? Bé la realitat va ser que nosaltres passem el tall i continuem "del tiro", com diuen aquí, en direcció nord. Anàvem més ràpids que de baixada, no en va el camí l'havíem fet i ja no ens paràvem per fer fotos, o contemplar els paisatges, encara que tampoc venia de gust doncs per variar, plovia i feia fred.

Això  passa per corre on no es pot...

No es podia córrer, la carretera és de terra, "ripio" per als locals, i així va ser que en sortir d'un revolt, ens trobem de cara amb un cotxe d'aquests que aquí n'hi han tants, un Toyota "pikcup" de color vermell que havia sortit de la carretera i estava clavat de morro dins d'un forat lateral de la carretera. No hi havia ningú a dins, però semblava que acabava de passar. Ens vam parar per primera vegada en el dia, vam veure, fotografiem, i vam marxar.

Rayito de Sol, el nostre restaurant preferid...

De nou arribem a Cochrane per a l'hora de dinar, i de nou vam visitar el nostre restaurant preferit, el del Menjar a Pas, el Rayito de Sol, on una altra vegada la senyora propietària ens va delectar amb un menú de la casa fantàstic, amb la seva sopa calenteta, i un rostit de carn per llepar-se els dits. Volíem menjar salmó, d'aquell que ens va ensenyar l'altra vegada que vam estar-hi, aquell salmó gegant amb el qual em vaig fer una foto però ja no quedava ni l'espina ens va dir ...

De nou a la ruta, deixem enrere Cochrane, i ens trobem  amb la confluència dels rius Baker i Neff, ens parem ja que la visió del lloc era diferent que a la vegada anterior. Tres minuts, quatre fotos i de nou volant cap a Puerto Guadal. Vam tornar a veure el Llac Negre, el desguàs del Llac General Carrera, el Llac Bertrand, i ens vam donar de front amb el desviament a Puerto Guadal.

L'embarcador de Puerto Guadal

No teníem l'allotjament reservat, i en arribar vam donar una volta per prendre presa de contacte amb la realitat del poble, i vam preguntar en dos o tres llocs, uns estaven ocupats, uns altres eren cars, i per allò de tenir sort, de sobte en un carrer sense sortida, i al final d'ell, trobem l'Hostería Huemules, on una senyora amable i simpàtica ens va obrir la porta i ens preguntà si buscàvem on dormir, i lògic la resposta va ser SI, i ens va dir, Benvinguts, seran vostès els nostres únics hostes avui, no esperem a ningú més, estaran sols. Davant de tal oferiment, regatejant el preu, i ens hi quedem.

Per aquesta porta, apareix la LarisaViviana

Quina sort vam tenir, ja que com estàvem sols, la senyora es va dedicar a mimar-nos. Jo anava una mica refredat, i em va preparar un te calent. Als meus companys Jose i Norberto, els va portar un plat de cireres boníssimes, ens va preparar uns pastissets i els va servir unes cerveses. La senyora en qüestió es deia Larisa Vibiana, i ens va explicar la història que el local on han instal·lat l'Hostería era del seu sogre, i que feia 15 anys que estava tancat. Han mantingut l'estructura i l'han decorat amb pintures murals fetes pels seus fills que són tots mig artistes, i que fan que el local tingui el seu encant. Les habitacions les han adaptat al nostre temps, i també decorades amb les parets pintades de colors forts, però molt ben combinats, i en els banys, han folrat les parets amb paper de revistes antigues que han protegit amb una pintura transparent plàstica. Total que jo els vaig definir que tenien una Hostería amb molt encant i vintage.

L'esmorzar que ens va prepara la Rosa

A l'estona va aparèixer una altra senyora, i ens la presentà, com la que més mana, i es diu Rosa. Era la seva germana, i parlant amb ella, va resultar dir-nos també que el local era del seu sogre, i no ho enteníem. Com pot ser del seu sogre, si Larisa també ens va dir que era del seu sogre? Doncs va resultar fàcil, dues germanes, casades amb dos germans, per tant compartien sogre.

Al matí següent, la senyora Rosa ens va preparar l'esmorzar, fantàstic esmorzar per cert, i ens acomiadem d'ella, la seva germana té als matins un altre treball, i els desitgem el millor a les dues, ja que ens havien atès com reis. De nou vam agafar el cotxe i vam sortir cap a un altre lloc, que us l'explicaré en una altra ocasió.

I per avui fins aquí, continuarà .......

CARRETERA AUSTRAL, TERCERA ETAPA FINS A VILLA O'HIGGINS...

Caleta Tortel

Amb el nostre cotxe de lloguer que es comportava com un valent, i suportava tots les irregularitats de la carretera, que no cal explicar com està una carretera totalment de ripio, vam sortir raus i veloços des Caleta Tortel, cap a Puerto Yungay pas previ per poder arribar a Villa O'Hiiggins. A Puerto Yungay calia agafar el transbordador que sortia a les 11:00 hores  del matí, perquè ja se'ns havia escapat per no aixecar-nos abans el de les 09:00 hores. Aquest dia al contrari d'altres, se'ns van enganxar els llençols, i entre llevar-se tard, i prendre el bufet d'esmorzar que ens va preparar la Sra. Mary, corríem el risc de quedar-nos en terra. El transbordador és de mida reduïda, i només en ell hi caben 12 cotxes, i únicament durant el dia només hi ha 3 trajectes d'anada i tornada.

Cafetería "El Peregrino-"

Per la carretera, no ens van avançar cotxes, però en arribar a la fila, vam veure que no tindríem problema, no hi havia ningú, hi ha l'estona va arribar una moto, i posteriorment alguns cotxes. Arribarem amb una hora d'antelació, i això em va permetre entrar al bar del port, en el qual un cartell deia: 'BIENVENIDOS¡ CAFETERIA "El Pelegrino." Atendidos por sus propios dueños. Puerto Yungay. Ruta 7. Patagònia Xilena.

Puerto Yungay

La descripció del cartellet, em va cridar l'atenció i vaig entrar-hi a demanar-nos amb Norberto una xocolata calenta, ja que en l'espera, a fora feia una seriosa "rasca" a la vora del Fiord Mitchell. Em vaig trobar amb un bar especial, tenia de tot, fins i tot artesania popular feta per la Sra. Ines, així em va dir que es deia ella i es va presentar com la propietària i que feia 27 anys que s'havien desplaçat allà per comprar les seves terres. Vaig entaular-hi conversa amb ella, encara que la senyora moltes ganes de parlar no tenia. Em preguntà d'on venia, i lògicament coneixia Espanya, i també Barcelona, ​​però mantenia certa distància, potser el fet de ser l'única pobladora de Port Yungay, segons ella m'explicà, li va canviar l'humor i la va transformar en una persona tant esquerpa. Quan li vaig preguntar si l'hivern era molt dur en aquest lloc?, la seva resposta va ser directa, ...fa fred. Li vaig tornar a preguntar: quina temperatura feia a l'hivern ?, vista la que fa ara a l'estiu, i va respondre: ...no ens importa la temperatura, no tenim termòmetre, i si tenim fred posem llenya a l'estufa i ens escalfem. Aquí s'acaba la conversa, però es va deixar fer una foto, encara que graciosament em va dir que per a deixar-se fotografiar, cobrava 100.000 PCL. Paguem el consumit, i a bon preu, no en va era l'únic bar a molts quilòmetres a la rodona, i ens acomiadem d'ella, amb un reveure.

Arribant a Puerto Río Bravo

Al port ja estava l'embarcació, i ens vam disposar a embarcar, i vam salpar puntualment. En 45 minuts estàvem a l'altra banda del Fiord Mitchell, arribant a Port Rio Bravo. Com no era molt tard, i teníem temps, a 7 km de distància de Rio Bravo, trobem el desviament que segons diu, porta al Ventisquero Jorge Montt, però a dia d'avui aquesta carretera queda tallada bruscament sobre la vista alta del Riu Pasqua. Fins allà vam  arribar i poguérem contemplar el tall i alçada en que va quedar el projecte de carretera sense pont. A l'apartat de vídeos trobareu aquestes vistes impressionants.

Fi de la Carretera al Ventisquero Jorge Montt

Un cop vist des de dalt el Riu Pasqua, vam desistir del camí i vam tornar sobre els nostres passos i tornem a l'encreuament amb la Ruta Austral nº 7, ens quedaven 103 km per arribar a destí i el nostre GPS ens donava 5 hores per arribar. No es va equivocar de molt, vam trigar gairebé 5 hores amb parades, fotos i miradors, però a la fi vam arribar a la nostra Cabana patagónica, previ el repostatge del dipòsit de gasolina que estava a les últimes.

Ens esperaven, i ens van obrir la cabana, i previ les explicacions de rigor, vam sortir a menjar / berenar / sopar, tot en un, ja que durant el viatge no vam trobar res que ens pogués servir per poder donar una mossegada. Tota la ruta era per carretera, muntanyes, llacs i vistes a granel, a qual més bonica.

Navegant cap a Candelario Mancilla

L'endemà, en Norberto i jo havíem contractat una navegació de tot el dia pel Llac O'Higgins partint Badia Bahamondez, lloc on hi ha el cartell que anuncia la fi de la Carretera Austral i indica que el seu recorregut és de 1.247 km. Ens van recollir en un autobús, i ens van traslladar a l'embarcador, partint des d'allà cap a Candelario Mancilla. En aquest lloc, un sol habitant hi viu, a part del corresponent lloc fronterer dels Carrabiners Xilens, ja que des d'aquí és possible anar a peu fins a l'Argentina, arribant al Llac del Desert, i posteriorment es pot arribar al El Chalten, on vam estar-hi per fi d'any i vam veure l'emblemàtic Fitz Roy.

Candelario Mancilla

De Candelario Mancilla, el vaixell pren direcció cap a la Glacera O'Higgins o Ventisquero Grande com el coneixen els vilatans, és un dels quatre majors glaceres de la Patagònia. Té una superfície de gel de 754 km. Quadrats i un llarg de 38 km. Des del Volcà Lautaro fins el seu front terminal al Llac O'Higgins. La seva altura és espectacular. Te un ample de 3 km. i les seves parets s'eleven sobre als 80 metres. El Llac O'Higgins és un dels majors llacs de la Patagònia, amb 1.049 km. de superfície compartida amb l'Argentina, on rep el nom de Sant Martí. És un dels llacs més irregulars de la Patagònia amb vuit grans braços i és el més profund d'Amèrica amb 836 metres de profunditat.

Glacera O'Higgins

Quan vam arribar a la Glacera, després de més de quatre hores pel llac, el vaixell ens va delectar amb diversos passis pel frontal, i pel lateral, i parant-se perquè el poguéssim contemplar tranquil·lament durant més d'una hora. En aquest entretemps, van baixar dos tripulants una llanxa amb un fora borda a buscar uns trossos de gel de la glacera, que serien posteriorment trencats en glaçons de gel, i servits amb un whisky davant de la glacera.

El vaixell de proa contra un Iceberg

Un cop el whisky es va acabar, i va passar el temps de contemplació, la barca ens va portar a veure els grans icebergs que es desprenen de la Glacera Chico, que està al costat esquerre de l'O'Higgins. Impressiona veure aquestes moles de gel, i en una d'elles el capità de l'embarcació es va acostar fins a tocar-la amb la proa perquè els passatgers poguéssim amb les nostres mans acariciar el gelat gel glacial.

Ja de tornada amb el vent de cua a favor, el vaixell anava a tota màquina, fent un eslàlom entre icebergs, fins que a la cruïlla amb d'un dels seus braços el vent va canviar al contrari, i la barca va anar a contra vent i saltant el onatge que es creava en el llac. Total que de nou ens trobem a Candelario Mancilla, allà va carregar passatge, i va sortir cap al final de l'excursió a Badia Bahamondez.

Cartell anunci del final Carretera Austral

Van ser en total tretze hores al llac, i vam arribar tocades les nou del vespre a la nostra cabana. El dia va ser fantàstic, tant atmosfèricament, com d'experiències viscudes. Era car el viatge, però al final vam quedar satisfets, no em penedeixo d'haver tornat anar a veure de nou una glacera, ja que durant el viatge, els paisatges anaven canviant contínuament, i com he explicat altres vegades, al final no saps on mirar. Muntanyes, neus perpètues, rius, salts d'aigua, glaceres, la vista a la llunyania del Fitz Roy ben clar, del Cerro Torres, etc,. etc., tot un espectacle inigualable, hi ha sobre amb Whisky i glaçons naturals de la glacera O'Higgins.

I l'endemà havíem de tornar de nou direcció cap a Coyhaique, ja que ens havíem compromès a tornar el cotxe el divendres abans del tancament de l'oficina del renda car. Arribaríem a temps?

Això us ho explicaré en un altre episodi ...

Continuarà ...

SEGUIM PER LA CARRETERA AUSTRAL, SEGONA ETAPA,,,

Capilla de Mármol

Ens aixequem el dilluns dia 7 de gener, com cada dia d'hora, i aquest cop encara més, d'hora havíem d'estar a les 09:00 hores a l'embarcador de Puerto Tranquilo. Allà ens esperaven la gent de Explorasur, per posar-nos l'armilla salvavides, i una capa de plàstic per no mullar-nos. El dia va començar gris i amenaçant de pluja, però això no va ser problema perquè puntualment embarquéssim i sortíssim en una barca amb motor fora borda, 9 persona i dos tripulants cap a la Catedral de Mármol. La navegació era d'aproximadament uns 15 minuts fins arribar a la zona de les Cavernes, però l'aigua del Lago General Carrera, estava encrespada i hi havia un onatge considerable a causa del vent que sempre regna en aquest zona. Arribem a les Cavernes, i vam començar a contemplar aquesta raresa de la geologia, l'aigua  s'havia menjat les parts toves de la pedra i va anar deixant la pedra marmòria a la vista generant unes cavitats remarcables, en alguna d'elles vam poder entrar amb la barca fins el seu interior, després ens van portar amb la mateixa barca, fins al que ells denominen el Túnel, una altra cavitat on també va entrar la barca i va navegar, entrant per un lloc i sortint-ne per un altre. Aquí va ser on l'esperit del turista es manifesta, i ha requeriment del guia, ens vam fer tots les oportunistes fotos del lloc.

La cara de un gos o una foca

Seguim cinc minuts navegant, i ens van anar mostrant les diferents formes que capritxosament van anar creant-se, una tortuga, un cap de gos, un elefant amb la trompa, etc., etc. Arribem a la Capella, una "mole" al mig del llac, li vam donar la volta, em vaig tornar boig fotografiant i de nou ens desplacem a veure l'obra mestra, La Catedral de Mármol, una altra "mole" de pedra encara més gran que la Capella, que s'alçava majestuosament des de l'aigua. Havien transcorregut des que vam sortir més d'una hora i quart quan vam començar a tornar  de nou cap a Puerto Tranquilo. Durant la visita el temps va anar canviant, i la cosa va empitjorar i molt, ja que el retorn va ser realment un martiri, entre els salts de l'embarcació a causa de la velocitat de retorn contra l'onatge, el fort vent i la pluja intensa que queia, arribem al final del trajecte amb mitja hipotèrmia, refugiant-nos tots al bar del port, i demanant urgentment una xocolata calenta per entrar en calor.

La foto dels turistes

Va valer la pena passar per aquestes experiències, el fred i l'aigua encrespada no van ser motius perquè gaudíssim de poder veure aquest espectacle de la natura, i és què, si no vas amb una barca a veure-ho, no hi ha altra forma de fer-ho. El tour ens costa 10.000 PCL, és a dir 13,00 €, que considero barat per al que es paga aquí per qualsevol cosa. És molt recomanable aquesta visita als que estiguin per la zona, el no fer-ho, sempre després es penediran de no haver-ho fet.

Encara amb les imatges a la retina del que havíem vist, vam començar la segona etapa de la nostra aventura per la Carretera Austral, i iniciem el camí cap a Caleta Tortel, que seria el final de la nostra segona etapa Austral.

Confluent rius Baker i Neff

A l'estona de carretera, ens trobem amb el desguàs del Llac General Carrera, que va a parar a la formació d'un altre llac, el Llac Bertrand, i de des d'aquest neix el que és considerat el riu més bonic de Xile, el Riu Baker, que és el més cabalós de Xile i té 175 km de llarg en el seu recorregut, desembocant al Delta de Caleta Tortel. També al pas vam veure el Llac Negre, anomenat així pel color de les seves aigües, que ha diferència d'altres llacs són fosques. El Riu Baker transcorre paral·lel a la carretera per diversos quilòmetres, fins que de nou se'ns presenta una altra sorpresa en el camí, la confluència del Rio Baker amb el Riu Neff. Ens vam parar, i efectuem la corresponent caminada fins pràcticament el seu llit, i vam poder contemplar la cascada que es forma i els ràpids.  i també el  salt del mateix, salvant un desnivell en la seva llera, i també l'entrada de les aigües fosques del Neff al curs del Baker que aquí continua el seu recorregut a través d'un canó rocós, fent del seu discórrer un espectacle extraordinari.

Després de contemplar el descrit anteriorment, vam continuar carretera cap al poble més proper. Aquest era Cochrane, necessitàvem carregar gasolina, i menjar, ja que eren les 15:00 hores passades i amb tantes emocions se'ns havia oblidat menjar ...

Restaurant econòmic recomanable 100%

En Cochrane, per sort vam descobrir un restaurant que en el seu cartell deia: COMIDA AL PASO, i el seu nom era suggestiu: RAYITO DE SOL. Ens vam parar a dinar, i quina sort vam tenir, ens va atendre la propietària en persona, una senyora d'edat avançada que ens va oferir el menú del dia que consistia en una sopa de verdures calenta, i un guisat de carn exquisit, i el preu encara millor 5.000 PCL, 6,50 €, tota una ganga comparat amb el que et cobren en qualsevol restaurant d'estar per casa. A l'entrar vaig tenir el pressentiment que en el Rayito de Sol es menjava bé, doncs dins hi havia la Gendarmeria Xilena menjant amb el cotxe aparcat a fora, i això va ser el que em va donar el pressentiment. No em vaig equivocar.

Un salmó reial

Després del dinar, la senyora del restaurant, ens va entrar a la cuina, i ens va ensenyar un salmó real, dels que per aquí hi ha, i amb la sorpresa d'haver vist aquests  peix gegant, de nou continuem camí, doncs havíem de acabar amb els 266 km que hi havien entre Puerto Tranquilo i la Caleta Tortel i ens faltaven més de la meitat per recórrer. Cal tenir en compte que en ser tota la carretera de ripio, no es pot córrer en cotxe, si no vols patir un accident, i es recomana circular entre 40 i 60 km a l'hora, de manera que els trajectes s'allarguen una eternitat . El nostre GPS en sortir de Port Tranquil, ens indicava que per fer el trajecte necessitàvem 9 hores i 44 minuts.

Aigua neu pel camí

Vam anar recorrent el camí, i el temps va anar posant-se de gossos, la temperatura exterior en alguns trams era de 2 graus, i ens va caure una bona pluja d'aigua neu, i al final del dia, gairebé a les 21:00 hores arribem a la Caleta Tortel . Teníem un problema afegit, ja que havíem reservat allotjament a través d'Airbnb, i l'amfitriona, ens va enviar un missatge dient-nos que no podia allotjar-nos, perquè els hostes del dia anterior, havien decidit quedar-se un dia més, i vam haver de buscar-nos la vida, anant a parar a casa d'una senyora que llogava habitacions amb esmorzar inclòs.

Les passarel·les i escales de Caleta Tortel

La Caleta Tortel en un lloc pintoresc, és un poble en què els carrers no existeixen i no hi han cotxes circulant. La gent es desplaça a través de passarel·les i escales de fusta d'acàcia que els pobladors van anar construint per sobre del mar i la muntanya, alhora que construïen les seves cases de fusta. Ara a hores d'ara, a mi em va defraudar bastant, ja que la publicitat que fan del poble, no reflecteix la realitat, ja que caminant per les passarel·les, vas veient com de descuidat i desordenat està tot. La gent s'amuntega els seus estris inservibles en els seus terrenys al costat de casa seva, serà perquè no tenen la facilitat de llençar-los per les pròpies passarel·les que els impedeixen moure amb facilitat. Neveres i rentadores, alguna cuina, i fustes, troncs i altres estris són la decoració no desitjable del lloc. A la vora de la mar, el que anomenen costanera, hi ha gran quantitat de bots i barques abandonades podrint-se a la vista de la gent, donant un lamentable estat al lloc.

Badia Caleta Tortel

El millor de Caleta Tortel, va ser conèixer en Pablo Pinedo i la seva dona, que estaven en viatge de noces, Eren una parella de joves xilens de Valparaiso, enginyers tots dos, amb els quals departí llargament, donant-me grans consells i idees per a la continuació del nostre viatge per Xile, ells eren uns grans coneixedors de gran part del seu país.

I conte contat, per ara aquest conte s'ha acabat.

Continuarà .......